Més especials

Luri Sorroche: «Entrenar a l'Índia va ser un somni professional»

 

Cedida

L'any 2015 Luri Sorroche va deixar Vilanova i la Geltrú, amb 25 anys, per iniciar una aventura com a entrenadora que la va portar a la Xina i a l'Índia. Cansada de veure que les seves possibilitats en el món de la banqueta eren gairebé sempre les mateixes, va decidir provar sort lluny de casa. Després d'estar un any a la Lama Football Academy a Chongqing (Xina), en va passar tres més com a seleccionadora de l'estat de Gujarat, al límit de la frontera índia amb el Pakistan, on va dirigir nois des dels 16 als 19 anys. El 2019 va posar punt final al seu viatge per iniciar un nou repte com a entrenadora de l'Agrupació Esportiva Moja de Tercera Catalana. Aquesta nova etapa l'ha convertida en la primera dona que dirigeix un equip masculí en el futbol català.

El teu primer contacte amb l'estranger va ser un campus organitzat pel Barça a Miami el 2013. Com va sorgir la possibilitat?
Jo havia entrat a l'escola del Barça després de passar les proves de selecció, i al cap de molt poc temps em van oferir l'opció de marxar a l'estiu uns mesos al campus de Miami. Va ser la meva primera experiència professional a l'estranger i em va agradar moltíssim.

El 2015 vas anar a la Xina. Recordes en quin moment decideixes tornar a marxar?
Després de treure'm el títol d'entrenadora nacional i d'haver estat aquí veient que les opcions que tenia eren més o menys les mateixes. Vaig dir «m'embarco en una aventura»; vaig passar un procés de selecció i vaig entrar a l'acadèmia Lama Football Academy. Allí vaig aprendre, sobretot a nivell social i relacionat amb el futbol, una cultura diferent de la meva, a sobreviure i a gaudir d'un lloc tan diferent com és la Xina.

 


Foto: Cedida

Quines eren aquestes opcions que tenies aquí?
Com a primera entrenadora no m'oferien res, sempre era de segona o de preparadora física, i volia gaudir de l'oportunitat de ser la primera. Va ser curiós que just a l'altra punta del món m'oferissin una possibilitat que va ser una mica menys important, com un tast per l'oportunitat que vaig tenir després a l'Índia, que sí que va ser un somni professional.

Per què la de la Xina va ser una oportunitat menys important?
Per qualitat; els nois que vaig tenir tot just començaven a jugar perquè el govern xinès havia iniciat un pla per fomentar el futbol. El van posar com a assignatura obligatòria a les escoles i molta gent volia fer classes extres i aprendre'n més per poder aprovar l'assignatura. Era un esport que allí tot just començava a integrar-se en la societat.

 

«A la Xina fins al 2015 només es podia tenir un fill i aquest estava molt sobre protegit, fet que s'acaba notant a les habilitats motrius»

A l'Índia hi havia més qualitat.
El nivell era molt superior. Hi havia nois que no jugaven de forma reglada i ho feien al carrer, i el seu grau coordinatiu era molt més elevat, les habilitats bàsiques i motrius tenien molta més qualitat que a la Xina. Això té un motiu sociològic, i és que a la Xina fins al 2015 només es podia tenir un fill i aquest estava molt sobre protegit, fet que s'acaba notant a les habilitats motrius.

Quin impacte et va causar la societat de l'Índia?
És meravellosa, tothom és molt hospitalari i et volen ajudar; per ells ets com una benedicció. Recordo anar pel carrer i que em posessin en braços un nen petit demanant-me que el beneís. Ells em veien com una mena d'estament superior que jo ni m'ho penso, ni ho sóc, ni hauria de ser així, però eren situacions que em generaven un somriure i mai vaig tenir cap mala experiència a nivell social.

En un país on la dona està molt per sota de l'home pel que fa a drets, com vas viure el fet d'entrenar un equip masculí?
Va ser una experiència molt maca. Les cares que vaig veure al principi als jugadors van ser totalment diferents una hora després, em van acabar demanant que em quedés allí, que signés el contracte i no marxés. Jo havia anat a Gujarat a parlar amb el ministre d'esports però vaig haver de tornar aquí a Vilanova; llavors em van signar el contracte i vaig tornar ràpidament cap allí amb el visat de treball. Quan havia de marxar, els nois em demanaven que no ho fes, però clar, acabava d'arribar de la Xina i necessitava tornar a casa. Veure que volien que estigués amb ells i que les ganes de treballar junts eren recíproques em van empènyer a quedar-me a l'Índia.

 


Foto: Cedida

Com et veia l'entorn?
Pel que feia als equips contraris hi havia molts comentaris que no entenia, però una vegada després d'un partit que havíem guanyat vaig veure que tots els meus jugadors en lloc de venir cap a on era jo marxaven cap a la grada a barallar-se amb algú. Els vaig fer venir perquè a mi això no m'agrada gens, i ells ho sabien, i van tornar amb el cap cot i al final em van acabar explicant que hi havia hagut gent dient barbaritats. Jo els vaig dir que havíem de seguir fent la nostra feina i que aquesta gent, tard o d'hora, començarien a respectar i a entrar al segle XXI. No penso que una picabaralla arregli aquest problema; el problema el tenen ells.

Aquestes situacions eren molt comunes?
He viscut el 95% de coses bones, aquesta va ser l'única més greu. Sempre em sentia molt afalagada i la gent em donava les gràcies.

Com conviuen el futbol i la societat a l'Índia?
Ajuda moltíssim. Quan jo vaig arribar hi havia un equip amb 16 jugadors, llavors jo vaig fer una altra selecció perquè hi hagués més equips en diferents categories i el futbol pogués anar evolucionant i que hi hagués una bona estructura. De mica en mica hi va haver equips que s'hi van anar sumant, gent rica va crear clubs i equips de futbol i actualment tenen una segona divisió. De fet, un d'aquests clubs em va oferir dirigir-lo però jo ja portava tres anys al país i havia decidit tornar cap a casa. L'evolució és molt bona a l'Índia, el govern també hi posa diners tot i que no era al mateix nivell de la Xina.

 

«Qui ha de canviar són les persones, el futbol segueix sent el mateix que era fa molt de temps»

Creus que el futbol pot ajudar a fer un canvi de mentalitat?
Qui ha de canviar són les persones, el futbol segueix sent el mateix que era fa molt de temps i continuarà sent-ho en un futur, sempre amb algunes variables. Qui realment ha de canviar i respectar són els seguidors, aquells qui gaudeixen amb el futbol. Si això hi ha gent que no ho entén, potser qui té el problema no és el futbol sinó les persones que el segueixen.

Et senties valenta per estar allà?
Estava molt còmode, si hagués sentit por en algun moment hauria marxat. És cert que tenia una protecció especial perquè estava contractada per l'estat i el ministre d'esports era el meu cap. Jo des del principi vaig explicar que anava sola i que no volia que mai em passés res, i així va ser.

 

«La il·lusió em va impulsar de tal manera que no veia por enlloc»

I per haver-te buscat la vida com a entrenadora lluny de casa?
Qualsevol amb la necessitat i la il·lusió hauria fet el mateix. No sé què és exactament ser valent, però puc dir que la il·lusió em va impulsar de tal manera que no veia por enlloc. Ara potser sí que penso que haver marxat amb aquella edat té mèrit; potser sí que sóc valenta.

Sempre has viatjat sola?
A la Xina estava amb altres entrenadors d'arreu d'Espanya, i això feia més fàcil la convivència. A l'índia va ser el pas més important i més difícil, realment em vaig sentir molt còmode i ara que ho veig amb una mica de distància i amb temps segons quines coses me les hagués pensat; però ara ja les he viscut i quan ho feia sempre era feliç i sense pors.

Guardes més bon record de l'Índia que de la Xina?
Són molt diferents, a la Xina vaig fer molta amistat amb el traductor que tenia i que em va ajudar a aprendre xinès, que és un fet que també valoro molt. És cert que viure tres anys en un lloc no és el mateix que viure'n un, i el temps que vaig passar a l'Índia m'han sumat moltíssim, per mi és la meva segona residència.

 


Foto: Cedida

En quin moment decideixes tornar?
Quan vaig complir els requisits pels quals havia marxat, quan vaig guanyar amb l'equip que dirigia a l'Índia. En arribar vaig dir que ho faríem en tres anys; els dos primers vam fer un bronze i una plata, i al tercer vam aconseguir l'or. Llavors vaig pensar que en aquell lloc i amb aquell equip ja no tenia la mateixa il·lusió que al principi, a la meva vida sóc així i quan arribo a una fita vull canviar perquè si no, t'estanques. S'ha de saber deixar volar la gent, fer altres coses i iniciar altres camins amb altres reptes i il·lusions.

Aquest nou camí és l'Associació Esportiva Moja, un equip de Tercera Catalana. És molt diferent dirigir un conjunt masculí sent dona aquí que lluny de casa?
Són estaments diferents, el Moja és un equip amateur i a l'Índia era professional. El d'ara també és fantàstic, tot té el seu plus d'il·lusió i aquí, després de parlar amb el president, vaig veure que el projecte m'agradava i que els objectius eren reptes que vull aconseguir, com és l'ascens a Segona Catalana.

Sents que encara costa que les noies puguin triomfar a casa?
Els mitjans cada vegada donen més visibilitat als equips femenins, sembla que va aflorant una mica més també gràcies als patrocinadors i les campanyes de la federació. Són petites coses que van sumant i que a poc a poc aniran calant a la gent, es van fent passes que deu anys enrere potser no t'imaginaves.

 

«Estic convençuda que any rere any més dones s'aniran titulant en aquest nivell i s'aconseguirà equiparar les coses»

Caldrà esperar molt per veure més entrenadores a les banquetes?
A mi no em deixa de sorprendre que només hi haguessin dues entrenadores a principi de temporada a Primera Divisió. Desitjo que totes aquelles dones que vulguin ser entrenadores facin el Nivell 3; hi ha moltes noies que no el fan perquè veuen que hi arriba molt poca gent i té poca sortida, i això fa que es redueixin les possibilitats de veure més dones a les banquetes perquè no tenen la màxima titulació. Estic convençuda que any rere any més dones s'aniran titulant en aquest nivell i s'aconseguirà equiparar les coses.

 

«La meva il·lusió és arribar a ser una entrenadora professional»

Tens algun repte especial, sigui a curt o llarg termini?
La meva il·lusió és arribar a ser una entrenadora professional i arribar al màxim de les possibilitats, i si pot ser al meu país doncs encara millor. Si és factible o no ja es veurà, però de moment la il·lusió la tinc i treballo per ella. Ara mateix només puc pensar en el Moja, i després any rere any anirem veient què ens ofereix la vida però no deixo mai de somiar en la possibilitat d'arribar al màxim nivell de competició.

 

Notícies relacionades

Comenta