Més especials

Jordi Ferrón: «Si rebés un sou digne per entrenar el Seagull, encara hagués estat més difícil prendre la decisió»

 

Pedro Salado (Futfem.cat)

«Xavi ha deixat el llistó ben alt, però confiem en, com a mínim, igualar els resultats». En aquests termes es pronunciava Pilar Ruiz -actual presidenta del Seagull- a 'Futfem.cat' després de saber-se la marxa per sorpresa de Xavi Cereijo l'any 2015, l'entrenador que tot just havia assolit la millor classificació -una tercera posició- de la història del club. La feixuga tasca de la successió requeia en un tal Jordi Ferrón (Badalona, 1978) que, malgrat haver estat un futbolista professional de renom, la seva experiència a les banquetes es limitava a l'haver entrenat el Cabrera, un equip femení cadet-infantil de futbol 7 on jugava la seva filla.

La mateixa Pilar Ruiz reconeixia «una certa por» per l'aposta, però l'esdevenir de les seves quatre temporades al capdavant de l'equip ha acabat esvaint qualsevol mena de dubte: en les tres primeres es classifica pel 'play-off' d'ascens a Primera Divisió i en aquesta darrera ho fa per la nova Segona Divisió que tot just ha arrencat aquesta campanya. Un gran repte per a l'entitat badalonina, que ja no comptarà amb Jordi Ferrón a la banqueta després que aquest anunciés la seva marxa dos dies abans de celebrar-se les semifinals de la Copa Catalunya d'enguany. I no pas per entrenar un altre club, sinó per dedicar totes les seves forces en la seva segona etapa a la regidoria d'Esports de l'Ajuntament de Badalona. Ara li toca a l'Ana Junyent -nova entrenadora del Seagull- heretar un llegat exitós, el més exitós de la història del club. La història es repeteix i ara les 'gavines' hauran de tornar a demostrar que saben volar ben amunt sense Jordi Ferrón, el seu últim gran heroi.

 


Foto: Pedro Salado (Futfem.cat)

Quan vas arribar al Seagull, esperaves convertir-te en l'entrenador que ha assolit més èxits?
Per res. Quan vaig arribar, el Seagull venia de fer la seva millor classificació de la història -una tercera posició- de la mà de Xavi Cereijo. Els quatre primers partits que teníem eren molt difícils -contra AEM, Europa, Espanyol B i Sant Gabriel- i només pensava en no perdre'ls perquè no em fessin fora. Afortunadament, des de l'inici vam començar a guanyar, fins al punt d'assolir 11 victòries consecutives.

Quina ha estat la recepta de l'èxit?
Molt de treball i molta il·lusió per part tant del cos tècnic com de les jugadores. Crec que l'equip ha evolucionat moltíssim des del meu primer any fins a l'últim. Des del començament vam ser un equip molt aguerrit -ens coneixien com 'les guerreres de Badalona'- i aquesta lluita és el que ens ha donat aquesta constància i aquests bons resultats.

 

«Els quatre primers partits que teníem eren molt difícils i només pensava en no perdre'ls perquè no em fessin fora»

Quin moment destacaries per sobre de tots els que has viscut a la banqueta del Seagull?
Per mi, el moment en què em reuneixo amb les jugadores per primera vegada. Abans de trobar-me amb elles, m'havia reunit amb Xavi Cereijo per comentar com havia estat la seva temporada -la millor de la història aleshores- i m'havia deixat vídeos i informes de les jugadores. Aleshores, en el moment de parlar directament amb les jugadores i intentar convèncer-les perquè creguessin tant en mi -que fins aleshores només havia entrenat un equip femení de futbol 7- com en el projecte, ho recordo com un dels moments més macos.

La presidenta del club, Pilar Ruiz, va explicar que un dels principals motius pels quals et van elegir com a entrenador va ser el desconeixement que tenien les jugadores de la teva persona -la qual cosa evitava favoritismes-. Creus que això t'ha beneficiat a l'hora de gestionar el grup?
[s'ho pensa bastant] Jo he entrenat la meva filla i amb mi no jugava. Crec que quan l'entrenador ha de fer una alineació no pensa a conèixer o no a les jugadores, sinó que fa jugar a les que creu que estan més preparades per guanyar aquell partit.

Què ha estat el més complicat de gestionar dins el vestidor?
L'últim any ha estat el més difícil, perquè teníem una plantilla de 19 jugadores i totes haurien estat titulars en qualsevol equip de la nostra lliga. El fet d'haver de deixar jugadores d'un nivell molt alt a la banqueta és difícil.

Per la teva experiència com a jugador professional, coneixes a la perfecció com són les dinàmiques d'un vestidor. Has trobat gaires diferències entre un vestidor masculí i un de femení?
[pensatiu de nou i incòmode] N'hi ha algunes, però per sort cada vegada en són menys. Des de l'inici he intentat portar el vestidor de la mateixa manera que m'entrenava a mi un entrenador masculí d'alta competició. De petit sempre he estat al Barça i en bons equips i m'han ensenyat aquesta competitivitat. En aquest sentit, m'he servit d'aquestes experiències en grans equips a l'hora d'exercir com a entrenador.

Com a jugador també vas col·leccionar molts èxits -destaquen dues Copes del Rei i una medalla de plata en els JJ.OO. de Sydney-. Com ser jugador no hi ha res o trobes que la banqueta et reporta una satisfacció similar?
Com ser jugador no hi ha res. Porto ja sis anys retirat i deu entrenant, però quan somio futbol ho faig com a jugador. Ser entrenador és el més semblant a ser jugador, però és molt diferent. A mi m'agrada molt entrenar, però em considero jugador de futbol.

 

«No m'agradava quan el polític de torn només es deixava veure per fer-se la foto»

Ara tot just inicies la teva segona etapa en política. De quina manera algú amb la teva trajectòria en l'esport pot ajudar des de la regidoria d'Esports?
Doncs justament perquè, quan es tracta d'un tema d'esports, crec que és important que hi hagi algú que sigui esportista. He estat jugador, entrenador, directiu -a Cabrera, el club on vaig començar a entrenar-, coordinador... i el fet de poder conèixer totes aquestes variants fa que tingui un major coneixement de les inquietuds de tots ells. Tot plegat em fa més fàcil posar-me en la pell del que pateix o gaudeix de l'esport a la ciutat. D'altra banda, també m'agrada treballar per la meva ciutat i com a polític intento comportar-me com m'agradaria que es comportés un dirigent quan jo era jugador.

Què vols dir?
És a dir, no m'agradava quan el polític de torn només es deixava veure per la grada quan guanyaves un títol per fer-se la foto. Per això, en la mesura que puc, intento aparèixer en entrenaments o partits de diferents equips -tant masculins com femenins- de diferents categories i de diferents esports per viure el dia a dia, en lloc d'estar només en els minuts finals per la foto de rigor. Com a jugador ho odiava.

Quines mesures consideres més urgents per dur a terme a Badalona?
Adequar les instal·lacions. Jo crec que el més important és tenir un camp de futbol que tingui una bona il·luminació, una gespa adequada, vestidors... Intentar dotar d'instal·lacions dignes a la ciutat per poder practicar qualsevol esport. Badalona és una ciutat molt gran, amb instal·lacions de molts anys i estem intentant adequar-les.

L'any passat ja vas dir que si no podies fer compatible la teva feina com a entrenador amb el càrrec a la regidoria d'Esports no acceptaries entrar-hi. Què ha canviat enguany, quan a més el Seagull té al davant el repte més gran de la seva història, perquè prioritzis l'Ajuntament?
Per diverses raons. És cert, duia 10 anys entrenant equips femenins i just en el moment en què arribes a un estadi que s'assembla més al que he viscut com a jugador em toca distanciar-me. Però els recursos econòmics del futbol femení encara no et deixen tenir un sou per anar tranquil. Una vegada vaig llegir unes declaracions de Joan Bacardit on deia que els entrenadors de futbol femení, després de vuit hores de treballar, han de preparar l'entrenament, veure el partit anterior i el següent i han de tenir temps per dedicar a la seva vida. En aquest sentit, veia que aquest any no hauria arribat.
Ja l'any passat pràcticament no podia veure el meu partit anterior per corregir errors perquè no tenia temps material i preparava el partit amb equips que ja coneixia d'haver-me enfrontat abans i només veia 45 minuts. Són moltes hores -més encara aquest any amb els viatges-. Veia que no tenia ni la força ni les hores suficients per dur-ho a terme. Tenia la il·lusió -per això vaig començar a entrenar enguany-, però vaig veure que el més respectuós per l'equip era que si no podia dedicar-me al 100% a cap de les dues coses, era deixar-ne una. En aquest cas, crec que m'anirà bé deixar el futbol per descansar i tornar a agafar forces per si més endavant torno a tenir ganes d'entrenar.

Però si et diguessin que rebries un sou digne per entrenar el Seagull, t'ho hauries pensat més?
Segurament hauria estat encara més difícil prendre la decisió. Però ja et dic, estic content de la decisió presa perquè crec que és el que havia de fer.

 

«Si haig d'entrenar de nou, que sigui en condicions de poder fer-ho de la millor manera possible»

Tens pensat tornar a les banquetes un cop acabis la teva etapa en la política?
Ara mateix no ho trobo a faltar i no m'ho plantejo.

Contra el Friol -victòria del Seagull per 5 a 2- vas ser a la grada veient el partit. No vas pensar en cap moment, 'ara m'agradaria ser allà baix entrenant'?
A veure... sí clar, perquè és una bona competició. Però justament quan vinc aquí (a l'estadi de Badalona), veig els rivals, veig com juguen... realment penso que no ho hauria pogut dur a terme. Sóc molt guanyador i no hauria pogut preparar l'equip com crec que es mereix en una categoria com aquesta. Si haig d'entrenar de nou, que sigui en condicions de poder fer-ho de la millor manera possible.

Ana Junyent ha agafat el teu relleu a la banqueta. Què et sembla l'elecció del club?
No la coneixia i no la conec. No he parlat amb ella.

I pel que vas veure en el partit contra el Friol?
Va ser un molt bon partit i li desitjo el millor tant a ella, com al club i a les jugadores. Crec que Badalona es mereix gaudir d'això perquè ha costat moltíssim. Recordo que el primer any érem un club on era difícil fitxar jugadores i on futbolistes del club van marxar a altres equips de Catalunya perquè volien millorar. Però crec que aquella temporada es va demostrar que podíem ser un club de referència, i l'any següent ja vam incorporar a jugadores molt importants. Crec que aquelles futbolistes que van començar jugant al Camp Municipal de Montigalà i que, a base de victòries, s'han guanyat el dret de jugar aquí (a l'estadi de Badalona) i contra equips grans, es mereixen el millor.

Com veus el Seagull per a aquest nou gran repte?
Tu ho has dit: és un repte. T'has d'enfrontar a equips com el Barça B, l'Atlético de Madrid B, l'Eibar, l'Alavés... equips molt consolidats amb uns pressupostos molt més grans i contra els que és molt difícil competir. Per sort, moltes vegades en el món del futbol el pressupost no et dóna els resultats. Més aviat ho fa la manera de treballar, les ganes de guanyar i fer les coses ben fetes. Estic segur que es farà una temporada digna.

Digna seria assolir la permanència?
No sóc jo qui ha de marcar els objectius, però està clar que en una Lliga amb Atlético de Madrid B, Eibar, Barça B... en principi ells tenen més pressupost. Però aquestes jugadores ja han demostrat que poden fer coses complicades.

 


Foto: Pedro Salado (Futfem.cat)

Com ha canviat el futbol femení i la seva imatge des que vas arribar al 2015 fins ara?
Jo crec que ha millorat molt. El tema de la Primera Divisió, de les televisions... La competició ha guanyat en nivell i cada vegada hi ha jugadores més bones -s'està treballant molt bé des de la base-. Abans, els entrenadors femenins de futbol base no eren volguts pel masculí i ara cada vegada hi ha més entrenadors bons que volen entrenar equips femenins.

No volia acabar sense preguntar-te pel teu vessant de comentarista esportiu. Com et sents en aquest rol?
M'agrada molt. Sóc de xerrar molt si parlo de temes que més o menys conec. M'agrada estar envoltat de gent molt professional que et posa les coses molt fàcils.

Quan vas començar i per què vas decidir provar-ho?
Va coincidir una vegada que Esport3 em va suggerir de comentar un Espanyol-Barça. Jo entrenava el Seagull i em va encantar.

Creus que el nivell de les transmissions del futbol femení és l'adequat o perceps encara un cert desconeixement?
Sí que és cert que hi ha desconeixement, però les retransmissions són cada vegada millors. Hi ha molt bons comentaristes i molt bones comentaristes.

T'has fixat en alguna persona en concret d'aquest àmbit per inspirar-te?
Mai no he tingut a cap comentarista com a referència.

 

«La progressió del futbol femení és imparable»

Aprofitant que parlem del tema, què opines sobre el paper de la Federació Espanyola en la guerra pels drets televisius del futbol femení?
Jo crec que ha estat un despropòsit el que ha passat aquest any amb la nova Segona Divisió. Ha estat vergonyós com s'ha portat. No vam poder celebrar l'ascens perquè fins una setmana abans no sabien si es faria o no. Això implica que no pots planificar una bona pretemporada i no pots afrontar els fitxatges... em sembla un despropòsit que paga el futbol femení quan no hi hauria. Moltes de les coses que han passat aquest estiu no haurien passat en el futbol masculí, perquè hi hauria hagut una revolució. I, al final, també en sortim perjudicats els espectadors, com el fet que en un principi no es pogués veure el Barça-Atlético de Madrid al Johan Cruyff. Al final, les jugadores el que volen és sentir-se futbolistes i tenir suport, mentre que l'espectador el que vol és veure bon futbol. Tota la resta...

Et preocupa que episodis com aquest obstaculitzin la progressió del futbol femení?
No. Jo crec que la progressió del futbol femení és imparable. No sé fins on arribarà, però això no ho atura ningú. L'entrada del Real Madrid, encara que sigui de la manera que ha estat, continuarà donant un impuls al futbol femení; el Mundial amb la selecció espanyola; el Barça i l'Espanyol estan treballant molt bé... jo crec que això no hi ha qui ho pari. El tema serà que no només es quedi a la Primera Divisió, sinó que equips com el Seagull -un club femení íntegrament- tinguin l'opció de poder sobreviure, sense necessitat de fer-ho gràcies a una branca masculina del club.

 

Notícies relacionades

Comenta