Més notícies de Primera

LA JORNADA

Mercat de fitxatges

María Estella, la 'guerrera' convertida en Rei Mides

La futbolista gironina del Granadilla, amb passat a l'Espanyol, és al conjunt canari d'ençà que va pujar a Primera Divisió

LaLiga

«Va ser un atreviment. Era 0 o 100». Aquest era el barem que tenia al cap María Estella quan li va arribar una oferta de les Canàries. El projecte que sol·licitava els seus serveis era el del Granadilla, equip creat l'any 2013 que es va nodrir de les dues principals potències del futbol canari en aquell moment: el Charco del Pino i el Tacuense. «No n'havia sentit gaire a parlar», reconeix Estella. Però el cert és que aquest equip en va tenir prou amb dues temporades per instal·lar-se entre l'elit del futbol femení espanyol. Va ser aleshores quan la futbolista de Palamós havia de decidir-se: seguir a l'Espanyol, un dels equips històrics de la categoria, o fer les maletes per enrolar-se a un projecte que tot just acabava de tocar el cel. 0 o 100. «Vaig pensar, potser torna a baixar l'equip i perdo l'oportunitat de seguir a l'Espanyol», relata la jugadora empordanesa, que quan mira pel retrovisor dibuixa un somriure pels dubtes del seu jo del passat: «Va ser un atreviment als 20 anys i ara, als 26, segueixo aquí».

D'aquesta manera, la vida d'Estella al Granadilla és la vida del Granadilla a Primera Divisió. Aquestes sis temporades de l'equip de Tenerife són les més dolces de la seva curta història, havent assolit uns resultats sorprenents en la màxima categoria: debut amb una setena posició, seguit d'un sisè lloc, dos quarts llocs consecutius i un novè lloc la darrera temporada. «Estem fent unes temporades espectaculars», descriu l'única futbolista catalana del conjunt. Bona part d'aquests resultats es deuen a un projecte que ha complementat el talent local amb l'arribada de futbolistes estrangeres «que han apujat el nivell». Però resulta inevitable atorgar una quota de responsabilitat a Estella, la 'guerrera' -tal com es coneixen popularment a les futbolistes del Granadilla- que s'ha acabat convertint en Rei Mides: tot allò que toca ho converteix en or.

La primera demostració radica a l'Estartit, equip pel qual va fitxar després de tota una infantesa jugant amb nois al Cristinenc. «El futbol femení no em coneixia», recorda Estella, que amb 15 anys va fer el salt a Primera Nacional -el que actualment es correspon amb la Segona Divisió-. Dues temporades després ja debutava a la màxima categoria, assaborint en primera persona l'època daurada del conjunt empordanès. «Allà coincideixo amb Marigol, Gio Carreras... gent que avui encara és a Primera», comenta Estella, que des de ben jove ja tocava or.

La segona prova arriba en la seva següent etapa esportiva amb el Sant Gabriel. «Vaig anar a estudiar a Barcelona i vaig jugar-hi dos anys, amb un projecte molt bo», evoca la futbolista de Palamós, que tornava a viure la millor època d'un altre club, en aquest cas el conjunt adrianenc, que desfilava la seva grandesa per la Primera Divisió amb futbolistes com Paula Nicart, Brenda Pérez o Cristina Baudet.

El senyal definitiu va arribar amb el desembarcament al Granadilla. Després de passar una temporada a l'Espanyol, «un any molt bonic», va acceptar l'oferta del conjunt de Tenerife, acabat d'ascendir a la màxima categoria. «Vaig apostar-ho tot i ells m'ho han tornat», es mostra agraïda Estella, la futbolista que ha anat enllaçant els millors moments històrics de gairebé tots els clubs pels quals ha passat. L'única excepció ha estat l'Espanyol, equip que rep precisament aquest dimecres a La Palmera, el feu del Granadilla.

Com veus aquest nou projecte 'perico'?
M'alegro molt per l'Espanyol, crec que ha fet un canvi d'imatge. Ha posat gent al cos tècnic molt professional, molt bona. També ha fitxat jugadores que realment poden apujar el nivell de l'equip, així que crec que aquest any faran una bona temporada.

Has anat seguint l'equip des que vas marxar? Especialment la passada temporada, on es va acabar salvant per la pandèmia.
Recordo l'Espanyol amb molt d'afecte. L'any passat estava realment preocupada, perquè és un equip de casa, català... i qui ni vol que els equips catalans estiguin al nivell més alt? Que baixés l'Espanyol m'hagués provocat tristesa perquè és un equip que mereix estar en aquesta categoria.

Com el veieu des del Granadilla? Sobretot de cara al partit de dimecres.
Com un Espanyol totalment diferent del de les últimes temporades. Li tenim molt de respecte, perquè sempre que ha vingut aquí ens ha posat les coses molt difícils, però tirant cap a casa ara estem molt fortes i esperem guanyar els tres punts. Després d'aquest partit, que li vagi molt bé a l'Espanyol i que tingui una lliga més tranquil·la.

Comentes que esteu en bona forma, després de sumar set punts en les primeres quatre jornades. Però el cert és que, des de l'ascens a Primera Divisió, el Granadilla sempre ha tret bons resultats.
Aquesta és la gran sort. Sempre hem tingut un objectiu molt humil, que és el de mantenir-nos a la categoria i quedar per sobre de les quatre últimes. Tenim molta qualitat al vestidor, amb futbolistes molt bones. Esperem que segueixi la sort i que seguim tenint aquests resultats.

Quina és la senya d'identitat del Granadilla? El secret per explicar el seu èxit a Primera Divisió?
Amb tots els entrenadors, la filosofia és un joc de molta combinació. A la medul·lar tenim jugadores amb molta tècnica i visió de joc, conjugant aquest nivell tècnic amb les jugadores de velocitat i força que tenim a dalt. Això és el que ens ha sortit bé durant tots aquests anys, així que espero que segueixi sent així.

Ja fa sis temporades que ets al Granadilla, és l'equip on t'hi has estat més temps. Et planteges que sigui el teu últim equip?
No, però pot ser que torni aquí a retirar-me. Em tenen com una figura important, tant en l'àmbit personal com futbolístic. En aquest sentit, em sento molt canària. No sé què passarà l'any que ve, però m'agradaria retirar-me aquí.

L'estima que li professen a les illes encara s'entén millor quan Estella dóna compte de la passió amb què la gent viu aquest esport. La jugadora catalana resideix a El Médano, una població costanera de postal, situada al sud de Tenerife, a només 10 minuts en cotxe de San Isidro, on s'erigeix La Palmera. «La majoria de jugadores vivim al sud, on hi ha més tranquil·litat. A mi, personalment, em crea pau. La qualitat de vida és impressionant», apunta. Tanmateix, aquesta «tranquil·litat» no impedeix rebre múltiples mostres d'afecte per part dels seus veïns. «Passejant pel poble et demanen fotos, al camp arriben a venir més de 1.000 espectadors, hi ha nens i nenes que duen la samarreta de l'equip amb el meu nom... és impressionant com la gent segueix el futbol femení i li dóna la importància que realment tenim», recita, mentre a través de la videotrucada fa el gest del qui se li posa la pell de gallina.

Tractant-se d'una illa, resulta llaminer recórrer al prejudici de l'aïllament. «És al revés», aclareix Estella, que desmunta el tòpic de forma automàtica: «En les meves anteriors etapes, el nivell mediàtic que hi havia en comparació amb el que hi ha a les Canàries no té res a veure. Aquí jugues i l'endemà surts en portada al Diario de Avisos -el periòdic més antic de la comunitat autònoma-, et truquen les ràdios, anem a la televisió...».

Sense abandonar la línia dels tòpics, Estella també recorda l'episodi més tràgic de la seva carrera esportiva. El 21 de gener de 2019, en un partit entre Catalunya i Xile, la defensora va patir una ruptura del lligament intern del genoll, que la va fer estar dos mesos sense poder recolzar el peu i vuit allunyada dels terrenys de joc. En aquest cas, però, en lloc de desmuntar-lo, només fa que corroborar els tòpics associats a episodis de recuperació com aquest, que en el cas d'Estella encara li han fet valdre més la fama de 'guerrera'.

Com s'acostuma a dir, realment es torna més fort després d'una lesió d'aquestes característiques?
Ho tenia com a mig tòpic. Duia molts anys jugant i mai no havia tingut una lesió tan forta. Em sorprenia quan sentia algú dient que li havia canviat la vida o la manera de veure les coses. Però quan et passa tu, realment ho veus diferent. Estàs a un nivell alt, et dediques a això expressament i et destrosses: no pots ni caminar, estàs al llit, necessites dependència... moltes coses que has de ser molt forta de cap. Allà has de decidir si vols seguir amb el futbol o no. A mi, personalment, em va canviar la vida en l'àmbit futbolístic. No tenir la pilota als peus durant vuit mesos és difícil, però descobreixes altres coses com la música, la lectura... Va ser un punt d'inflexió. No m'agradaria que tornés a passar, però dono gràcies que m'hagi passat.

En algun moment et vas plantejar la retirada?
Tenia por de recaure, perquè no sé com afrontaria una segona lesió. A banda del futbol, tinc la carrera d'INEF i estic estudiant una doble titulació de màster d'Educació Especial. No és que em retiri del futbol i ja no sàpiga què fer amb la meva vida. Però espero que si tornés a recaure, tronaria a agafar aquestes forces per seguir jugant a futbol.

Quines sensacions tens a escala individual aquesta temporada?
És una mica estrany. Hem tingut una pretemporada molt llarga, després de quatre mesos inactives. Em vaig lesionar un mes i mig durant la pretemporada, així que ara mateix estic agafant la forma altra vegada. L'inici de lliga està envoltat de molta incertesa, però de moment els resultats estan sortint.

Les futbolistes teniu aquella psicosi de què la competició es pot aturar en qualsevol moment per la pandèmia?
És una pregunta que ens fem sovint. Al ser professionals però jugar en una lliga no professional, estem a l'expectativa. Ara començaran amb els tests obligatoris, així que la Lliga anirà continuant. Esperem que ens deixin seguir fent la nostra feina, ja que vivim d'això.

Malgrat la teva joventut, ja fa molts anys que jugues a la màxima categoria. Tens la sensació que aquesta temporada s'estan donant passes? Penso en el tema de les televisions, per exemple.
Sí, perquè portàvem tres anys molt bons. Aquesta temporada, no sé si per la Covid o per altres coses, s'està televisant molt poc. És una pena, però això ho trobem a faltar. Esperem que la Covid marxi i que tots tornem a la normalitat d'una vegada.

El context evoca l'Estella i la resta del futbol femení a esperar. En el cas dels canaris, però, aquesta espera s'endevina més curta pel fet que a les illes sempre és una hora menys que al territori peninsular. Aquesta diferència horària, de fet, és gairebé un tret identitari d'aquesta comunitat autònoma, que sempre sembla anar a un ritme diferent del de la península. Així ho ha constatat el Granadilla des que juga a Primera, a qui poc li importa la condició d'equip amb poca història per signar temporades que ja desitjarien una bona colla de clubs amb més bagatge de la categoria. Els sorpresos per l'increïble rendiment del conjunt de Tenerife encara no saben que, part del secret, és tenir en plantilla a Estella, la 'guerrera' convertida en Rei Mides.

 

Notícies relacionades

Comenta