Més especials

Estibi Torralbo: «Sento que el futbol m'ha deixat a mi, no pas a l'inrevés»

La segona capitana blanc-i-blava anuncia la seva retirada després d'una temporada en què ha tingut un rol secundari en l'equip

Miguel López Mallach (Futfem.cat)

L'Estíbaliz Torralbo (Màlaga, 1990) que durant cinc temporades ha defensat la samarreta blanc-i-blava no s'entendria sense els seus pares. I no pas pel fet que hagin possibilitat la seva existència biològica, sinó perquè sense la seva influència mai no hauria perdut la noció del temps entre pilotes i ordinadors. Explica que la seva mare li va fer descobrir una dimensió desconeguda en l'enginyeria informàtica. «Era bona estudiant, però mai no havia sabut per què decantar-me». Per fortuna d'Estibi, tal com es dóna a conèixer, allà estava ella: «Estàvem al cotxe parlant sobre el tema. A mi m'agradava Educació Física, però no tenia clar el futur que m'esperava i ella em va suggerir que provés enginyeria informàtica». «El pare mai no ha estat d'anar-me a veure a cada partit ni d'acompanyar-me als entrenaments» reconeix també la futbolista andalusa en una entrevista a La Vanguardia, «però en els moments més importants de la meva vida esportiva sempre ha aparegut». Moments com l'històric ascens del Granada a Primera Divisió o, de forma més recent, la cita a l'RCDE Stadium contra l'Atlético de Madrid.

 

«El futbol no et proporciona estabilitat en la teva vida»

Des d'aquella conversa a l'automòbil amb la seva mare fins avui, un trajecte que sembla discórrer sobre rodes: «Ara estic treballant en una empresa de Barcelona. Justament la setmana passada vaig canviar i m'han millorat les condicions que tenia, així que he fet un petit salt a nivell professional», explica a Futfem.cat reflexionant sobre la seva carrera professional i esportiva. Un salt que difícilment s'hauria pogut extrapolar al futbol femení. «El futbol no et proporciona estabilitat en la teva vida», verbalitza amb resignació la segona capitana de l'Espanyol. Els seus 28 anys i el braçalet de capitana d'un dels clubs històrics de la Primera Divisió espanyola li atorguen una autoritat que utilitza per llençar una advertència: «La gent que aterra amb 16 anys i ja juga en un primer equip es creu que és tot molt maco i pot pensar a aferrar-se al futbol. Però no és la realitat».

La defensa 'perica' sempre ha tingut molt present que la seva màxima prioritat són els estudis. I més quan és de les que pensen que el futbol femení no serà professional «a curt termini», malgrat les millores que preveu l'entitat blanc-i-blava de cara al curs vinent. Millores que inclouen des d'una pujada dels sous de les futbolistes fins al trasllat dels entrenaments en sessió matinal. Circumstàncies per les quals tant ha lluitat 'Estibi' al llarg de la seva carrera i que, paradoxalment, l'obliguen a deixar-ho quan les té a tocar per la incompatibilitat amb la seva feina com a enginyera informàtica. «Sento enveja sana. Sabia que m'acabaria perjudicant lluitar per això. El que he recorregut anys enrere era per collir aquests fruits, però ara hauré d'estar a l'altra banda veient l'evolució».

 

«Aquest any sento que no he tingut diumenges i que a poc a poc he anat perdent el futbol»

«Sento que el futbol m'ha deixat a mi i no a l'inrevés». I és que, a banda de la citada incompatibilitat amb el seu ofici, la retirada d'una de les més veteranes del club barceloní també es pot explicar per raons esportives: «A mi el futbol m'ha deixat de banda amb la lesió. No he tingut un rol protagonista aquesta temporada i ho he passat malament. Aquest any sento que no he tingut diumenges, i que a poc a poc he anat perdent el futbol». El seu rol en aquesta campanya, a manca de dues jornades perquè finalitzi, ha estat absolutament secundari, tenint un paper de suport a les més joves des de fora, però amb escasses oportunitats de trepitjar un terreny de joc.

El que sí que va trepitjar, però, fou el de l'RCDE Stadium. Durant la setmana de partit, Jaspe ja li va insinuar que estigués preparada per saltar a la gespa del temple 'perico'. I en el minut 69, tot substituint Elba Vergés, va poder ser partícip d'un dels «millors moments» de la seva carrera. Tampoc s'oblida del seu ascens a Primera Divisió amb el Granada, però si només n'hagués d'escollir un, ho té clar: «Quan ho vam passar molt malament amb l'Espanyol, quan en Rubén era primer entrenador i en Joan era el segon. Vam estar a punt de perdre la categoria, jugant sis finals que van ser molt intenses».

Del pitjor no en té records, o bé tracta de donar-li la volta per extreure'n algun aprenentatge, com ha succeït amb el seu calvari amb les lesions: «De les lesions n'he après molt i crec que m'han fet millor jugadora. Són un punt d'inflexió, però no el pitjor moment». I com que té memòria, confessa que la seva veterania li ha permès «gaudir més» de l'experiència de l'RCDE Stadium: «Crec que gent com jo que hem viscut molts anys enrere moments no tan bons, gaudim més. Per exemple, en entrar en un vestuari i veure la teva fotografia en la taquilla. Però tinc clar que cal seguir lluitant perquè seguim lluny que el futbol femení estigui en el lloc on es mereix».

I on es mereix estar? Cap on ha d'anar? «No és fàcil de respondre», admet Estibi. «Crec que el futbol masculí està massa magnificat i és exagerat el nivell al qual s'ha arribat. No crec que el femení arribi allà, ni és sensat fer-ho. Però tampoc et sabria dir un altre model». El que sí que té clar és que el futbol femení «ha de donar beneficis a la gent que s'hi vol dedicar» perquè arriba un moment on «no pots seguir» per aquest camí: «Les jugadores han de ser conscients d'això i posar en una balança el que els hi aporta i el que els hi treu». Tanmateix, la futbolista malaguenya és de les que creu que el futbol t'acompanya per sempre. «Per mi és una forma de vida». Una forma de vida que li confereix una identitat i uns valors extrapolables a altres esferes de la seva vida: «Veig el futbol reflectit en el dia a dia, perquè des de petita aprens molts valors, com el compromís i el respecte. I tot el que sóc avui ho dec al futbol». I a l'esport en general, que el considera «una via d'escapament».

Una via d'escapament a la qual recorre de forma constant. Si bé és cert que sent una «passió» per l'enginyeria informàtica, admet que fins ara encara no ha sabut gestionar el fet d'estar tota la jornada laboral asseguda davant l'ordinador fins a les cinc de la tarda: «Quan acabo em fico al gimnàs i després vaig a córrer. És contradictòria la feina a la qual em dedico, però és la meva passió perquè m'ha agradat des que vaig entrar a la universitat». «Quan em dedico a alguna cosa, vull donar la meva millor versió», sentencia Estibi, en l'enèsima mostra del llegat que li deixarà el futbol en la seva vida.

Una vida que s'acaba i una altra que comença. L'abans i el després de l'esfèrica, l'ineludible mal tràngol a què tot futbolista es veu abocat. En el seu cas, considera que el fet de tenir tan present que algun dia el seu periple pels terrenys de joc s'acabaria l'ajuda a pair la retirada. En escassos segons, però, l'assalten els dubtes: «En el meu cap vull pensar que sí, però quan arribi el moment no serà tan fàcil». En aquest sentit, la segona capitana de l'Espanyol ha declarat el seu absolut desconeixement en relació a algun acte que el club li pugui preparar pel seu adéu, però té clar que si d'ella depengués, no es realitzaria: «Espero que no, perquè vaig prometre que no ploraria i no m'agraden els comiats».

Sis temporades a l'Algaidas, el club dels seus orígens. Dues al Granada, on va tenir temps per celebrar un ascens a la màxima categoria. I un lustre a l'Espanyol, una estada plena de contrastos. Des d'una permanència 'in extremis' que recorda com el millor moment de la seva trajectòria fins a trepitjar el verd de l'RCDE Stadium. El seu pare i la seva mare. El futbol i l'enginyeria informàtica. Dues passions «contradictòries», però coherents amb el seu pensament sobre l'estat de salut del futbol femení. Que l'ha anat abandonant a poc a poc, com prevenint-la del comiat final. Però el món del futbol femení pot estar tranquil, perquè Estibi exportarà totes les seves ensenyances allà on la vida la porti: «Lluito pel que vull fins que considero que haig de fer-ho». Així que, esgotada la via esportiva, seguirà bregant des del teclat de la seva oficina.

 

Etiquetes

Notícies relacionades

Comenta