Més notícies de Opinió

Articles d'opinió per autor

Què vols ser de gran?

 

Quan es parla de l'Espanyol, és inevitable mirar cap enrere. És inevitable no parlar de la temporada passada. Acabar una Lliga sense cap triomf és un fet traumàtic difícil d'esborrar. És una experiència amb la qual conviu l'equip cada jornada. Tal vegada no s'aprecia en la classificació, ja que el conjunt 'perico' és fora del descens i amb tres jornades ja en va tenir prou per sumar més punts (6) que tot el curs passat (5). Però el seu record ha fet despertar l'orgull propi d'un equip històric que no fa gaire era una de les primeres passes del futbol femení espanyol. El seu record fa que l'Espanyol, després d'una llarga travessia pel desert, es comenci a preguntar qui vol ser.

El passat estiu es van començar a sacsejar moltes coses. En la banqueta, es va prescindir de Jordi Ferrón per fitxar a Rubén Casado. En l'àrea esportiva, es nomenava Raquel Cabezón com a nova responsable de la secció. En la plantilla, sortien jugadores de pes dins del club per fer espai per a noves incorporacions d'allò més il·lusionants. Tot plegat, per corregir el rumb d'una entitat que no es podia permetre que es repetís una temporada com la darrera.

Però aquest reguitzell de canvis no garanteix res sense una resina que uneixi la beneïda tríada de tota entitat esportiva: despatxos-banqueta-gespa. I aquesta resina es diu identitat. Què em distingeix a mi respecte a la resta de clubs? Quin segell d'identitat m'esforço per mantenir jornada rere jornada per molt diferent que sigui el rival?

En el cas de l'Espanyol: defensa de l'escut i del sentiment de club. Aquesta és la idea que Rubén Casado s'ha encarregat de repetir en diverses ocasions. L'última va ser en el gran partit del seu equip (segurament el millor de la temporada) contra la Real Sociedad, on malgrat perdre va plantar cara contra un dels aspirants a la Champions. Però després, només una setmana després, va arribar el Real Madrid, que en la seva primera visita a la Dani Jarque en va tenir prou per fer història, sent el responsable d'infligir la segona major golejada de l'entitat 'perica'.

Passar de la Real al Real és un salt massa gran. Passar de competir i fins i tot merèixer esgarrapar algun punt a ser un equip sense ànima ni amor propi, és un abisme que l'Espanyol no es pot permetre. En ple procés de construcció de la seva identitat, quan encara fa olor de terra cremada, un a 1 a 8 en contra resulta alguna cosa més que un petit accident. Genera dubtes i desconcert. Quin Espanyol veurem contra el Levante? El de Zubieta o el de la Dani Jarque?

Fer-se aquesta pregunta és precisament el que defuig l'Espanyol, que jornada rere jornada lluita contra la seva versió de la temporada passada. Que jornada rere jornada, juga contra si mateix per demostrar-se que no és aquell equip. Que no és aquell infant que dubte, sinó el que aixeca la mà i respon amb una seguretat que gairebé esgarrifa a la clàssica pregunta que a tothom li han fet alguna vegada: què vols ser de gran?

 

Etiquetes

Notícies relacionades

Comenta