Més notícies de Opinió

Articles d'opinió per autor

Fem futbol

 

«Aquesta primera actuació de la dona en el viril futbol no ens va satisfer, no només pel seu poc aspecte esportiu sinó també perquè a les descendents de la mare Eva els obliga a adoptar tan poc adequades com inestètiques posicions, que eliminen la gràcia femenina». Aquesta va ser la primera crònica de futbol femení publicada per un famós diari esportiu català el 1914. Fa pocs anys, entre rialles, un antic company de feina d'una redacció d'esports sentenciava -en un to aparentment de broma, com si presumís d'una veritat absoluta o d'una conquesta nocturna-, que «el futbol femení, ni és futbol ni és femení».

Deixant al marge la indigna referència a l'aspecte físic, la golejada de la selecció catalana contra la gallega el passat Nadal -Natàlia Arroyo admetia la voluntat d'oferir espectacle, a l'estil Cruyff- fa miques aquest tòpic tronat que per molta gent té la mateixa vigència que unes cendres molles que d'altres insisteixen a atiar, agafant-se a qualsevol guspira per renovar la combustió.

Des de 1971, quan el futbol femení no era reconegut ni per la RFEF ni per la FIFA, a participar per primera vegada en un Mundial (2015) i a classificar-se com a líder de grup en la fase classificatòria per a l'Eurocopa 2017. El recorregut de la selecció espanyola exemplifica un salt que en l'àmbit català encarnen el Barça, guanyador de quatre de les últimes cinc Lligues i tres de les darreres sis Copes de la Reina -el somni europeu espera a quarts al març- i l'Espanyol, vencedor d'una Lliga i sis copes -i la seva inesgotable pedrera-, sense oblidar la millora a Segona i les aventures internacionals de Vicky Losada o Marta Corredera, reclamades pel país pioner en aquest esport.

Tan absurd és el debat sobre les condicions físiques, com el de la qualitat tècnica, que ha adquirit quotes d'excel·lència admirades per alguns i envejades per d'altres perquè els arruïna el seu discurs oficial i sedentari. Igual de greu que el silenci còmplice i covard dels qui pensen el mateix però ja tenen els hooligans de torn que els fan la feina bruta, al camp o a les pàgines impreses. És cert que els estereotips s'han reduït i la situació social ha millorat, però queda molta feina i inversions per fer -només cal comparar sous i condicions laborals en qualsevol sector- i ningú pot abaixar la guàrdia.

El mal endèmic continua sent la crònica manca de mitjans, tant de recursos econòmics com de repercussió informativa, que en el fons és conseqüència directa de concepcions retrògrades basades en falses superioritats. L'abisme que separa la professionalitat (inqüestionable) de la professionalització (utòpica) i que començarà a escurçar-se quan tots els diaris facin quelcom tan simple com eliminar el terme 'futbol femení' i l'incloguin dins la secció de futbol.

Ni paternalisme, ni recels, ni guerra de sexes, ni comparacions, ni afalacs per quedar bé i encaixar en la tendència políticament correcta: una part significativa de la població masculina ha de canviar radicalment la manera amb la qual s'aproxima al futbol femení. Que és femení perquè, efectivament, el juguen dones, però que essencialment és futbol. Per gaudir-ne si es vol.

 

Notícies relacionades

Comenta