Més especials

Un cafè amb Víctor Torrijos

El tècnic català explica la seva peculiar forma de gestionar la complexitat d'un vestidor femení

Pedro Salado (Futfem.cat)

Gestionar un vestidor no és fàcil. Entren en joc molts factors esportius, personals... i no hi ha dos entrenadors iguals, com tampoc dues jugadores iguals. Víctor Torrijos (1990, Sant Boi) acumula un bon grapat de temporades al capdavant de vestidors femenins. Tot i la seva joventut, ha demostrat tenir sempre les idees molt clares i ha implantat unes rutines peculiars als clubs on ha treballat –principalment al Fontsanta-Fatjó i al Cerdanyola– que l'han ajudat a gestionar amb èxit la barreja explosiva que pot ser un vestidor. Aprofitant que actualment no es troba en actiu –normalment els entrenadors acostumen a ser més reticents a explicar les seves rutines quan es troben vinculats a algun equip– conversem amb ell per conèixer de primera mà com gestiona els seus equips.

Sens dubte, una de les rutines que més clarament es pot associar al nom de Víctor Torrijos és l'anomenat cafè amb el míster. Es tracta d'un espai reservat exclusivament a les jugadores i pensat perquè puguin expressar tots els seus dubtes o problemes. Habitualment es fa al mateix camp abans de l'últim entrenament de la setmana i s'hi dedica al voltant d'una hora. Qualsevol jugadora de l'equip pot aprofitar aquest temps per compartir les seves inquietuds. «Moltes jugadores ja et demanen parlar amb tu i no m'agrada fer-ho per WhatsApp, així que és millor quedar i aquest espai és la millor ocasió per fer-ho cara a cara, evitant males interpretacions», explica Torrijos.

 

«Si un vestidor no vol, tu no arribes al gener»

Ho ha portat a la pràctica en tots els equips que ha dirigit i assegura que els resultats són molt positius: «Ajuda a establir confiança amb elles i ho agraeixen molt», assegura, a la vegada que reconeix que també és molt útil per a ell: «Moltes vegades són elles les que són un suport per a tu, sobretot les capitanes. No hem d'oblidar que si un vestidor no vol, tu no arribes al gener, i més en un vestidor femení».

Tenir un espai íntim amb cada jugadora, ja sigui amb l'entrenador, amb el segon o «amb qui més confiança tingui la jugadora» ajuda a conèixer en profunditat cada perfil de l'equip: «Totes són diferents. El més injust és tractar-les totes per igual. No és el mateix una jugadora de 16 anys que no té responsabilitats i només estudia, que una que viu sola i ha de treballar. Cada context familiar també és diferent. Fins i tot a nivell físic, no és el mateix una dona que està dreta vuit hores, que una que es passa el dia estudiant, o algú que estudia INEFC i està tot el dia fent proves físiques. Ho has de saber per gestionar bé el grup», explica.

 


Foto: Pedro Salado (Futfem.cat)

Tot i això, Torrijos és conscient que pot acabar sent negatiu si no es fa bé: «Ajuda a guanyar la confiança de les jugadores, però també té els seus contres si es passa. S'han de posar límits», i ho explica: «Hi ha qui ho fa amb un cafè i qui ho fa amb una cervesa. Jo sóc súper contrari a fer cerveses amb les jugadores. No fem quedades amb elles fora de l'equip com a norma, només anem als sopars de Nadal i de final de temporada. Elles que muntin els que vulguin, però nosaltres no hi anem».

Torrijos creu que marcar distància, posar límits i establir prioritats són tres pilars bàsics per mantenir un bon ambient al vestidor. «És molt important tenir aquesta distància. Ja tenim dinàmiques de grup, sortides... però si poden ser esportives, si poden ser de matí, en coses que puguis controlar, molt millor que fent sopars. Elles han de tenir el seu espai. Els pocs caps de setmana que tenen sense partits, que els aprofitin per fer sopars entre elles», explica Torrijos, que creu que algunes vegades es confonen els objectius: «Moltes vegades les jugadores no tenen clares les prioritats, ni els entrenadors els objectius. No crec que hi hagi entrenadors que vagin a buscar específicament alguna cosa. Però jo tinc molt clares les meves prioritats. Sempre dic a tothom que m'agrada molt més una pilota que dues [...], vinc a competir i prou».

«Parlem de masclisme i discriminació en el futbol femení respecte al masculí i els primers a donar exemple hem de ser nosaltres. Els entrenadors han de ser entrenadors i a un tècnic de Segona B no el veus cada cap de setmana de barbacoa, o de sopars. Ells van a entrenar i a fer la seva feina, doncs hauríem de fer igual», afirma.

 


Foto: Pedro Salado (Futfem.cat)

Una altra forma de marcar distància l'ha establert amb una norma que assegura que ha sorprès en alguns vestidors, tot i que «sempre s'ha acabat acceptant sense problema». Es tracta de l'obligació de portar la samarreta posada sempre que hi hagi algú del cos tècnic amb elles. Una norma que va néixer després d'una experiència personal en un entrenament de pretemporada fa alguns anys: «En acabar, totes es van despullar i van anar a l'aigua. Vaig decidir que això no podia passar més. Venim aquí a entrenar i és una qüestió de respecte a tots. Si jo no em trec la samarreta, doncs elles tampoc».

Amb una total transparència, Víctor Torrijos parla dels tòpics associats al futbol femení. «Jo mai he prohibit les parelles als meus equips. No estan fent res dolent, ni sóc el seu pare. A mi m'és igual el que els agradi però, òbviament, no vull cap tipus de tonteria als entrenaments. Quan hi ha bon rotllo tot és més fàcil, quan la parella es trenca i has de seguir entrenant es complica. En aquell moment has d'intentar demanar responsabilitat i maduresa a les jugadores i solucionar-ho parlant, i si no, fora.» Confessa que aquest aspecte és «el primer que pregunten quan saben que ets entrenador de futbol femení». «Sembla que la gent tingui por a parlar d'això. Els propis que estem ficats aquí intentem amagar aquesta realitat per professionalitzar el futfem en certa manera, però hi ha molt més que això. És la part menys important de tota la competició», assegura. Tot i que creu que «pot perjudicar molt un vestidor si no se sap com gestionar-ho», també pensa que «és més fàcil» quan es tracta de nivells més alts: «A tots els equips hi ha aquests problemes, a Preferent, a Primera, a la selecció... i es fitxen jugadores d'elit per aquestes qüestions, però és molt més fàcil gestionar-ho quan pots triar jugadores i establir clarament les normes».

 

«Són gèneres diferents, són problemes diferents, però és futbol igual»

Torrijos no creu que sigui un problema afegit a la gestió d'un vestidor femení: «Hem de treure-li tota la importància. També pot passar que se t'escalfin dos nois i es trenquin la cara i ho hauràs de gestionar. Són gèneres diferents, són problemes diferents, però és futbol igual», i explica que a nivell personal ha après a gestionar-ho: «Amb 16 anys és més complicat, però amb els anys ho saps portar millor. Jo ho faig amb total transparència. Ho parlo amb les capitanes per portar-ho de la millor forma possible».

Les capitanes tenen un gran pes en tots els equips que ha dirigit Torrijos. Al seu parer, sense aquesta figura, un vestidor seria gairebé ingovernable. «Són el termòmetre de l'equip. La seva opinió és súper necessària perquè hi ha coses que no pots conèixer si no estàs dins i així sabem quina és la situació per gestionar el vestidor.» Normalment, els seus equips compten amb 3 o 4 capitanes que trien en consens amb les jugadores, però amb un aspecte clau: «Sempre és important tenir totes les peces cobertes. Sempre hi ha grupets i si tens un de cada, arribes a tenir una visió global del vestidor. Si tries tres amiguetes del mateix grup, t'estàs perdent moltes coses.» El seu pes a l'equip és altíssim, tant, que Torrijos l'equipara al del cos tècnic: «Tenen quasi tant pes com nosaltres. A les xerrades del descans d'un partit, per exemple, les primeres a parlar són sempre les capitanes i després nosaltres. Les jugadores han de saber les seves sensacions i són les millors per transmetre-les».

 


Foto: Pedro Salado (Futfem.cat)

La confiança amb el grup, però, també se l'ha guanyat amb humilitat. Reconèixer els errors i delegar són fonamentals per a Víctor Torrijos. Per a ell, «si esbronques algú en públic, la disculpa també ha de ser pública». «Enregistrem tots els partits i treballar amb vídeo et dóna la possibilitat de tornar a veure les jugades. En alguns casos t'adones que t'havies equivocat en alguna indicació o percepció d'una acció i s'han de reconèixer els errors, això fa grup.» Una actitud que creu que comparteixen tots els entrenadors, «almenys els que sobreviuen. Si no ho fas, no sobrevius a la llarga», assegura. La seva humilitat també es veu quan parla del suport que suposa per ell el cos tècnic que l'envolta: «Si vols arribar a tot, t'equivoques, perquè és impossible. Cada persona té un rol dins l'equip i és necessari que les jugadores tinguin el seu espai amb la físio, el delegat, l'entrenador de porteres... Ets l'autoritat màxima, però has de tenir mà esquerra i deixar l'espai per tothom», confessa.

En tots aquests anys entrenant equips femenins, reconeix que falta formació: «El nivell de formació és molt diferent del masculí, per exemple. Jo em trobava que estava competint amb noies que no estaven formades encara.» L'aspecte positiu és que tenen «més marge d'aprenentatge i aprenen més ràpid, però perquè no ho han fet abans», i que són «més humils, perquè no es creuen que ja ho saben tot». Tot i que, en línies generals, assegura que «no hi ha diferències molt grans» entre gèneres i que es tracta més de «persones i perfils diferents», també creu que al futbol femení li falta «educació en competició». «Hi ha jugadores que s'estranyen perquè no van convocades. Et pots emprenyar, però no t'ha d'estranyar perquè forma part de la competició. Són coses que al futbol masculí estan súper acceptades i al femení, no». Per continuar avançant, Torrijos fa una crida a l'esforç i el treball de tots els agents implicats: «Ara que tothom aposta i està molt de moda, també hem d'exigir millors entrenadors, més compromís a les jugadores, i els clubs han d'ajudar molt més, perquè molts no estan ajudant. És cosa de tots», sentencia.

 

Etiquetes

Notícies relacionades

Comenta