Més notícies de Opinió

Articles d'opinió per autor

Esportistes mares

 

Aquesta setmana apareixia als mitjans que l'equip de futbol sala femení Burela Pescados Rubén està tancant amb l'Associació de Jugadores de Fútbol Sala el primer conveni col·lectiu de l'esport femení a Espanya. El text inclou clàusules com la renovació immediata del contracte per jugadores embarassades o ajudes per a llar d'infants i llibres de text. Aquestes mesures eren impensables fins ara, de fet el que predomina són els contractes amb clàusules antiembaraç i la impossibilitat de qualsevol tipus de conciliació familiar.

Parir sent esportista es considera gairebé com una lesió de llarga durada de la qual vés a saber si et podràs recuperar, quan ja tenim exemples d'esportistes d'elit que han tornat al seu màxim nivell després d'un part. De fet els mitjans ho destaquen amb grans titulars perquè realment són una excepció, però no haurien de ser-ho, no haurien de ser Superwomen, simplement haurien d'existir lleis a l'esport que donaren totes les facilitats a les dones perquè pogueren seguir competint després de ser mares i deixar de ser una excepció.

La falta total d'empatia i la idea que la dona després de ser mare mai podrà tornar a competir de la mateixa manera, fa que algunes dones que voldrien ser mares esperen al final de la seua carrera esportiva, i les que decideixen tindre fills s'arrisquen a perdre els seus patrocinadors, a perdre la categoria d'elit pel temps d'absència i acaben abandonant per la falta d'ingressos i la nul·la flexibilitat a l'hora de compaginar l'esport i els fills.

Actualment cap jugadora dels 16 equips de la Liga Iberdrola és mare. Durant un temps, la jugadora Jennifer López va ser l'única mare a Primera Divisió, però va haver d'aprofitar una lesió de llarga durada, trencament d'un lligament del genoll, per a ser-ho, d'una altra manera no s'ho hauria plantejat en eixe moment. Tot i així, finalment va deixar l'esport per la falta de conciliació.

La cura de la família no hauria de ser excepcional a l'esport, per a ningú. Parlem de conciliació al món de l'esport femení perquè som les dones les que encara ens fem càrrec en la majoria de casos de les tasques de cura dels fills, però aquestes mesures de conciliació haurien d'aplicar-se també als jugadors. Com pot ser que un jugador siga pare mentre està jugant un partit de futbol a la mateixa ciutat on està parint la seua dona? Cesc Fábregas «acudió a ver a su hija tras festejar el pase del Barcelona», i els mitjans feliciten i lloen el sacrifici de jugadors i entrenadors per deixar de banda la seua família i posar per davant el bé de l'equip. Quina escala de prioritats tan perversa i masclista és aquesta?

Esperem que les mesures del Burela Pescados Rubén siguen l'exemple de com s'han de tractar a professionals de l'esport i que comencen a aplicar-se els drets de les treballadores en totes les competicions.

 

Etiquetes

Notícies relacionades

Comenta