Més especials

Pili Ruiz: «Vam haver de viure etapes molt crues només pel fet de ser dones»

 

Pedro Salado (Futfem.cat)

El dia 8 de març se celebra el Dia Internacional de la Dona. Un dia molt assenyalat dins el futbol femení, ja que tot i els avenços que hi ha hagut en els darrers anys, el futbol segueix sent un esport molts cops considerat «per a homes» i on el paper de la dona sempre s'ha vist significantment reduït.

Hem parlat amb Pili Ruiz, una de les poques dones que ocupen el càrrec de presidenta en un club de futbol. Amb 52 anys presideix el Seagull, un dels clubs capdavanters pel que fa al futbol femení, amb nou equips a la base i un primer equip que ha jugat dos 'play-off' per pujar a Primera Divisió en els darrers tres anys. Ruiz ens rep a les oficines del club, en una tarda amb el camp ple de pares i nenes gaudint de l'esport que més els hi agrada: el futbol.

El Seagull és el club per excel·lència respecte al futbol femení a Badalona. Quins són els valors del club?
Des del Seagull, la nostra prioritat és formar no només a jugadores, sinó a persones també. Aquí els entrenadors sempre som educadors també i volem que les nenes es diverteixin, siguin felices i que els hi agradi jugar a futbol. Dins d'aquestes qualitats si es va guanyant i es va fent història doncs això que queda en elles. Com dic jo, aquí som tots una màquina de treball, des de les més petitones fins a les 'Nacionals'.

 


Foto: Cedida

Heu pensat algun cop en obrir el club a seccions masculines?
No. Mai ho farem. De clubs masculins n'hi ha molts, femenins en canvi poquets. Una de les característiques del Seagull és que és un club íntegrament femení.

Quan neix la teva vinculació amb el futbol?
Jo he jugat a futbol d'ençà que vaig néixer pràcticament. Des de ben petita sempre anava amb una pilota enganxada als peus. Quan tenia 4 anys jugava al futbol sala de l'escola i al carrer amb els meus cosins. Sempre he jugat a futbol, però no vaig jugar federada perquè els meus pares no ho veien clar. En aquella època el futbol femení pràcticament no existia. Ja de gran vaig introduir-me al futbol federat en un equip de Barcelona que ja no existeix i vaig jugar-hi un any. Després vaig passar-me a Los Ángeles de Badalona, on vaig jugar un parell d'anys fins que també va desfer-se. Finalment vaig començar a jugar a l'Atenas, que va ser un equip que va estar molts anys en actiu. A l'Atenas vaig jugar-hi 15 anys i l'entrenadora era Titi Camúñez. Allà vaig viure els millors anys com a futbolista. Vaig acabar aquí al Seagull i ja m'hi he quedat. Vaig arribar per jugar el meu darrer any de carrera amb 39 anys.

Quines fases prèvies vas passar fins a arribar a la presidència?
Vaig jugar el meu últim any com a futbolista aquí i després vaig agafar un equip d'infantils. Vaig estar molts anys entrenant fins que vaig agafar la coordinació, que compaginava amb els entrenaments. Un dia el Ricardo Carneado (fundador del club) em va dir que volia jubilar-se i em va proposar el càrrec: «Vinga va, posa-t'hi tu que a sobre ets dona i ho faràs molt bé». No em va semblar mala idea. Ara segueixo fent el mateix que feia com a coordinadora, ajudo en el que puc, m'agrada col·laborar amb tot, però de la part més tècnica i esportiva s'encarrega la Pepi, que és la coordinadora, i el Jordi Ferrón, que és el director tècnic (i entrenador de primer equip).

 

«El fet de tenir un masculí dóna més punts per estar més reconegut»

Quanta estona li dediques el Seagull cada dia? Tens alguna altra professió, o t'hi dediques exclusivament?
I tant que tinc altres professions. Jo a part de presidenta del Seagull sóc transportista i monitora en una escola. Al Seagull li dedico les tardes dels dimarts i els dijous, i el cap de setmana procuro anar a veure els màxims partits possibles, però perquè m'agrada el futbol i m'agrada veure partits, ja no pel fet de ser presidenta. El que més segueixo és el primer equip, perquè per horaris és l'equip que em va millor. Però sí, jo tinc una vida molt moguda, gran part del dia el tinc ocupat i a les tardes tinc una nena que està en edat escolar. Realment no dedico tantes hores com hi hauria, però sí que hi ha altra gent que quan jo no hi arribo, hi són ells.

Creus que en algun moment l'equip ha tingut més dificultats que algun altre pel fet de ser un club només femení?
De cara a federació sí. Segons sembla, els equips que tenen un masculí potent, com podria ser un Atlético de Madrid o un Espanyol estan sempre millor posicionats. No parlo només a nivell de punts o partits, sinó a nivell econòmic. El fet de tenir un masculí dóna més punts per estar més reconegut. Inclús equips de segona d'altres grups, com podria ser un Alavés o un Depor: són més reconeguts, per tant tenen més suport. Nosaltres en canvi estem soles davant del perill.

 

«Quan vaig començar a jugar era la «marimacho» del carrer que jugava amb els nens»

I a nivell professional, has vist dificultats pel fet de ser dona?
Als meus orígens sí. Quan vaig començar a jugar era la «marimacho» del carrer que jugava amb els nens. Quan vaig començar a jugar en equips femenins a la gent li semblava estrany: «Però a futbol? Si això és de nois». Tinc 52 anys i sí que el 'futfem' en aquella època era dur. Era dur estar en un camp aguantant totes les coses desagradables que havíem d'aguantar, com ara crits despectius o insults.

Després com a entrenadora també he trobat més d'un entrenador contrari, o inclús àrbitres dient la típica frase «vés a fregar plats perquè el futbol no és per a dones». Com a presidenta no he tingut mai cap problema. Jo crec que el futbol femení avui dia gràcies a deu ha millorat bastant en tots els àmbits. Començant pels diaris, la televisió... Ara sents parlar del futbol femení i ja no sorprèn tant com abans. A part les nenes petites comencen a jugar i això ja diu molt. Ara existeixen equips de nenes, mentre que abans s'havia de jugar en equips mixtes. Tot i això, en el passat vam haver de viure etapes molt crues només pel fet de ser dones les que jugàvem.

 


Foto: Cedida

Llavors et consideres 'futbolera', quin és el teu equip preferit?
Sí, molt. Jo segueixo tant el femení com el masculí: a mi el que m'agrada és el futbol. Jo sóc del Reial Madrid. Primer va el Seagull, després el Madrid i després l'Espanyol. L'Espanyol femení també, la veritat que sempre les he seguit, perquè també vaig estar d'entrenadora amb l'Espanyol.

Quan es va desfer l'Atenas van trucar a la Titi per entrenar a l'Espanyol i tant jo com la meva parella també vam anar amb ella. La meva parella, la Montse, va jugar de portera i jo vaig ajudar la Titi amb l'Espanyol B. Ella va seguir però nosaltres vam acabar marxant.

També vaig fundar el Sant Gabriel, el que passa és que això ho sap poca gent. Nosaltres teníem una amiga que es diu Antonia Belmonte que també jugava a l'Atenas amb nosaltres i vivia a Sant Adrià. Ens va demanar que li donéssim un cop de mà perquè volia muntar un equip femení: el Sant Gabriel. Era un equip de barri molt petit i necessitava ajuda, llavors nosaltres vam anar amb ella. Un dia va arribar Llandrich i va fer una gran inversió econòmica en el club, i van arribar fins on van arribar. Ell va venir amb el seu repertori d'entrenadors i ens van donar porta. Però realment el Sant Gabriel el vam fundar Antonia Belmonte, Montse Fernández i Maria del Pilar Ruiz, a mitjans dels 90.

Creus que hi ha masclisme al futbol?
Sí. Mai et miraran a una esportista, a tu, com a un home. Per molt que vulguem les dones i per molt que millori el futbol femení, sempre hi haurà diferències.

Que creus que hauria de fer-se per consolidar la figura de la dona en aquest esport?
Jo crec que s'hauria de començar per les federacions. Tant l'espanyola com la catalana haurien de lluitar més pel 'futfem', perquè des d'allà, amb tots els mitjans que hi ha, si es fes un canvi, estaríem en una posició més recolzada. D'equips humils com el nostre, també se n'hauria de sentir a parlar. Som equips que lluitem i treballem i ho fem només com a hobby. Ja no parlo en l'àmbit econòmic perquè s'entén que no hi ha diners, però que crec que hauria d'haver-hi més suport.

 

«És una meravella veure que cada cop hi ha més gent que es preocupi per la difusió del futbol femení, tot i que encara crec que sou pocs»

A què et refereixes quan dius més suport?
Em refereixo a nivell de promoció, buscar patrocinadors, així ja no és només l'ajuntament qui et dóna un cop de mà com pot, sinó també alts càrrecs de la Federació Catalana i Espanyola. Va entrar el principal patrocinador de la Lliga espanyola, però només ha entrat a Primera. També hi ha una Segona Divisió, una Preferent, Primera i Segona Catalana... Òbviament mai serà comparable a un masculí, però si es busquessin més patrocinis, les noies estarien millor.

Estàs veient un canvi a nivell de popularitat i facilitats?
Clar, per descomptat. Per començar, pels mitjans que cobreixen el femení, com Futfem.cat. Estan fent una tasca increïble en aquest esport. Això ja suposa boca-orella, la gent sent a parlar de tu, busca a internet i troba notícies a la xarxa. Això és un luxe. Quan no puc veure un partit entro a Twitter i ja hi ha una pàgina que retransmet els partits en directe. És una meravella veure que cada cop hi ha més gent que es preocupi per la difusió del futbol femení, tot i que encara crec que sou pocs i hauria d'haver-hi més gent, no ens enganyarem.

Ara la federació catalana està impulsant el projecte 'Orgullosa', creus que això us ha afectat?
A veure, nosaltres de moment podem dir que ho veiem bé. És un projecte que dóna suport al futbol femení, ells estan fent un esforç per ajudar, però se'ls hi ha de donar temps perquè els resultats comencin a impactar de manera significativa. El fet de televisar partits és gràcies a 'Orgullosa' i es valora molt l'esforç que s'està fent, però l'impacte encara no s'està notant a l'equip de manera contundent.

 

«Se segueix tenint més en compte a un home encara que sigui un club femení»

Ets de les poques presidentes dones, perquè creus que no hi ha més?
Doncs no ho sé, jo la veritat que pensava que n'hi hauria més. Pot ser perquè se segueix tenint més en compte a un home encara que sigui un club femení. I en el cas de les entrenadores també. Crec que hauria d'haver-hi més dones entrenadores. Que siguin tan valentes com prèviament ho han sigut jugadores, ara toca a les entrenadores fer un pas endavant i visibilitzar-se més.

Creus que pot existir por d'una dona al poder?
Sempre s'ha dit que darrere un gran home hi ha una gran dona. Jo crec que una dona ho pot fer igual o millor que un home, però sí que és veritat que hi ha la idea que un home és més fort que una dona, però jo crec que poden fer el mateix tant un com l'altre. Amb uns valors i voler fer les coses bé, tant és si és home com si és dona.

Creus que hi ha hagut un maltractament del futbol femení a Espanya? Com ho veus comparat amb altres països?
La veritat que a Espanya ha costat bastant que es tingui en compte el futbol femení. En aquest sentit sí que hi ha hagut un maltractament a aquest esport. Hi ha molta diferència en altres països, molta. Ho sabem per jugadores que han vingut aquí i t'expliquen com funcionen les coses fora. I torno a insistir que és un tema de federacions, són elles qui s'han de mullar més pel 'futfem'. Com a club, nosaltres no tenim la força com per poder imposar-nos.

 


Foto: Pedro Salado (Futfem.cat)

Hi ha idees arrelades a la societat que segueixen fent molt mal, un exemple és la típica frase que les nenes no saben jugar a futbol. Creus que també s'ha d'entrenar els pares en aquest aspecte perquè comencin a mirar en una altra direcció?
Sí. En el segle que estem encara es pot escoltar aquesta frase. L'escoltes aquí a baix al camp veient les nenes jugar. També m'han vingut pares dient que ells no tenen cap intenció que les seves filles juguin a futbol i que no els hi agrada aquest esport per a una nena. Quan escoltes aquestes coses venint dels mateixos pares et fa repensar les coses i sap molt greu. Segur que hi ha molts pares que segueixen sense deixar jugar a les seves filles. Aquí al Seagull en tenim moltes que han passat per tots els esports que et puguis imaginar abans d'arribar aquí. Al final els pares, avui dia, acaben cedint i les porten a jugar al que realment els hi agrada, però hi ha d'haver moltíssimes que no juguen i que els hi agradaria.

Només cal mirar les escoles: jo hi treballo en una i la veritat que he fitxat moltes nenes d'allà. Quan veus una nena que està jugant al pati i apunta moltes maneres, li preguntes si li agradaria jugar a futbol. Però la resposta molts cops és que els agradaria però els pares no volen portar-les a un equip i t'adones que hi ha pares que els hi estan tallant la trajectòria a les seves filles. A mi no m'agrada gens la dansa, i ves per on, la meva filla és el que més li agrada. És el que vol fer, i el que compta és que els nens siguin feliços, jo la duc a dansa feliç encara que a mi m'agradi el futbol. Si fos un nen i et vingués l'entrenador de l'escola a dir-te que apunta maneres, els pares el portarien a un equip fos com fos. I encara que no apuntés maneres també, l'apuntaran segur.

 

«Segur que hi ha molts pares que segueixen sense deixar jugar a les seves filles»

Tornant al Seagull, és un club completament femení i el protagonisme de les dones és del 100%, però quin paper tenen quant a formació?
Hi ha més dones entrenadores que homes, perquè la majoria són jugadores del primer equip. També tenim homes, començant per Jordi Ferrón que és l'entrenador de l'A. Hi ha el Raul al B, i també hi ha un home al juvenil A, que és el Jordi Magro. Al juvenil B ja hi tenim dues jugadores de l'A i els infantils tot són jugadores de l'A. A l'aleví hi ha una jugadora del B i a l'aleví B hi ha una juvenil i el seu germà.

El Seagull pot considerar-se el tercer club de Catalunya. Que heu fet per arribar fins aquí? Quina és la clau de l'èxit?
La clau de l'èxit és ser molt humils per damunt de tot, i molt familiars. No tenim un aparador alt, tenim un club molt familiar. És veritat que hem crescut molt i ja no es pot anar a tots els partits i tractar amb tots els pares però tots els pares em coneixen. Quan el Seagull va jugar el primer play-off va ser un gran boom. S'escoltava el Seagull i de sobte se'ns van oferir potser 20 jugadores per jugar al primer equip. Cada any en acabar la temporada se'ns ofereixen força jugadores, però el que va marcar la diferència va ser jugar el primer play-off. Això també es va veure reflectit en la base.

Una llàstima que no el vam guanyar, perquè el primer any va ser el més fàcil i vam perdre en l'últim partit. El segon ja ens va costar més i crec que cada cop serà més difícil guanyar un play-off d'ascens a la Primera Divisió.

Cobren les noies?
No. Nosaltres avui dia no paguem res a ningú. Paguem els viatges i la roba quan és necessari. Però el que és pagar, no paguem cap jugadora.

 

«Quan el Seagull va jugar el primer play-off va ser un gran boom»

Quin valor li dónes a la professionalització del futbol femení? A segona masculina, per exemple, els jugadors viuen del futbol. En el femení això de moment no passa.
És molt trist. No és el mateix una noia que està estudiant i treballant que un noi que s'hi pot dedicar al 100%. Una noia arriba 'petada' a les nou de la nit a entrenar, en canvi els nois cobren i entrenen al matí, van a casa seva a descansar i només han de pensar en el futbol i en estar bé. En aquest aspecte no es pot comparar el futbol masculí amb el femení, i això és molt injust. Però és molt difícil que en les categories on estem nosaltres s'arribi a aquest punt. A Primera per sort ja s'està fent aquest salt.

Que t'agradaria que canvies de cara el pròxim cop que parléssim?
Doncs no sé, que hi hagués un projecte d'espònsors de la federació, o que algú patrocinés. Alguna cosa que ens ajudés a estar una mica més amunt. Sobretot en clau econòmica, perquè nosaltres les jugadores les tenim, tenim un cos tècnic molt compromès i una directiva darrera molt entregada. Els que hi som ja ho fem tot, però econòmicament no tenim res.

 

Notícies relacionades

Comenta