Més notícies de Primera

LA JORNADA

Mercat de fitxatges

Fatou Kanteh, una tossuda de primera categoria

La futbolista de Banyoles s'ha retrobat amb la seva millor versió en un Sporting Huelva que visita la Dani Jarque aquesta jornada

LaLiga

Fatou Kanteh (Banyoles, 1997) no para quieta. Tant dins com fora del terreny de joc. Entrena als matins, estudia un grau superior d'Administració i Finances a les tardes i les setmanes que no té classes presencials entrena un equip juvenil. Quan la competició li dóna una petita treva, s'escapa al seu poble. «Trobo a faltar fer una volta al llac, com diem allà», confessa amb un somriure carregat de nostàlgia. Si alguna vegada s'acostés a l'estany per veure-s'hi reflectida, no es reconeixeria. «Ja no sóc la Fatou de Preferent. He millorat físicament i mentalment i he crescut com a persona», reconeix quan rememora els seus inicis al Porqueres, el club on començaria a cristal·litzar el seu somni de ser futbolista. Un somni que va agafar un gran impuls amb l'oferta del Logroño, on en va tenir prou amb mitja temporada per guanyar la Lliga i aconseguir un ascens històric a Primera Divisió. Un somni que s'ha consolidat ara amb l'Sporting Huelva, l'equip on s'ha retrobat amb la seva millor versió després de travessar una «mala ratxa» amb l'equip de La Rioja. L'equip que ja sent com casa seva i que aquesta jornada visita l'Espanyol en un duel transcendental per la permanència. La seva història, resumida en tres capítols.

CAPÍTOL I: UN PROFESSOR DE REFORÇ I MOLTES GANES DE TRIOMFAR
Com en la majoria de biografies futbolístiques, tot va començar al pati de l'escola. «Me n'oblidava de l'entrepà, de l'hora del pati... i me n'anava a jugar a futbol», recorda. Aleshores la pilota era un passatemps, un simple entreteniment. Però va arribar l'institut i, com diria l'escriptor Augusto Monterroso, «el dinosaure encara era allà». El seu cor seguia bategant amb el futbol i, malgrat l'oposició dels seus pares, Kanteh va poder fitxar per un equip amb l'ajut d'un aliat inesperat. «Gràcies al meu professor de reforç vaig anar a fer les proves al Porqueres i vaig començar a jugar a futbol 11», explica. L'equip del Pla de l'Estany va ser la seva altra gran escola: «Vaig aprendre a jugar en equip i a defensar, que era una cosa que em costava molt».

De fet, a Kanteh tot li ha costat molt. «Amb 13 anys veia el Barça i deia... un dia jo vull estar en la mateixa Lliga i jugar contra elles», esmenta. Però abans de fer realitat el seu somni, va haver de superar les reticències familiars. «En aquesta cultura no està ben vist que les noies practiquin esport. I menys un que se suposa que és d'homes», explica la futbolista gironina, amb arrels a Gàmbia i el Senegal. «Jo vaig fer cas omís a totes aquestes dificultats i, gràcies a ser tossuda, estic fent el que volia des de ben petita: jugant a Primera Divisió», comenta com si res. Com si aquell acte de rebel·lió fos tan petit com el de l'infant que es fa el malalt perquè no vol anar a l'escola.

Sigui com sigui, amb el Porqueres -on juga en dues etapes diferents després d'estar a l'Estartit- acabaria guanyant la seva primera Lliga, la primera també del club. Un triomf que reforçava la seva aposta per convertir-se en futbolista. Un triomf que vindria seguit d'un altre, però aquesta vegada més lluny de casa.

CAPÍTOL II: DE LA GLÒRIA A LES HORES BAIXES
«Allò va ser el salt definitiu», descriu Kanteh quan parla de l'oferta que va rebre del Logroño. El camí per complir el seu somni la va obligar a abandonar la seva terra, però el que l'esperava a La Rioja era un baptisme amb l'elit. Com si es tractés del Rei Mides, va ser arribar i convertir en or tot el que tocava. «En el meu debut vaig jugar cinc minuts a Lezama i vaig marcar l'únic gol del partit», explica amb una naturalitat de la qual no es desprèn en tota la conversa.

Amb només mitja temporada, va viure en primera persona la disputa d'una promoció d'ascens -després d'haver guanyat la Lliga- que acabaria amb final feliç. «Mai no havia jugat un play-off. Mai no havia sentit la sensació de nervis, d'intranquil·litat... aquell moment em quedarà marcat per a tota la vida. És especial i únic», evoca, mentre refresca què va sentir amb el desenllaç de l'eliminatòria contra el Tacón: «Al final del partit, no vaig saber què fer. No m'ho acabava de creure del tot». De la mateixa manera que havia aconseguit la primera Lliga de la història del Porqueres, en aquella ocasió havia participat del primer ascens del Logroño a la màxima categoria.

De manera paradoxal, amb l'arribada a l'elit es van complicar les coses. «Estava passant una mala ratxa, no tenia minuts...», concedeix amb amargor. Però mentre es tancava una porta amb l'equip amb què havia assolit el cim, s'obria una altra amb l'oferta de l'Sporting Huelva. «Han confiat en mi i m'han donat una oportunitat», assenyala, amb els ulls encara plens d'agraïment.

CAPÍTOL III: PILOTES I COQUINES
De vegades no cal passar gaire temps en un lloc per sentir-te'l casa seva. És el que li ha passat a Kanteh amb Huelva, on tot just està complint la seva segona temporada al club de la ciutat andalusa. «Em sento molt a gust, m'he adaptat molt bé i no em costa gens fer noves amistats», resumeix la futbolista gironina, que en cap cas s'ha plantejat tornar a Catalunya: «Crec que Espanyol i Barça m'han vist algun partit, però si no m'han donat l'oportunitat és que encara no ha arribat l'hora. Estic molt bé aquí, és com casa meva». Una expressió que utilitza diverses vegades, com si el seu cor estigués partit entre Banyoles, la seva terra, i Huelva, la terra que l'ha conquerit a tots els nivells. També en el gastronòmic. «El marisc, la coquina... Més o menys, estan a un 50-50», bromeja Kanteh.

En l'àmbit futbolístic, la passada temporada l'equip va acabar fora dels llocs de descens en el moment de suspendre's la competició per la pandèmia. En l'actual, en canvi, ocupa la zona vermella de la taula, però té els mateixos punts que l'equip que marca la salvació -el Logroño, curiosament-. «No vam començar amb la identitat que volíem, però de mica en mica s'ha canviat la imatge. Quan els equips vénen a jugar aquí [La Orden], ens tenen més respecte. Hem recuperat l'esperit de les espartanes», destaca Kanteh, conscient que l'objectiu de la permanència passa per la fortalesa del seu equip com a local: «[Els rivals] estan més conscienciats que no vénen a passejar-se, sinó que per endur-se els punts han de córrer i lluitar com ho fan tots els equips que venen aquí».

No obstant això, el matx contra l'Espanyol el jugarà a domicili. «És un partit molt important, som dos rivals directes que lluitem per la permanència. Serà molt disputat i maco de veure», pronostica la jugadora de Banyoles. Un discurs que comparteix l'entrenador del conjunt 'perico', Rubén Casado, que també ha analitzat el rival: «Per a nosaltres és una altra final, serà un partit molt sofert i competit. És un rival que treballa molt bé en fase defensiva i hem d'anar amb compte amb el tema de les transicions». Qui també ha exaltat les virtuts de l'Sporting Huelva és la central de l'equip blanc-i-blau, Marta Turmo, en declaracions al club: «És un conjunt que pateix molt, però també sap quines són les seves fortaleses i aprofita les poques ocasions que té». Al mateix temps, però, ha mostrat plena confiança en el seu equip: «Sincerament, crec que no s'esperen trobar el que trobaran aquí [Dani Jarque]. Tenim el cap fred i sabem el que volem. Sabem que és un rival directe i hem de guanyar sí o sí».

Pel que fa a la convocatòria, la principal absència -per acumulació de targetes- serà la de Manuela Vanegas, la futbolista més utilitzada per Casado. També és d'allò més destacada la baixa de Laura Fernández, el motiu de la qual no ha especificat el club. Tampoc hi seran Joanna Vega -també es desconeixen els motius- i Baudet -que ja no és positiu en Covid-19, però ha realitzat pocs entrenaments-. Sobre les altes, Julve torna en una llista on també hi seran les jugadores del filial Montse Quesada, Irene Corral i la juvenil Alicia Hernández. Tot plegat, en un partit que s'havia de disputar el passat cap de setmana, però el temporal 'Filomena' va impedir que l'Sporting Huelva viatgés a Barcelona.

Tornant al conjunt andalús, aquesta temporada ha viscut un relleu a la banqueta amb una forta càrrega simbòlica. Després de 15 anys al club que ell mateix va fundar, Antonio Toledo comunicava en una carta que deixava de ser l'entrenador de l'Sporting per la incerta situació sanitària. «És una decisió que no ens esperàvem, però ell és una persona de risc. Ha preferit quedar-se a casa amb la família que exposar-se al virus. Al final hem de mirar per la salut, independentment del futbol», assevera Kanteh.

Sigui com sigui, l'entrenador amb més partits en la categoria (443) deixava el seu lloc a Jenny Benítez. «Un boom», expressa Kanteh amb eloqüència, després de detallar què ha suposat per ella aquest canvi: «L'Antonio és molt més tímid, és molt seu. En canvi, la Jenny és tot al contrari. Per exemple, jo als entrenaments sóc molt bromista, faig les meves tonteries... i amb l'Antonio em tallava més, perquè dóna més respecte. No dic que la Jenny no en doni, però és totalment diferent. Amb ella faig les meves tonteries, em surt més que amb ell». Els diferents tarannàs, però, acaben convergint en una mateixa conclusió: «Me'ls estimo molt a tots dos i els agraeixo l'oportunitat que ell m'ha donat en el seu moment i que la Jenny m'està donant ara».

EPÍLEG: UN DESIG CONTRA LA PANDÈMIA
El caràcter extravertit de Kanteh sembla incompatible amb una pandèmia enemiga de la interacció social. «Jo sóc una persona de no ser a casa, m'agrada quedar amb els amics, fer coses... No tenim vida pròpia», concedeix, com qui sent el coronavirus com una urpa que t'arravata una part de la teva vida. «Però no m'està costant: un és conscient del que hi ha, ens hem de cuidar i privar de coses que en un temps podrem recuperar», afirma amb responsabilitat, la que requereix precisament una professió com la seva: «Cada cap de setmana juguem, cada dues setmanes ens fan les PCR... s'ha d'intentar portar bé, perquè si no ens tornem bojos».

Però hi ha una cosa que no ha aconseguit prendre-li la situació sanitària: els desitjos. A banda del de la permanència amb l'Sporting Huelva, Kanteh mira una mica més enllà: «Tinc un viatge pendent a Gàmbia, per portar material de futbol per a gent necessitada. Si no es va aquest estiu, serà el que ve», sosté amb certa resignació. Quan acaba la frase, però, dibuixa un lleuger somriure. Com si sabés que aquest desig, com el que tenia de menuda per jugar a l'elit, s'acabaria consumant tard o d'hora. Perquè si d'algun material estan fets els somnis, són de la tossuderia de Fatou Kanteh.

 

Notícies relacionades

Comenta