Més especials

De Carme Nieto a les noves generacions, del franquisme a la professionalització

Un recorregut històric als obstacles que han superat les dones que somniaven amb jugar a futbol

FC Barcelona

A principis d'aquesta temporada, la Federació Catalana de Futbol (FCF), va presentar la ja famosa campanya 'Orgullosa', en la que promociona el futbol femení i el subvenciona econòmicament. A la seva presentació, es va fer un resum d'un dels factors més destacats i importants de l'evolució del futbol femení a Catalunya durant els últims anys. En els últims 15 anys, l'augment de les llicències federatives ha estat notable. Una dada sorprenent i més que esperançadora: el total de llicències de futbol i futbol sala s'ha més que triplicat, quan l'any 2000 aquestes no arribaven a les quatre mil fitxes, la temporada anterior es van federar 10.301 jugadores i, tot i que la xifra de llicències de futbol amateur -de majors de 18 anys- es manté amb pocs canvis, les llicències del futbol base s'han incrementat de forma notable i ininterrompudament de la temporada 2000/01, on no arribaven a les mil llicències, a les gairebé set mil de l'actualitat. Aquestes dades no només mostren aquesta gran evolució, sinó també el futur que espera al futbol femení català pel gran nombre de jugadores que s'inicien a la base.

 

«A elles només els caldrà esforç i molta il·lusió, perquè picar pedra ja ho vam fer nosaltres»

Carme Nieto, pionera del futbol femení

Actualment, les nenes que decideixen jugar a futbol no troben gairebé mai cap impediment per fer-ho, i cada vegada més, l'edat d'iniciació és més curta. Ara, qualsevol nena pot trobar fàcilment un equip femení de la seva edat si no al seu poble, al del costat, almenys a comarques com el Baix Llobregat, el Barcelonès i el Vallès on hi ha més aglomeració d'equips i jugadores. Però fa 50 anys era impensable que una nena, o dona, jugués a futbol. I si no, que li ho preguntin a les primeres jugadores del Barça, com la Carme Nieto que actualment és Delegada Institucional de l'Agrupació de Jugadores del Barça i va ser una de les pioneres del futbol femení a Catalunya: «A elles només els caldrà esforç i molta il·lusió, perquè picar pedra ja ho vam fer nosaltres. Ens deien de tot, 'bolleres', «aneu a fregar plats», que «no teniu ni * idea de jugar» i, si anàvem a camps petits, intentaven tocar-nos» relata l'exjugadora del Barça que recorda empipada les burles dels periodistes de l'època: «El dia que vam fer el primer partit, el Pedrito Ruiz –còmic, locutor de ràdio de l'època- el van posar a retransmetre el partit pels altaveus del Camp Nou i tot era així de gresca i de fer conya: "Ai que quasi la toca la Pepita", "ui quina trompada s'ha donat la Pilar"... i aleshores va haver-hi un moment que van canviar una noia i va dir: "A veure, canvi, canvi, se li haurà trencat el sostenidor?" -fa un silenci per donar importància a aquesta última frase i prossegueix- ens afectava i no ens afectava. T'afecta, però era tanta la il·lusió, que per una orella ens entrava i per l'altre ens sortia» confessa.

ELS INICIS ALS ANYS 70
Nieto, història viva del futbol femení, explica com va començar tot: «La idea va ser de la Immaculada Cabecerán, que va parlar amb l'expresident Montalt per fer un partit benèfic pels nens dels hospitals. Per Nadal sempre se'n feia un al camp del Barça, Montalt va accedir i a partir d'aquell partit ja no es va deixar mai més de jugar a futbol» explica orgullosa la Carme.

Una altra persona molt vinculada a la història del futbol femení des dels seus inicis és Maria Dolors Ribalta. Doctora en Ciències de l’Activitat Física i l’Esport, la seva tesi ha estat dedicada a aquest cap. El passat mes de febrer, coincidint amb el ‘Sisè dia de l’Entrenador’ organitzat per la FCF, va oferir una ponència al voltant de la figura de la dona vinculada a l’esport en l’època del franquisme. Ribalta va aportar dades sobre aquest primer partit que descriu Carme Nieto, tot i que va recalcar que anteriorment ja n’hi havia hagut altres. «El partit es va celebrar el 25 de desembre del 1970, al Camp Nou» fent un camp de dimensions inferiors «contra la Unió Esportiva Centelles». Aquell equip no va poder vestir del Barça, ni lluir el seu escut, ni tan sols el seu nom. En aquell moment, la Federació Espanyola no permetia el futbol femení, no era legal i per tant, el Barça havia de tenir la menor vinculació possible. Així que «l’equip es va anomenar Selecció Ciutat de Barcelona, va vestir amb samarreta blanca, pantalons blaus i mitges blaugrana i les seves jugadores van ser Mínguez, Gimeno, Gazulla, Vilaseca, Arnau, Jaques, Mayte, Cabecerán, Llansá, Estivill, Fernández, Ortiz, Pérez, Nieto, Ros i Comas», segons recull la secció d’història de la web del Barça.

 


Foto: FC Barcelona

Maria Teresa Andreu, una d'aquestes jugadores, narra les dificultats d'aquells inicis: «No hi havia cap possibilitat de fer cap esport femení perquè en aquell moment, amb Franco, la possibilitat de practicar esport femení era zero, aleshores érem un grup de noies que el que volíem era jugar futbol i vam ser valentes» afirma Andreu que diu que tot i que el primer dia es van trobar soles, després el Barça els va posar al mític porter blaugrana Antoni Ramallets com a entrenador, perquè començaven de zero: «No teníem idea de jugar perquè no havíem tingut possibilitat ni de fer esport a l'escola, i amb pantalons curts encara menys. Vam ser valentes, ens vam agrupar i vam donar el primer pas, després vam estar lluitant deu anys perquè la Federació Espanyola legalitzés el futbol femení a Espanya», exclama l'exjugadora que posteriorment va ser presidenta del subcomitè de futbol femení de la Federació Espanyola, posició des d'on va defensar el futbol femení. «El futbol no té sexe. Per jugar a basquet has de ser alt, per fer natació has de tenir una gran potència d'espatlles, per fer segons quins esports has de tenir una constitució especial, per fer futbol no has de tenir condicions especials, pots ser alta, baixa, grossa, prima, només t'ha d'agradar el futbol i creure que ho pots fer tan bé o millor que un nen o un home» conclou Andreu que se sent orgullosa d'haver pogut contribuir «plantant amb moltes altres dones la llavor» del futbol femení a Catalunya.

 

«Per fer futbol no has de tenir condicions especials, pots ser alta, baixa, grossa, prima, només t'ha d'agradar el futbol i creure que ho pots fer tan bé o millor que un nen o un home»

Maria Teresa Andreu, pionera del futbol femení

El Barça no va ser l'únic equip que va apostar pel futbol femení als anys 70, també ho va fer l'Espanyol, entre d'altres. Però fins que la Federació Espanyola no va donar «obertura al futbol femení» tal com detallava l'article on ho anunciava, aquest es va fonamentar en rifes, gires, i espectacle, més que en esport. El 1971 es va celebrar una reunió entre presidents d'equips femenins a escala nacional i es va fer constar que aquell mateix any el futbol femení quedaria integrat a la Federació Espanyola, però no va ser efectiu fins al 1980. Aquest fet, va suposar un gran canvi, tot i que seguien havent-hi els mateixos problemes que deu anys abans, a Catalunya ja es va poder competir en una lliga federada.

ANYS 80, INTEGRACIÓ A LA FEDERACIÓ ESPANYOLA
L'exjugadora de l'Espanyol, Isabel Castanera, més coneguda al món del futbol per 'Bel', va poder beneficiar-se en primera persona d'aquest canvi: «Érem uns 9 o 10 equips a la Lliga i jugàvem per aquí, després ja vam anar per tot Espanya a jugar quan es va fer la Lliga Nacional» resumeix l'experica i profunditza: «La rivalitat en aquell moment era Espanyol i Barça, i un altre equip que es deia Barcilona que eren molt bones també, i érem les que manegàvem el 'cotarro'. El Barcilona era un altre equip que vestia com el Barça de blaugrana i jugava a Molins de Rei, també hi havia el Vallès de Sabadell i no me'n recordo de més» intenta fer memòria Castanera que seguia trobant els mateixos problemes que les seves antecessores. Finançar-se els viatges, compaginar el futbol amb els estudis i la mirada social: «Desplaçar-nos per tota Espanya, venent números de loteria com boges, viatjant amb els nostres cotxes. Anar, jugar i tornar perquè no teníem diners per quedar-nos a dormir. Al principi no ens ajudaven res, portàvem les samarretes per tot arreu i no ens donaven un duro» es queixa l'exblanc-i-blava.

 

«Desplaçar-nos per tota Espanya, venent números de loteria com boges, viatjant amb els nostres cotxes»

Isabel Castanera, exjugadora de l'Espanyol

«A més, havies de compaginar els entrenaments i partits amb els estudis, als desplaçaments m'havia d'emportar els apunts», recorda. I per una altra banda el tema social: «Jo era una rara avis a la meva família, tot i que estaven encantats que jugués, i no és que estigués mal vist que una noia jugués a futbol sinó que era sorprenent» accepta Bel que sent una mica de ràbia en comparar amb l'actualitat: «Nosaltres llavors matant-nos i veus que ara ho tenen tot, i veus a alguns així xulets i creixedets i penso, que poc heu treballat en això del futbol» denúncia Castanera que no és gaire optimista en el futur d'aquest esport, almenys aquí: «T'ho has de prendre com un hobby, perquè no et podràs guanyar la vida d'això, no es cobren les milionades que cobren els nois, per això han d'estudiar igualment, o treballar perquè no viuran tota la vida d'això evidentment» opina rotunda i afegeix: «Ho veig difícil que cridi tant l'atenció com per omplir estadis, està molt atraçat això» es queixa, però tot i això se sent satisfeta del que ha «sembrat».

LA LLAVOR COMENÇA A BROTAR
A partir dels anys 90, sembla que aquesta llavor ja comença a brotar. Era més comú veure nenes jugar a futbol, gairebé sempre eren casos aïllats en equips masculins. És el cas de Laura Ràfols, portera del primer equip del Barça, que als 4 anys ja hi va començar: «Vaig començar amb nens. Hi havia un equip femení a Vilafranca però era sènior, tenien uns 30 anys, així que vaig anar amb els nens» raona Ràfols que no recorda res que la fes decidir que volia jugar a futbol: «A la meva família no érem 'futbolers', així que no recordo un motiu concret, però tots els records que tinc són amb una pilota de futbol» relata la blaugrana que sempre ha tingut el suport de la seva família, que no és el cas de tothom: «Conec gent que els seus pares no els han deixat, han acabat jugant més tard perquè al final arriba un punt en què no pots negar-te tota la vida» opina la portera del Barça que ha viscut gairebé tot el procés evolutiu del futbol femení a Catalunya, fins a arribar a la professionalització: «Ho valoro de forma molt positiva, crec que hem fet moltes coses i hem guanyat moltíssimes coses, però crec que no estem al cim encara, sinó que encara ens queda molt camí per córrer» declara la de Vilafranca.

 


Foto: Pedro Salado (Futfem.cat)

«Partint de la base que les a categories inferiors no juguen cadets contra cadets sinó que és cadet-juvenil, no és el mateix jugar amb nenes de 14 anys que amb nenes de quasi 18» pensa Ràfols, que igualment valora l'evolució: «Però clar, a la meva època no hi havia res, era o futbol 7 o futbol 11. Estem molt bé comparat amb el que estàvem, però no ens hem de quedar aquí» insta a l'inconformisme sense acabar de creure on ha arribat el futbol femení des que va començar: «Fa deu anys no ens plantejàvem guanyar una Champions, ni de conya, ni m'ho pensava, fa una dècada ens plantejàvem no baixar de categoria» admet la campiona de vuit Copes de Catalunya, quatre Copes de la Reina i quatre Lligues.

 

«Tant de bo arribi un dia en què pugui anar a veure-les jugar i omplin el Miniestadi cada cap de setmana»

Laura Ràfols, portera del Barça

Ràfols reconeix sentir una «sensació estranya» en veure nenes tan petites jugant amb altres nenes i sap que «tenen molta sort». I encara que: «Queda molta feina per fer, hi ha molta gent amb ganes de fer-ho» se sorprèn la blaugrana, que es posa les ulleres de l'optimisme i espera que: «les nenes que estan començant puguin ser futbolistes». «Perquè nosaltres ho som. Tant de bo, arribi un dia en què a l'escola se'ls pugui preguntar, què volen ser de grans i puguin respondre futbolistes, i que jo pugui anar a veure-les jugar i omplin el Miniestadi cada cap de setmana» conclou amb un petit desig Laura Ràfols.

LES NOVES GENERACIONS
Just una dècada després que la de Vilafranca del Penedès s'iniciés al món del futbol, seguia sent difícil començar a jugar en equips femenins i Rosa Sáenz, jugadora del filial del Sant Gabriel, n'és un exemple: «Vaig començar el 2004 amb nens. No sabia que hi hagués equips femenins i vaig començar a partir d'una monitora de menjador que jugava a futbol sala al Barceloneta» comenta la del conjunt de Sant Adrià que no va trigar gaire a passar al femení: «No recordo perquè, però el meu pare va anar a parlar amb el Sant Gabriel i l'any següent ja vaig començar al futbol femení. Jo era aleví de primer any i jugava a la categoria infantil perquè la d'aleví no existia», tot i això va tenir sort de trobar femení aviat, perquè més tard va saber que a partir d'infantils ja no podria jugar amb nois: «Com després vaig marxar a un femení no va passar res, però clar, em va sorprendre que no em deixessin jugar».

La Rosa és una de les moltes jugadores amb pares molt satisfets que la seva filla jugui a futbol, però amb mares que ho han «d'aguantar». Tothom que la coneix, sap que juga a futbol i de primera mà no se sorprenen, però s'ha trobat reaccions menys normals: «S'ho prenen bé, però sí que és veritat que m'he trobat algunes reaccions diferents, no m'han arribat a dir res, però sí que han posat alguna cara de sorpresa» admet una mica molesta. Per sort, el club on va anar a parar la Rosa és un gran del futbol femení català i que sempre ha cuidat a la perfecció la secció femenina: «Al Sant Gabriel els femenins hem estat molt bé, no hi ha hagut cap diferència amb el masculí i si n'hi havia, era a millor» admet Sáenz, que admira tant el club, que la seva referent és una de les seves exentrenadores: «Vaig tenir d'entrenadora a Carol Miranda, que també va jugar aquí fa uns anys i com jugo a la seva posició sempre ha estat un referent per mi» es confessa. A partir de l'any 2.000 sembla que els referents femenins comencen a tenir més força: «De futbol masculí hi ha jugadors molt bons, però no em semblen un referent al que jo hagi de seguir» sentencia Sáenz.

 

«Al Sant Gabriel els femenins hem estat molt bé, no hi ha hagut cap diferència amb el masculí i si n'hi havia, era a millor»

Rosa Sáenz, jugadora del Sant Gabriel B

Un altre club que ha apostat pel futbol femení des de fa molt temps és el Levante Las Planas i la Paula González, capitana del Juvenil B, és testimoni: «Sempre acompanyava al meu germà als partits i m'agradava tot allò. Aleshores vaig anar a apuntar-me amb els nens i la coordinadora del femení em va dir que estaven formant un equip de nenes i m'hi vaig apuntar» explica la jugadora planenca que, tot i no trobar l'impediment que les seves precedents havien tingut fins ara, d'haver de començar a jugar amb nois, en va trobar un altre: «El primer any no vaig poder jugar perquè la Federació no m'ho va permetre per l'edat, perquè aleshores era molt petita, tenia 7 anys» exposa la de Sant Joan Despí que ara pot comparar quan va començar a jugar –el 2006- amb les lligues d'ara: «Era tot molt diferent, perquè hi havia una lliga amb un grup i potser una setmana estaves jugant a Reus, l'altre a Vilassar de Mar i eren 10 equips comptats de tota Catalunya, sempre els mateixos» descriu la capitana que també manifesta amb orgull que el seu club «sempre ha tractat molt bé el femení» i es lamenta que no a tots els clubs sigui igual: «En altres equips com el Cornellà, que és un club gran amb el masculí, ho han deixat una mica de banda, han començat tard amb el femení, és una mica lleig» considera la Paula que també ha notat la sorpresa en les reaccions de la gent al saber que juga a futbol: «Ara és més normal pel fet que cada vegada és més visible el futbol femení, abans quan era més petita molts es sorprenien. Però si els nens podien jugar, nosaltres també ho podíem fer, l'important és que t'agradi» resol la jove jugadora que encara que el seu referent sigui un home –Marcelo-, també en té un de femení: «Sempre m'ha cridat molt l'atenció Vero Boquete pel fet de ser espanyola i triomfar, és bonic».

A partir, d'aquí tot sembla anar sobre rodes, el 2011 va ser l'any que la Mireia Arranz, jugadora de l'Infantil B del Martorell, va començar a jugar a futbol. També es va poder iniciar amb nenes, però la falta de categories que comentava la Laura Ràfols, la va fer patir a ella i a les seves companyes del Molins de Rei, club on es va iniciar: «Gairebé totes érem noves i els altres equips eren més grans i forts i ens feien molts gols» descriu la jugadora roig-i-blanca que ara té la sort de jugar amb i contra nenes de la seva edat. La discriminació gairebé queda palesa a la seva generació: «Alguns se sorprenen que una nena jugui a futbol perquè normalment només juguen els nens, però després ens veuen jugar i diuen: 'mira que bona és aquella nena' i després sempre volen anar amb tu als equips» admet Arranz.

 

«Ara, qualsevol nena pot trobar fàcilment un equip femení de la seva edat»

Encara que ara l'edat més comuna per començar a jugar són els 7 o 8 anys, també hi ha excepcions, i noies més grans demostren que mai és tard. Com la Maria Flo, jugadora del Juvenil del Molins de Rei que va començar a jugar fa un parell d'anys, amb 13, tot i que assegura que: «Aquest esport ja em cridava l'atenció abans». El seu germà era jugador del club, per la qual cosa ja coneixia l'existència dels femenins a l'entitat del Baix Llobregat i amb el suport de la família no va dubtar a començar, tot i ser més conscient, per l'edat, dels típics estereotips: «Mai he classificat els esports pel gènere de cadascú, sempre m'he guiat pel que a mi m'agradava» raona la Maria que quan pensa en referents ho té clar: «Xavi Simons del masculí i Alexia del femení».

I així, dècada a dècada i lustre a lustre, sembrant, regant, abonant i fertilitzant, per fi, després de gairebé 50 anys, després del franquisme, dels prejudicis i les burles, dels impediments, de la falta de recursos i de visibilitat, per fi el futbol femení dóna fruits i sembla que en seguirà donant cada vegada més sense complexos ni pors, com sempre.

 

Etiquetes

Notícies relacionades

Comenta