Més especials

Reivindicant-se entre xiulets

Conversem amb Ainara Acevedo, Ester Parramon, Victoria Petrova i Cristina Sánchez, quatre de les àrbitres més significatives de Catalunya

Futfem.cat | Pedro Salado

El col·lectiu arbitral sempre ha hagut de fer front a moltes dificultats. Insults, recriminacions, faltes de respecte... Són, malauradament, la tònica habitual que es viu a qualsevol camp de futbol, des de Prebenjamins fins a Primera Divisió. Si a aquesta equació li afegim un altre component, el de gènere, sembla que encara es fa més complicat. La societat, però, ha anat avançant i veure dones arbitrant cada cop és més habitual. El Comitè Tècnic d'Àrbitres (CTA) de la Federació Catalana de Futbol (FCF) compta, actualment, amb 68 àrbitres dones. Una xifra discreta, però que va en augment amb el pas dels anys gràcies a l'interès de cada cop més noies i a les campanyes de captació dedicades al públic femení que fa el CTA. Però, veure una dona dirigint un partit és realment una situació normalitzada? O l'arbitratge femení continua patint una discriminació? Per respondre a aquestes preguntes hem parlat amb quatre àrbitres: Ainara Acevedo, Ester Parramon, Victoria Petrova i Cristina Sánchez, exàrbitra i una de les úniques quatre informadores dones que hi ha a Catalunya.

Cristina Sánchez (17.06.1980, Barcelona) va ser la primera àrbitra dona a Catalunya. Va començar a xiular partits quan tenia 13 anys i compta amb una dilatada trajectòria al món de l'arbitratge que s'estén al llarg de dues dècades. Aquesta fisioterapeuta de professió reconeix que els inicis no van ser fàcils, però assegura que mai va tenir cap problema per ser una dona: "No m'he trobat amb insults pel fet de ser dona, ni m'han posat barreres. Això sí, generava molta sorpresa per la gent veure que arbitrava jo". Una situació que s'ha normalitzat amb el pas dels anys: "Les dones ara estan molt més integrades. Hi ha moltes més. El masclisme d'abans era per la falta de costum de la gent, però ara ja no sorprèn. També juguen moltes més noies a futbol". Més enllà del factor de gènere, Sánchez afirma que ara "hi ha més educació als camps": "Abans encara era més complicat ser àrbitre i fins i tot el comportament del jugador també és millor ara".

Després de vint anys arbitrant, va ser també una de les pioneres en convertir-se en informadora arbitral. "A certa edat, les condicions físiques no són les mateixes i ser informadora és una manera de continuar vinculada i de formar futures àrbitres", explica Sánchez, qui va haver de complir una sèrie de requisits per poder accedir-hi: "Has de tenir anys d'experiència i una certa edat. No pots ser informadora amb 20 anys. Ho vaig preguntar i vaig començar a fer-ho". La seva feina consisteix a anar a veure un partit i fer una valoració de la tasca del col·legiat: "Si sap les regles, si es posiciona bé, com està físicament... Poso una puntuació i uns consells per millorar". Aquesta informadora de 35 anys confessa que troba a faltar l'arbitratge, però ara gaudeix d'un altre vessant: "Ho trobo a faltar, però sí que és veritat que estic molt més tranquil·la. El públic t'insulta, els jugadors et protesten... Arriba un moment que la tensió acumulada pesa molt mentalment. Ara m'ho passo molt bé". La Cristina és la segona generació d'àrbitres i informadors de la família. El seu pare la va iniciar en aquest món: "Jugava a bàsquet i vaig passar directament a arbitrar futbol. No havia jugat mai, però havia vist molts partits per ell. Quan vaig passar a arbitrar, ell m'acompanyava a cada partit, i encara ho fa ara", explica orgullosa.

Amb una llarga trajectòria en el món de l'arbitratge, Victoria Petrova (02.04.86, Bulgària) fa 15 anys que dirigeix partits. A diferència de la majoria d'àrbitres, ella no va ser jugadora abans d'agafar un xiulet: "Vaig començar a arbitrar quan tenia 14 anys. Alguns coneguts em van dir que m'apuntés, ho vaig fer i em va agradar". Aquesta jove búlgara va arribar a Catalunya quan només tenia 5 anys. Amb molt de treball i persistència, Petrova ha arribat a ser àrbitra de Segona Catalana, però no ha estat un camí fàcil: "La meva carrera (Arquitectura) requeria moltes hores de dedicació i cada cap de setmana havia de xiular tres o quatre partits, a més dels entrenaments entre setmana... Va ser molt complicat, però ho vaig aconseguir". Igual que Cristina Sánchez, també assegura que no ha tingut mai problemes pel fet de ser dona: "Els jugadors et posen a prova igual i el públic et crida el mateix, però si tens les idees clares, si gestiones bé el partit, no tens cap problema. Les dones ens guanyem l'autoritat igual que els homes", afirma amb rotunditat. La seva experiència l'ha portat a dirigir partits decisius, com una Copa d'Europa masculina de futbol platja que descriu com "el millor record" de la seva carrera. Al llarg de gairebé dues dècades arbitrant ha viscut moltes campanyes i iniciatives per conscienciar jugadors i espectadors amb la tasca arbitral i amb el joc net. Una de les que més valora Victoria Petrova és l'última campanya que ha engegat la Federació Catalana de Futbol (FCF) 'Zero insults a la grada!': "Que en un partit donin tanta importància a aquests fets i que l'àrbitre tingui la potestat de suspendre'l és molt positiu. És en aquestes categories de base on s'han d'inculcar aquests valors". I és que de tots els partits que ha dirigit, assegura que els de futbol-7 són "els més complicats": "Hi ha pares que poden fer que els nens acabin plorant i trasbalsats".

 


Foto: J. Prieto

Coincideix totalment amb aquesta valoració Ester Parramon (23.01.92, Girona), àrbitra de Primera Catalana, la màxima divisió catalana. "Els pares fan molt més complicat arbitrar. En aquests partits mai t'acabes de trobar del tot còmoda. Com més alta és la categoria, és millor arbitrar". Tot i que assegura que no ha tingut problemes als camps "més enllà de les actituds habituals als camps i que t'insultin", confessa que "curiosament, sempre acaben sent dones les que ho fan. Les mares dels nens". Parramon afirma que sempre l'han ajudat molt en tots els camps i que mai ha sentit "comentaris com 'Que ve a 'pitar' una noia!'".
Aquesta jove estudiant d'Educació Social va ser la primera gironina a arribar a una categoria tan alta i el seu futur és molt prometedor. Ha assolit un ascens per any des que fa 4 anys va decidir començar a xiular partits. Abans, però, va arribar a jugar a Superlliga (la Primera Divisió actual): "He jugat a futbol des dels 3 anys. Vaig jugar al Girona a Superlliga, i a l'Estartit". El seu pare també és àrbitre, però reconeix que no va ser ell qui va aconseguir que aquest món l'atragués: "Tot i que el meu para va ser àrbitre, no em cridava massa l'atenció. Tenia un amic que també ho era i em venia a veure als meus partits. Al final vaig acabar provant-ho i em va agradar". I, de fet, ara reconeix que no ho canviaria: "No tornaria a jugar, m'agrada massa arbitrar. És una feina molt bonica i et permet veure el futbol des d'un punt de vista diferent".
Arribar als nivells més alts, però, comporta un gran sacrifici i Parramon ho sap: "Entreno cada dimarts i cada dijous. Tinc un preparador físic que m'ajuda a preparar les proves físiques. També hem de superar uns exàmens teòrics, això vol dir que has d'estudiar. A més, als partits també t'examinen". Aquesta dedicació és un dels motius que també fa que moltes noies es quedin pel camí. L'altre, com explica Parramon, ve donat perquè "arribats a una edat et fan escollir entre el futbol i l'arbitratge". Una tria que veu amb bons ulls: "L'arbitratge és un esport en si i cobrem per fer-ho. No trobo just que puguis jugar i arbitrar".

 


Foto: Cedida

EL FUTUR DE L'ARBITRATGE FEMENÍ
Ainara Acevedo i Ester Parramon són les dues millors àrbitres que hi ha actualment a Catalunya. Tenen la categoria de Primera Catalana, la màxima divisió catalana. Elles són el present i el futur de l'arbitratge femení.
El futbol ha estat sempre present a la vida d'Ainara Acevedo (15.08.91, Argentina). De pare argentí, va arribar a Catalunya amb només un mes d'edat i, de ben petita, va començar a jugar a futbol a l'equip del seu barri, l'Horta. "Allà jugava amb nens, però després vam anar a viure a Mollet i, per categoria, ja no podia jugar amb nens. No vaig trobar cap equip de noies i vaig decidir apuntar-me a atletisme". Aquesta decisió seria determinant pel seu futur en el món de l'arbitratge, tot i que encara va viure moltes experiències abans d'estrenar-se com a col·legiada: "Amb 16 anys vaig aconseguir entrar al CAR de Sant Cugat i vaig estar 4 anys entrenant allà. Quan se'm va acabar la beca, vaig haver de prendre una decisió. No podia dedicar a l'atletisme les hores que requeria, perquè estava estudiant i ho vaig acabar deixant". Llavors va tornar al futbol: "Vaig fitxar pel Sant Gabriel B, de Segona Divisió, mentre començava a arbitrar". Compaginar les facetes de jugadora i àrbitra va ser complicat, fins que es va decidir per aquesta última: "El futbol femení encara era, i ho continua sent, poc estable. Veia noies que després d'estar a Segona acabava la temporada i es quedaven sense equip. L'arbitratge, si m'esforçava, m'aportava més estabilitat i uns recursos econòmics".
Una aposta que, sens dubte, va ser la guanyadora. La curta trajectòria d'Ainara Acevedo en el món de l'arbitratge va lligada a l'excel·lència. Aquesta és la quarta temporada que dirigeix partits, però ja ha arribat a la màxima categoria catalana. Va formar part de l'anomenat 'Programa Talent', que ofereix la possibilitat de pujar dues categories en un any. Recorda de forma especial alguns dels partits que ha pogut arbitrar: "Els millors partits que recordo són dues finals de Copa Catalunya femenina, uns quarts de final de Copa Catalunya masculina (d'assistent) i també d'assistent en un amistós del Nàstic a Segona B". Assegura que ser dona no ha estat un impediment en la seva feina: "Sempre m'han tractat igual i he rebut molt suport, tot i que abans sé que no era així".
Al marge de la seva feina com a mestra d'Educació Física i dels partits que arbitra, Acevedo participa en xerrades del CTA per donar suport a l'arbitratge femení: "Anem a clubs femenins per explicar les nostres experiències i demostrar que és possible compaginar-ho amb la teva vida". Aquesta jove àrbitra confessa que és molt complicat captar noies: "Els nois entre ells s'animen. A les noies ens costa molt més. Jo, per exemple, vaig fer el curs amb 70 noies i només quedem 10 ara".

 


Foto: FCF

VEUREM UNA DONA ARBITRANT A PRIMERA DIVISIÓ?
Aquesta és una de les preguntes més recurrents quan parlem de l'arbitratge femení. Però, com està estructurat el sistema a Catalunya i a Espanya? Per què veiem més dones arbitrant a l'estranger? Doncs bé, per pujar de categoria és necessari superar unes proves físiques, unes teòriques i obtenir bons resultats als informes arbitrals. Aquest és el sistema emprat a tot el món, però la diferència de Catalunya o Espanya amb altres països rau en els barems que es marquen en les proves físiques. Aquí, a les categories inicials existeix una discriminació positiva cap a les dones, però això desapareix quan s'arriba a les categories més altes, on les marques són iguals tant per homes com per dones. Segurament, aquest és l'aspecte que més discrepàncies genera dins del col·lectiu arbitral. Alguns ho consideren un greuge comparatiu, mentre que d'altres creuen que no s'han de fer distincions buscant l'excel·lència. Entre les àrbitres amb qui hem conversat també hi ha diferents opinions.
La gran promesa de l'arbitratge català, Ainara Acevedo, creu que és possible arribar a aquests barems: "El meu objectiu és pujar a Tercera Divisió. Per això s'ha d'entrenar i estudiar molt. Les proves físiques són exigents, sí, però no crec que impossibles perquè jo vinc del món de l'atletisme i he vist moltes noies que poden superar-los". Acevedo reconeix que la seva realitat, potser, no és la mateixa que la de la majoria d'àrbitres, però confia en l'esforç i la perseverança: "El meu punt de vista és diferent en aquest sentit. Fa molts anys hi havia moltes diferències, també en l'àmbit social. Ara tenim oportunitats. Si arribarem o no és com preguntar si el futbol femení arribarà al mateix nivell que el masculí. La història encara és molt curta. Lluitarem perquè així sigui, però hem d'anar pas a pas".
Cristina Sánchez confessa que li "agradaria molt" veure noies en els llocs més alts, però assegura que és "un camí que s'ha d'anar fent" i mostra la seva esperança en àrbitres joves i prometedores com Acevedo: "L'Ainara cada vegada puja més fort". Per a aquesta exàrbitra i informadora arbitral "és qüestió d'un mateix": "Si entrenes fort i et prepares bé, pots arribar. La condició física fa enrere algunes, però hi ha moltes dones amb capacitats atlètiques que poden arribar". Sánchez té clar que "si vols igualtat, has de fer el mateix": "Si el barem és un determinat, és igual ser home o dona".

 


Foto: Cedida

No està d'acord Ester Parramon, qui creu que les condicions físiques que demanen "són molt exigents" i veu físicament impossible superar certs barems: "Els temps són iguals per homes i dones i el cos de la dona, arribats a un punt, ja no dóna més". A més, l'àrbitra gironina destaca que aquestes marques no són fixes, sinó que es van reduint a mesura que més gent les assoleix: "Dubto que hi hagi una dona a Primera Divisió masculina si segueixen baixant els temps. Estem en desigualtat d'oportunitats". Parramon demana una modificació d'aquestes condicions per poder avançar: "S'hauria de revisar això, però si no volen baixar del burro, que separin les categories masculina i femenina i que les noies només xiulin partits de noies".
Victoria Petrova afegeix encara una altra dificultat a aquest repte: "És un camí llarg i quan arribes a aquell moment decisiu et trobes acabant una carrera, pensant en la maternitat... Coincideix amb el punt més alt tot això". Els seus 15 anys d'experiència l'han permès conèixer més a fons el món de l'arbitratge i la seva situació en comparació amb altres comunitats i països. I és que Catalunya compta amb moltes més categories que altres comunitats autònomes, un fet que encara fa més difícil arribar al cim. Petrova també denuncia el greuge comparatiu que suposa aquest sistema en comparació amb el d'altres països: "A Catalunya, per poder ser àrbitre FIFA femení has d'arribar a tenir el nivell de Tercera Divisió masculina. Moltes de nosaltres passem amb comoditat les barreres per dones que marca la FIFA, però aquí estem obligades a superar les barreres masculines. Això juga en contra nostre".

Ester, Ainara, Victoria o Cristina són només alguns dels noms de l'arbitratge femení. El camí ha estat difícil, les dones han hagut de trencar moltes barreres al llarg dels anys per poder arribar a una certa normalitat. Tot i això la història és curta i queda molta feina per fer. La societat, les normatives i la mateixa implicació i motivació de cada àrbitra han d'evolucionar per continuar avançant. Algunes han obert camí, com la Cristina o la Victoria. Els somnis de l'Ester i l'Ainara d'arribar a les màximes categories seran la realitat de les noves promeses que avui comencen a arbitrar partits. Elles són el passat, present i futur de l'arbitratge femení català.

 

Notícies relacionades

Comenta