Més especials

Esther Sullastres: «El nivell de la porteria a Espanya és baix»

 

Miguel López Mallach (Futfem.cat)

El futbol, incert per naturalesa, és poc adepte a les veritats absolutes. Tanmateix, en té una que, tard o d'hora, s'acaba manifestant amb tota la seva cruesa: aquell instant on la diversió muta en dolor. Vist així, pot semblar que el cas d'Esther Sullastres (Torroella de Montgrí, 1993) tingui poc d'especial. Un 28 de gener de 2018 va patir una ruptura del lligament creuat anterior del genoll esquerre amb el Zaragoza. Una lesió que la va mantenir allunyada dels terrenys de joc durant més de 18 mesos. Temps més que sobrer per convèncer-se que el millor era la retirada de l'elit. Però el destí de l'ex del Barça i del Valencia, internacional també amb les categories inferiors i l'absoluta, li tenia reservada uns altres plans.

Una trucada del Deportivo, que n'acabarien sent dues, acabaria precipitant que, després de 588 dies de dolor, naixés de nou com a futbolista debutant amb l'elàstica del conjunt gallec en el seu debut a Primera Divisió. Durant la nostra conversa telefònica, surt de punys amb determinació per expulsar tòpics del seu discurs i abriga amb seguretat qualsevol pilota enverinada. Ja sigui la vaga del futbol femení, el nivell de la porteria a Espanya o les seves sensacions a l'equip corunyès. I és per tot això, precisament, que el cas de la meta gironina és d'allò més especial.

Comencem remuntant-nos a la teva lesió al genoll, que et deixa 18 mesos fora de combat. Què va suposar l'aparició del Deportivo en la teva vida esportiva?
Una oportunitat de tornar a jugar a Primera. Quan em vaig lesionar, passava el temps i... primer no vaig continuar on era, el Zaragoza; després, quan començava la Lliga i no tenia equip pensava que no tornaria a jugar a la màxima categoria. Aleshores, la trucada del Deportivo, encara que fos quan era a Segona... Vaig anar a La Coruña per veure les instal·lacions, els serveis mèdics, em van estar fent proves... i em van guiar en el procés de readaptació esportiva des de la distància. Tot i estar a Segona, vaig veure una oportunitat de poder estar en una estructura professional i, després de tenir una lesió així, una ho valora. I mira, em vaig decantar i justament van pujar a Primera. Va sortir bé la jugada.

Com bé dius, el Deportivo puja a Primera quan fitxes per l'equip. Aleshores, debutes en la primera jornada contra l'Espanyol. Què sents quan et col·loques sota pals?
Imagina't, si ja et costa quan arribes a pretemporada després d'un mes de vacances, després de 18 mesos... Jo encara em sentia una mica perduda. Vaig estar jugant molt en pretemporada, la qual cosa t'ajuda a reubicar-te de nou. Però hi ha molts aspectes, sobretot tàctics, que no es poden entrenar perquè s'han de millorar jugant, que és de la millor manera que es poden simular. Sobretot en les primeres jornades, veia que tàcticament duia una marxa menys, però crec que ho estic normalitzant. Em preocupava més el nivell físic i tècnic, tornar a colpejar bé una pilota o d'impulsar-me, però no hi ha hagut cap problema.

 

«La rotació a la porteria és una moda del futbol modern»

Com va anar la conversa per fitxar-te?
Em van dir que estaven obsessionats a tenir la porteria ben coberta, que feia anys que em seguien i que havien vist una oportunitat. En estar lesionada, molts clubs miren cap a una altra banda i el Deportivo se'n va 'aprofitar' de la situació.

Quines expectatives de minuts tenies? En aquesta primera volta has jugat cinc partits per nou de Mª Isabel Rodríguez.
No tenia res, perquè tampoc m'ho comenten ni s'asseuen a parlar amb tu. Tinc clar que el futbol modern és una moda, on es va rotant a la porteria. Entenc que per un entrenador que no ha estat porter, el més fàcil sigui fer rotacions, però s'ha d'acceptar perquè és un esport d'equip. A nivell personal, em costa estar sis jornades sense jugar i després entrar en un partit que fa vent, contra un rival a fora de casa o el que sigui, però també són reptes que em poso i que haig d'afrontar. Dins d'allò negatiu, m'agrada treure l'aspecte positiu.

Què vols dir amb què és una moda?
Doncs que abans sempre hi havia un porter fix i el suplent només estava per quan es lesionava el titular o l'expulsaven. No sé qui ho va posar de moda, penso en aquell Barça del triplet on jugava Valdés a la Lliga i Pinto a la Copa. En aquesta Lliga, crec que en les tres o quatre primeres jornades van debutar quasi totes les porteres.

Tornant a la lesió, que et va mantenir apartada dels terrenys de joc 588 dies, vas pensar en algun moment que el millor era deixar-ho córrer?
Sí, fins que no vaig rebre la trucada del Deportivo. Em vaig lesionar el gener del 2018, però abans ja tenia ofertes d'equips per incorporar-me la temporada vinent. Després, en lesionar-me, tinc respostes que no poden incorporar a gent lesionada, em diuen «millor recupera't i tingues minuts»... excuses. És molt complicat. Si Valdés va tenir el problema de no renovar, quedar-se sense equip... Valdés! Imagina't jo... que no sóc ningú. Sí que tenia pensat no jugar més, perquè a part estava estudiant veterinària i era el primer any que no jugava a futbol. Tenia moltes hores per estudiar, veia que acadèmicament anava molt bé i m'agradava molt. Aleshores, pensava que si no sortia res tampoc moriria de pena.

Tinc entès que en la teva segona etapa al Zaragoza – temporada 17/18- vas rebre una primera trucada del Deportivo que vas rebutjar, al·legant que estaves acabant els estudis de veterinària allà. És així?
Em vaig lesionar el gener del 2018 i el juny vaig acabar contracte amb el Zaragoza, que no vaig renovar. Llavors, al setembre no estava amb cap club i és quan rebo la trucada del Deportivo, però ja m'havia matriculat o estava a punt de fer-ho. Vaig anar a La Coruña, vaig veure les instal·lacions, em van fer proves, van veure que estava bé, però encara necessitava uns mesos més per tornar a competir. Els vaig dir que no em sentia bé, sobretot a nivell psicològic. Potser deixava passar un tren, però no estava preparada. Aleshores, vaig aprofitar aquell any per estudiar i rehabilitar-me. Al final em va sortir bé perquè em van tornar a trucar.

 

«Al Zaragoza no em van dir que no em renovarien, però em van oferir 200 euros al mes»

Quin temps de recuperació és l'habitual per una lesió com aquesta?
El termini que més o menys es dóna per tornar són sis mesos, però jo estava molt malament perquè no vaig seguir una rehabilitació esportiva. Com que no tenia cap club que em donés suport, estava en una mútua d'accidents laborals, tenia 20 minuts de fisioteràpia al dia i clar... si ho compares amb un equip de futbol professional, és res. A més, vaig tenir complicacions, amb tendinitis, atròfia muscular... no em sentia bé.

T'esperaves que el Zaragoza no et renovés al mes de juny?
M'ho esperava. El Zaragoza és un club molt amateur, no tenia serveis mèdics propis. En la meva primera etapa no hi havia ni mútua ni res, llavors tenir-la després ja era un pas molt gros. No em van dir que no em renovarien, em van oferir 200 euros al mes, sabent que jugadores que es quedaven de cara a la pròxima temporada a Segona Divisió estarien cobrant quatre o cinc vegades més. Jo ho vaig veure com una invitació a marxar. Havia estat al club i ja coneixia com actuaven i com havien sortit altres persones del club. Però bé, em vaig aferrar a la mútua de treballadors -sense gent especialitzada en esport- i em van tractar molt bé.

Parlant ja de la trajectòria del teu equip actual, esperàveu ser les quartes amb 27 punts després de 16 jornades?
No, perquè durant la pretemporada no ens vam preparar gaire bé. Vam disputar molts partits de molt baix nivell. Els únics 'bons' van ser contra Granadilla, perdem 1-5, i contra el Madrid, perdem 0-2, dos rivals de la Lliga que ens passen per sobre a nivell tàctic i físic. Crec que el partit contra el Granadilla va ser un punt d'inflexió i un cop de realitat. A partir d'aquell dia van augmentar les càrregues físiques i es va notar molt el canvi.

Donant un cop d'ull a la teva trajectòria esportiva, destaca el teu pas pel Barça en la 12/13 -arribant a jugar un partit de Champions contra l'Arsenal- i el fet d'haver estat internacional amb Espanya. Notes que dins el vestidor tens una certa rellevància?
No sóc molt de jerarquies. Sóc una persona que va a entrenar, fa la feina i marxa. Sí que ho noto en les jugadores més experimentades, em tenen una mica més de respecte. Però no exerceixo el rol dels veterans. Sóc bona persona i no imposo res a ningú: faig i deixo fer.

 

«Crec que només hi ha un parell o tres de porteres que se salven a Primera»

Repassant la teva trajectòria amb la selecció espanyola, has passat per les categories inferiors, sub-17 i sub-19, i també has arribat a jugar amb l'absoluta. Allà has compartit porteria amb porteres de primer nivell com Lola Gallardo, Mariasun Quiñones o Laura Ràfols. Hi ha alguna que tinguis com a referent o admiris en particular?
A mi m'agrada molt Sandra Paños, amb qui vaig coincidir a la sub-19 i a l'absoluta. Actualment, per mi hi ha poques porteres de nivell a la Lliga i Paños és una d'elles. M'agrada molt tècnicament, la seva mentalitat i la manera que té de treballar. A més, és molt bona noia... ho té tot.

A propòsit d'això, quin creus que és el nivell de la porteria a Espanya? Sobretot en comparació amb la resta del món.
Sóc bastant crítica: per mi és baix. Estem en un moment on el futbol femení es dóna a conèixer i on entra gent que no havia vist futbol femení en la seva vida. Aleshores, em sap greu que la gent que vegi futbol femení per primera vegada digui «ostres, quin nivell més baix de porteria». I jo ho entenc, perquè realment és baix. Crec que només hi ha un parell o tres de porteres que se salven. S'està millorant, òbviament. Quan vaig començar a jugar a Primera Divisió, per exemple, poques porteres s'impulsaven.

Hi ha algun país que consideris de referència en aquest sentit?
A nivell de porteria no. De moment no hi ha cap país de referència que s'especialitzi en porteria. Per exemple, a Espanya la figura d'entrenador de porteres està molt implementada dins del cos tècnic, però a nivell genètic no estem tan desenvolupades com una anglesa o holandesa, que fa d'1'80 en amunt.

Per tant, l'entrenador de porteres és una peça cada vegada més consolidada.
Jo crec que cada vegada més, perquè fa cinc o sis anys no tots els clubs en tenien. Quan estava al Barça, compartíem l'entrenador de porteres amb els juvenils o cadets i, a més, no venia als partits. Ara tothom té el seu entrenador, va als partits, viatja... Recordo que quan era a l'Estartit, a l'hora de fer un viatge en avió l'entrenador de porteres no viatjava perquè no era 'prioritari': només viatjava l'entrenador, el fisioterapeuta i 15 jugadores, perquè a nivell econòmic no s'ho podien permetre.

Amb aquestes millores, doncs, creus que només és qüestió de temps que el nivell deixi de ser tan baix com dius?
Sí, jo crec que sí. També ajudarà que el futbol femení de base vingui més preparat. D'aquí a uns anys hi haurà jugadores molt bones tant a Primera com a Segona, és el que té que es vagi professionalitzat aquest esport.

Veient partits de futbol femení, fa la impressió que el joc aeri és la principal mancança de les porteres actuals. Què en penses al respecte?
Costa, costa. Jo sempre dic que l'alçada no té res a veure amb anar bé o malament per dalt, perquè és qüestió de calcular la trajectòria. En un espai de temps molt curt, tu has de preveure la trajectòria de la pilota i coordinar els passos per arribar-hi sense que se t'escapi. En aquest càlcul, has de veure si el camp està bé, si té bonys, si hi ha alguna rival que se't creui per davant, si hi ha alguna que et ve a xocar amb tu... Després, factors externs com el vent, la pluja, tenir uns guants òptims perquè el dia anterior els has deixat amb la calefacció encesa... són moltes variables. La portera de Primera Divisió para perquè és bona, però el que marca la diferència és el joc aeri. És difícil, però a mi m'agrada molt. Potser és la meva faceta preferida, perquè hi ha molt marge de millora i el que marca la diferència.

En aquests mesos que has estat fora de competició, has notat un salt qualitatiu en el futbol femení?
Canvia, i ho fa cada any. Amb el Zaragoza m'havia arribat a salvar amb 15 punts, però ara cada vegada és més car. Ho noto sobretot a nivell de davanteres: tenen més recursos i ja no és només arribar i xutar on surti. Coses bàsiques que en el món masculí pots pensar que és de primer de futbol, però que no es veia abans al futbol femení. També es jugava molt en gespa artificial, on tot és més lent. Són petits detalls que van millorant.

Ets de Torroella de Montgrí, has passat més de mitja vida defensant els colors de l'Estartit. Trobes a faltar casa teva?
Des del punt de vista esportiu, no ho trobo a faltar perquè l'Estartit era molt amateur: hi havia un camp amb cinc o sis equips, entrenàvem a les 20.30 hores, no teníem sala de fisioteràpia ni serveis mèdics, els viatges eren tots en bus... Recordo que l'últim any no teníem ni hotel: si jugàvem un diumenge a les 12, marxàvem un dissabte a la nit i arribàvem l'endemà a les 10 del matí per escalfar, jugar i marxar. Però a nivell personal, guardo molt bons records. És una etapa en la qual m'ho vaig passar molt bé, vaig aprendre moltíssim. Recordo els primers minuts que vaig debutar a Primera Divisió o anar amb la selecció.

Com veus des de la distància la situació esportiva de l'Estartit?
Sé que en qüestió de dos anys han intentat apostar pel futbol base. És un club que va tenir el seu moment d'apogeu, però la situació econòmica el va portar a descendir diverses categories i, al final, ha decidit apostar pel futbol base. I em sembla molt bé, perquè era un club referent a Catalunya fa deu o vuit anys.

Sense moure'ns de la província de Girona, trobem el cas del Sant Pere, equip que en el mes de setembre va arribar a un acord amb el Girona per donar-li suport a nivell econòmic i tècnic i pugui competir a Primera Nacional. Falta una aposta clara pel futbol femení en aquesta zona?
A veure, tothom sap que, a Catalunya, Barcelona s'ho emporta tot. Entenc que per Girona el creixement a nivell de clubs és difícil, perquè geogràficament estàs apartat. T'estic parlant a nivell d'elit, amb els viatges. També veig que fa falta un suport econòmic o d'algun altre tipus, però entenc que és complicat, sobretot si és un club que només té futbol base, perquè actualment la gent no fa una inversió si no veu que té un retorn.

 

«No li veig gaire sentit a la selecció absoluta promeses»

En un altre ordre de coses, volia saber la teva opinió sobre la vaga a Primera Divisió, un tema que ha marcat l'agenda del futbol femení els últims mesos.
La gent parla molt del tema econòmic, que és el que els mitjans de comunicació venen, però va molt més enllà. Jo vaig fer vaga per mi, pel meu passat i per les meves companyes de professió. Ara estic molt bé -al Deportivo quasi totes estem cobertes amb el salari mínim que es demana al conveni-, però no sé on seré el dia de demà. El que vull és que una jugadora es pugui dedicar al 100% a jugar a futbol. Fa onze anys que vaig debutar a Primera Divisió i duc tota la meva vida compaginant futbol i estudis. He estat vivint a València i estudiant a Saragossa, fent 2.000 quilòmetres a la setmana, i vull que una jugadora de la base vegi que el futbol és una feina a la qual s'hi pot dedicar.
Després, el fet d'estar coberta en un accident laboral, perquè jo em lesiono fent la meva feina: a Zaragoza, em van deixar de pagar quan em vaig lesionar i vaig estar cobrant de la mútua un 75% brut de la meva base reguladora. Ja no és cobrar 12.000 euros... a mi m'és igual mentre pugui tenir un salari i viure el dia a dia amb ell. El que vull és que es regulin aquest tipus de situacions que jo i moltes companyes hem estat vivint, perquè he vist barbaritats. Jo encara gràcies que estava assegurada i em pagava la mútua, però altres han tingut lesions de llarga durada i no els han donat ni un euro.

Aprofitant que has estat internacional, què et sembla la creació de la selecció absoluta promeses? Pot contribuir a apujar el nivell de la selecció i fer-la homologable a les més potents del món?
A mi no em sembla gaire bé. Jo hauria fet una sub-20 o una sub-23, però no li veig gaire sentit. Després, la primera convocatòria que van fer -opinió personal i comentada amb altres jugadores-, crec que no hi va anar gent que estava en un nivell òptim. No ho acabo d'entendre. Sí que van emetre un comunicat dient que es farien convocatòries, juntament amb l'absoluta, per fer entrenaments de preparació o el que sigui. Si aquest és el punt positiu, em sembla bé, però a la resta no li veig sentit.

No sé si ara que ja has tornat i que estàs jugant en el primer nivell, tens aquesta fantasia de poder tornar a ser seleccionada amb Espanya.
Sí que hi penso, però és molt complicat. El primer pas seria jugar-ho tot o, almenys, més minuts. Moltes vegades sento que tal setmana estic entrenant molt bé i que estic donant valors molt alts en els tests de força i de salt que ens fan... però no jugo el cap de setmana. Interiorment és com... «Què més puc fer?» Al final, és un esport en equip on depens d'un entrenador que decideix.

O sigui, notes que aquesta moda de la qual em parlaves al principi de canviar de porteres, en el teu cas s'acaba imposant a la bona feina als entrenaments.
Sí, i et quedes decebuda. Ara menys, perquè ja m'ho vaig esperant, però no veig una relació directa entre entrenar bé i jugar. O entre jugar bé i seguir jugant. Per exemple, el dia que vam jugar contra l'Sporting Huelva i guanyem per 0-1, crec que vaig fer un bon partit: vam tenir porteria a zero, vaig fer bastantes parades... Portava quatre setmanes sense jugar i després d'aquell partit vaig estar unes altres sis de suplent.

 

«No m'agrada ser com els nois, que són màquines parlant»

Com a futbolista com ho gestiones?
Costa molt, perquè a tothom li agrada que la seva feina es vegi recompensada. Però, moltes vegades, ni entrenar bé ni esforçar-te és sinònim de jugar. He pensat moltes coses. A nivell d'actitud, crec que estic sent molt correcta i no sóc problemàtica. No hi ha res extraesportiu. Quan arribo a casa a la nit, em començo a menjar el cap: «què puc fer per millorar? Què estic fent malament?» I arribo a la conclusió que no estic fent res, simplement és una decisió tècnica.

Parles molt clar sobretot, això és molt agraït pel periodista.
Jo sempre parlo clar, però sé que moltes vegades em perjudica. En el tema de la rotació, sobretot, sé que em perjudica dir que no hi estic d'acord. Però bé, jo sempre parlaré clar. No m'agrada ser com els nois, que són màquines parlant. A qui no li agradi, que no ho escolti i ja està.

 

Etiquetes

Notícies relacionades

Comenta