Més notícies de Opinió

Articles d'opinió per autor

La primera dona

 

Aquests dies m'he llegit del tiró el primer llibre de la consultora de comunicació Míriam Hatibi, Mira'm als ulls. No és tan difícil entendre'ns, on parla d'islamofòbia i diversitat des de la seua experiència com a catalana, marroquina i musulmana a Catalunya. Aprofite per a recomanar-vos-el ara que ve Sant Jordi. Espereu un moment i voreu quina relació pot tenir amb el futbol femení... A un dels capítols Hatibi explica que als mitjans les notícies positives de persones musulmanes sempre fan referència a trencar estereotips i s'hi destaca com d'especial és aquella persona musulmana per haver aconseguit fer açò o allò.

L'enfoc ho és tot, perquè pots provocar que una notícia que a priori podria servir per a visibilitzar una minoria o un grup desafavorit acabe concloent que només poden aconseguir fer allò (a vegades coses bastant habituals com estudiar o tenir una bona feina) unes poques excepcions, i per tant no funciona com a referent en tant que la seua fita serà considerada pràcticament impossible d'aconseguir per la resta de persones que s'hi poden sentir identificades.

Amb les dones (musulmanes i no) passa el mateix en alguns àmbits, sobretot els que estan més masculinitzats com és el cas del futbol. Cada cert temps apareix la notícia de «la primera dona que» (entrena un equip masculí, arbitra una competició masculina, etc) i, tot seguint, una enumeració de totes les seues excepcionalitats i també, molt destacat, quins han estat els seus mentors (homes) que l'han ajudat a aconseguir-ho. Si volem visibilitzar però descrivim la situació com un fet tan excepcional acabem aconseguint l'efecte contrari, tractar-la com un bitxo digne d'estudi i caure en l'estereotip una vegada més.

Fa poc El País titulava 'La primera dona àrab que entrena un equip de futbol masculí'. A banda de ser un titular poc rigorós perquè és la primera en fer-ho al Sudan, la notícia podria ser interessant perquè segons la FIFA en aquest país no hi ha constància d'equips femenins, almenys de manera oficial. Però aquí a Catalunya sí que en tenim i el percentatge de dones entrenant equips masculins és irrisori, llavors aquí el problema és més greu, no? Per què aquesta fixació per les dones al món àrab, tractat sempre en genèric i de manera totalment homogènia? Per què no fem notícies criticant el sistema patriarcal que provoca aquesta situació a casa nostra?

Les dones hem de ser excepcionals en tots els àmbits per arribar a fer les mateixes tasques que fan els homes (excepcionals o no), i aixina ho comuniquen també els mitjans de comunicació. La Míriam Hatibi parla també al seu llibre del debat que genera la discriminació positiva, pels homes que se senten amenaçats, però també per les dones o altres col·lectius que no volen guanyar-se el lloc pel fet de ser dones, musulmanes, migrants, etc. sinó pel seu talent. El problema és que no partim de la mateixa casella d'eixida, i s'ha de fer alguna cosa més per equilibrar-ho que deixar que la meritocràcia faça la seua feina. Està clar que fins ara no ha funcionat perquè veiem homes mediocres amb tot tipus de càrrecs.

En parla la Bel Olid al seu article 'Qui té por de les quotes?' i també en parlava Cristina Oliva, directora del Campus Ciutadella de la UPF, a una entrevista a Vilaweb, on deia: «Em creuré la igualtat el dia que hi hagi dones tan mediocres com els homes als llocs de poder».

 

Etiquetes

Notícies relacionades

Comenta