Més especials

Orgull a la base?

El futbol femení creix, però la base no prospera i es resigna a patir

Carlos Lacort

El passat 27 de Juny, la Federació Catalana de Futbol (FCF) va presentar la campanya #Orgullosa, una iniciativa que sorgeix per «normalitzar» que les nenes o dones juguin a futbol i augmentar així el nombre d'equips, jugadores, entrenadores i àrbitres. A l'acte, es va exposar el creixement del futbol femení a partir de xifres que demostren l'augment de practicants des de l'any 2000 fins avui. I la contundència amb la qual Catalunya s'imposa per sobre de la resta de comunitats d'Espanya amb 10.301 jugadores federades envers la segona -Andalusia amb 5.689-. Però s'ambiciona a fer més petita la gran desigualtat que pateix Espanya respecte dels veïns. Si Espanya té un total de 41.667 jugadores inscrites; França, Anglaterra i Noruega en tenen 100.000, els Països Baixos 150.000, Suècia 180.000 i Alemanya 200.000. Encara que segons el nombre d'habitants, els països amb un major percentatge de jugadores respecte a habitants són Islàndia, Irlanda, els Països Baixos, Dinamarca, Suècia, Noruega i Finlàndia. I sense cap mena de dubte, si mirem a tot el món, Amèrica del Nord s'emporta la palma amb quasi 4.000 jugadores per milió d'habitants, poc menys del doble que a Europa amb 2.400 per milió.

Amb aquesta campanya es pretén incentivar aquest creixement exponencial, però també donar qualitat a l'existent. I el potencial de futur del nostre país depèn de la base. Però en quina situació es troba el futbol base femení? Depèn a qui ho preguntis. Si preguntem a jugadores o exjugadores que van començar a jugar fa entre 15 i 20 anys o fins i tot menys, et diran que el futbol base femení actual no té res a veure al d'aleshores, i és cert. Abans les valentes que s'atrevien a endinsar-se en aquest esport tan masclista, no ho tenien gens fàcil: jugaven amb nens, per la qual cosa havien de patir comentaris ofensius de companys, rivals i pares. I a més al vestuari tenien un problema, havien de canviar-se a part, és difícil formar part d'un vestuari quan no hi ets dins. Això continua passant, encara hi ha nenes que per no tenir equips femenins propers o per pròpia voluntat, juguen amb nens. Però en percentatge és molt menor al de fa una dècada o dues.

Si preguntes a entrenadors o entrenadores, la majoria coneixedors d'aquesta realitat, valoren aquest canvi positivament i veuen el futur amb optimisme. Però si preguntes a pares de nenes que acaben de començar, alguns estaran encantats, però d'altres no veuran aquesta iniciació com el camí de roses que sembla ara per a alguns equips. I té una explicació perfectament raonable: moltes de les nenes que comencen a jugar ho fan aproximadament entre els 6 i els 10 anys i s'agrupen totes en una mateixa categoria: prebenjamí-benjamí-aleví, és a dir, poden jugar al mateix equip o a la mateixa competició nenes de 6 a 12 anys. D'aquí sorgeixen multitud de problemes que només coneixen qui els pateixen: nenes, entrenadors i pares.

 

«Dues porteres s'han trencat les mans a partir dels potents xuts de les seves rivals»

Donem una mica de context. Aquesta categoria té dues divisions, Primera que, sense comptar alguna excepció, són equips completament d'alevins de segon any- o el que és el mateix, nenes de 12 anys-. Aquí no hi ha cap mena de problema. El problema el trobem a Segona Sivisió, en la qual només hi ha 3 o 4 equips amb la majoria de jugadores alevins, la resta o tenen meitat i meitat o són totes benjamins amb alguna prebenjamina. Quins són els problemes als quals s'han d'enfrontar tots els equips participants d'aquesta Segona Divisió? Primer de tot, i possiblement el més important, el perill d'enfrontar físicament en una competició d'un esport de contacte a una nena de 6 anys amb una de 12. Aquesta temporada s'ha donat el cas que en un mateix equip, amb dues porteres, les dues s'han trencat les dues mans a partir dels potents xuts de les seves rivals. És el cas de la Hannah i la Júlia del Santboià: «La Júlia es va trencar la mà i quan es va recuperar de la lesió i va tornar a jugar, es va trencar l'altre al mateix partit que tornava a jugar» explica Noelia, mare de la Hanna: «Hauria d'estar prohibit, te'n vas amb la sensació que no és just seguir exponent la meva filla a això, he arribat a veure-la apartar-se d'un xut per no fer-se mal, i és la portera» es queixa la mare que se les prometia molt felices abans de començar la temporada perquè la Hannah l'any anterior jugava amb nens: «Era el primer any, també era portera, li feien molts gols i els nens li donaven molta canya, ho va passar molt malament. El canvi d'aquest any ha estat molt positiu per poder jugar amb nenes, però és una llàstima perquè d'aquesta manera es desanimen i ploren», ploren pels resultats que obtenen cada cap de setmana, amb un mínim de 10 gols en contra i els gols a favor són excepcions que «celebren com si haguessin guanyat la Champions».

El Santboià és un d'aquests equips i l'Ariadna, la seva entrenadora, té clara la possible solució: «Havent-hi una categoria que és infantil-aleví, totes les alevines haurien de jugar en aquella categoria i en aquesta només benjamins i prebenjamins» i ja té present la possible resposta de la Federació davant d'aquesta proposta i respon: «Pots pensar que no hi ha moltes nenes per a aquesta edat, però sí que n'hi ha, el que passa és que estan jugant amb nens i com veuen tanta diferència d'edat al femení, no s'incorporen» argumenta l'entrenadora santboiana que és recolzada per molts dels tècnics de la categoria. La Lorena, exentrenadora del Vilanova, analitza la categoria de la qual van haver de retirar-se després de dos partits de competició: «Al principi de fer-se la categoria s'entén que es fes així perquè hi havia pocs equips, però ara ja hi ha dues divisions i 3 grups, aleshores podrien fer 2 grups de benjamins i 2 d'alevins» proposa i explica el motiu de la prematura retirada del seu equip: «Només vam jugar dos partits que vam perdre de pallissa. Vam fer un grup de nenes nou a partir d'una jornada de portes obertes, aleshores teníem un grup reduït per començar la temporada, però com has d'apuntar l'equip a l'estiu, les vam apuntar amb la idea que quan comencés la temporada i el curs escolar en vinguessin més. I entre que el nivell d'aquestes nenes era molt fluix i que jugaven contra nenes més grans, que a més ja havien jugat i estaven rodades, i pensant que els desplaçaments que tindríem serien llargs, vam decidir treure-les de la FCF i apuntar-les a la competició escolar» descriu la Lorena.

El Vilanova no ha estat l'únic equip que s'ha retirat. Al grup 1, el Castelldefels es va retirar abans de començar i la Joventut Bisbalenca a poques jornades d'acabar la competició. En aquest últim cas perquè eren molt justetes, molt petites i a més de perdre amb una mitja de 10 gols en contra per partit, també tenien desplaçaments molt llargs. El Santboià ha aguantat fins al final perquè els pares les van conscienciar des del principi que «aquest any és el que toca» i el que ve o competiran amb nens de la seva edat o ja seran una miqueta més grans. Al grup 2 i al 3 també s'ha pogut apreciar aquesta contundència de resultats, però no s'ha retirat cap equip. I és important remarcar que hi ha hagut moltes nenes que ho han deixat encara que l'equip hagi continuat.

Normalment quan veus aquests resultats, penses: «Quina poca vergonya tenen els entrenadors que permeten que el seu equip humiliï d'aquesta manera les rivals...» però entre tècnics s'ajuden i s'entenen: «Quan ja porten una diferència de 5 o 6 gols, els entrenadors els hi diuen a les seves jugadores que juguin més, però clar el que no faran les nenes és arribar a porteria i xutar fora o començar enrere una altra vegada. Però els tècnics rivals són conscients de la situació i intenten regular-ho una mica» explica la Laura, entrenadora del Levante Las Planas que comptava amb una plantilla majoritàriament de benjamins. I la mare de la Hannah aporta un bonic detall: «L'entrenador del Pallaresos –equip que va guanyar la Lliga- es va portar genial, els va dir a les seves que fessin 3 gols per part i després que juguessin. I després del partit va venir i els va donar molts consells i ànims» l'elogia la Noèlia.

 

«Mig equip meu ha hagut d'entrenar amb l'infantil i l'altre mig amb mi»

Ara bé, els resultats i el perill per la integració física de les nenes no són els únics problemes. Es presenta un altre dilema pel que fa a la formació. Si has de formar un equip de nenes que no són totes de la mateixa edat, que a més aquesta diferència d'edat és molt gran, i que no totes porten el mateix temps de formació -algunes ja fa anys que juguen i altres comencen de zero-, com les pots formar a totes alhora respectant aquests handicaps individuals? El Molins de Rei és un dels equips que aquesta temporada s'ha trobat amb aquest obstacle. La Paula, l'entrenadora quadribarrada descriu la situació: «És una categoria amb moltes nenes que acaben de començar i moltes altres que fa molts anys que juguen. Aleshores, amb tanta diferència d'edat es nota molt i no és bo ni per les que s'inicien ni per les que han de seguir la seva formació perquè aquestes últimes s'avorreixen, no competeixen, no aprenen, acaben perdent. I les que no han jugat mai i són més petites tampoc tenen la motivació de sortir a competir perquè saben que perdran o que les rivals els treuen 3 caps i al final tampoc aprenen perquè no toquen pilota» raona la tècnica que ha trobat un gran impediment per programar els continguts a treballar durant la temporada: «Mig equip meu ha hagut d'entrenar amb l'infantil i l'altre mig amb mi, hi havia tanta diferència d'edat que no podien estar juntes, s'havia de dividir l'equip en dos. Aleshores es pot seguir una programació però has d'adaptar-ho tot molt perquè les que comencen no poden seguir la programació d'un benjamí-aleví, han de seguir una programació d'escolars» per la qual cosa proposa «deixar la categoria en prebenjamí-benjamí o fer un prebenjamí mixt». I l'Ariadna afegeix: «L'aprenentatge està molt condicionat, has de preparar els entrenaments de forma diferent per adaptar-ho a totes les edats o separar-les. No és el mateix ensenyar-li alguna cosa a una nena de 12 anys que a una altra de 6 perquè no tenen les mateixes capacitats d'aprenentatge» argumenta l'entrenadora del Baix Llobregat.

El Joan Pere, tècnic del Pallaresos, també ha volgut dir la seva i considera que s'hauria de «fer una categoria intermèdia entre Primera i Segona per ajustar la diferencia d'edat i nivell». També se suma als pensaments de l'Ariadna i la Paula respecte a la formació: «Pot afectar la poca competitivitat de la Lliga en l'aprenentatge de conceptes segons la categoria, però has d'intentar que no afecti. Nosaltres no hem parat de fer amistosos contra equips de Primera, o contra nens, per mantenir-les sempre vives, intenses, que no abaixin la guàrdia i sobretot perquè s'adonin que no ho saben tot i que no es guanya sempre. Però implica que els caps de setmana que no tens Lliga els has d'aprofitar per fer això, o fer-los entre setmana, i és un sacrifici per elles i les famílies» es lamenta l'entrenador tarragoní.

La temporada entrant tot seguirà igual, malgrat la nova campanya. La Federació encara no ha donat respostes a aquest problema però és sabut que internament s'està treballant per fer un futbol base millor per a totes, encara que de moment toca seguir resignant-se i donar les gràcies que la cosa, encara que lenta, progressa.

 

Etiquetes

Notícies relacionades

Comenta