Més especials

Mariajo Pons: «Des del moment en què em treuen la fitxa, desaparec pel club»

L'exportera de l'Espanyol denuncia que el club blanc-i-blau li hagi rescindit el contracte després que una lesió li hagi deixat el 20% de mobilitat a la mà dreta

Miguel López Mallach (Futfem.cat)

El passat 19 de febrer, el futbol femení espanyol es dotava del seu primer conveni col·lectiu. Una data històrica, oficialitzada amb tots els honors al Congrés dels Diputats, que venia precedida d'un any i mig d'agonia en forma de negociacions plenes d'entrebancs. En paral·lel a aquest procés, en el que fins i tot es va aturar durant una jornada la Primera Divisió com a protesta per la demora, s'estava gestant una altra agonia que precisament venia a confirmar als més incrèduls el perquè de la necessitat d'un conveni.

«Reclamem drets fonamentals, no pas cobrar tants diners», reivindica la ja exportera de l'Espanyol, Mariajo Pons, que ha viscut -i segueix vivint- en primera persona «la precarietat que existeix encara en el futbol femení». El seu és el cas d'una futbolista de 36 anys, que s'ha dedicat 20 temporades a aquest esport, i que malgrat veure-les de tots colors durant la seva carrera esportiva està vivint el seu major calvari en el tram final de la seva trajectòria; precisament quan s'intuïa que el futbol femení començava a projectar més llums que ombres. «Fa ràbia que, tal com ha evolucionat tot, et passi això. Però penso que és millor que es doni ara que deu anys enrere, quan encara estaves més desprotegida», recita amb optimisme.

Tot comença fa just un any, un 2 de setembre, quan et lesiones en un entrenament en la mateixa setmana en què comença la Lliga.
Al principi era una fractura de falange del tercer dit de la mà dreta. Aquest tipus de lesions són de quatre a sis setmanes d'immobilització, però al cap de setze dies ja havia començat a fer algun exercici de porteria amb pilota d'escuma.

És habitual que es forcin tant els terminis per tornar?
A veure, és veritat que forcem. Moltes vegades, quan vas a un traumatòleg normal, que no és esportiu, es cura en salut i els períodes són més amplis. Per un esquinç et poden dir dos mesos, i potser en un mes un jugador ja està jugant. Però també és cert que hi ha terminis que són fisiològics, per molt que forcis tenen el seu procés. Aleshores, d'una fractura et pots recuperar en cinc setmanes en lloc de quatre, però sempre hi ha uns mínims. És cert que forcem, però depèn de les circumstàncies es força o no.

Com reacciones quan et diuen de tornar al cap de tan poc temps?
Ells em diuen que comencés per recuperar sensacions. Quan vaig començar a entrenar vaig tenir molèsties i em van dir que era normal. Però quan vaig acabar li vaig enviar una fotografia al fisioterapeuta i li vaig dir que això no era normal: el dit se m'havia inflat moltíssim. Aleshores, vaig dir que no seguia fins que no sabés que l'os estava soldat i em fessin una radiografia de control. Aquesta radiografia me la van el 23 de setembre, però vaig haver d'exigir-la jo.

En aquell moment, l'Espanyol només tenia a 'Mimi' com a portera, ja que Kaeli seguia pendent de tràmits burocràtics i tu estaves amb la lesió. Potser per aquí es pot explicar també la urgència amb el teu retorn?
Sí, suposo que per les circumstàncies en què es trobava la porteria es va poder forçar més. Això ho sabrà millor el cos tècnic i la direcció esportiva del club, que entenc que són els que ho parlen. Però s'ha de ser conscient de si es pot accelerar o no, perquè no es pot fer en tots els casos.

A la radiografia es veu que la lesió ha empitjorat i t'han d'operar.
El dit s'havia desplaçat i demano que em visiti el traumatòleg de la mútua, ja que fins aleshores només m'havia vist la doctora del club. Quan em veu, em diu que això eren, com a mínim, unes sis setmanes d'immobilització perquè l'os tornés al seu lloc, però quan surto del traumatòleg, els metges de l'Espanyol em comenten que han parlat amb un cirurgià i que creuen que la millor opció és que m'operin amb unes agulles, que et corregeixen la fractura i te la posen a lloc. En teoria, la recuperació oscil·lava entre tres i quatre setmanes, però quan parlo amb el traumatòleg i el cirurgià em comenten que és una operació de dos o tres mesos. Sigui com sigui, finalment m'acabo operant el 2 d'octubre.

Com va anar la rehabilitació?
La començo el 26 de novembre i tot i que al principi la rehabilitació va normal, al desembre em vaig adonant que la cosa no va bé perquè veig que el dit s'està torçant. Ho vaig comentant i els serveis mèdics del club em diuen que ho preguntarien al traumatòleg, perquè al final manen els que m'han operat. Ells em diuen que el dit està inflamat, però que quan baixi la inflamació el dit es veurà bé. D'altra banda, el quart dit de la mà dreta, que no tenia cap mena de lesió, té una rigidesa força important pel fet d'estar immobilitzat unes sis setmanes.

Què decideixes fer aleshores quan veus que la recuperació no avança?
Després de tres mesos de l'operació, la mútua em fa una radiografia de control el 14 de gener i em confirmen que el dit s'ha torçat, i que són coses que, de vegades, passen. Estèticament impressiona, però el problema és que també hi ha dolor. Després de l'operació de l'octubre encara em feia més mal i estava torçat: tenia una mà molt limitada, tant del dit operat com de l'anular. S'havia de fer una operació que es diu artròdesis, que consisteix a fixar l'articulació.

 

«El club em va dir que si volia una segona opinió me l'havia de pagar jo mateixa»

I proposes tractaments alternatius al club.
Des de finals de desembre ja estic comentant amb el club de buscar una alternativa en el tema del tractament, perquè estic veient que la mà no evoluciona. Vaig proposar un centre especialitzat en mans de Barcelona molt famós, però el club em va dir que si volia una segona opinió, me l'havia de pagar jo mateixa.

De forma complementària, en relació amb el cirurgià, també vaig proposar una segona opinió perquè l'operació no havia anat bé i la meva confiança en ell doncs... Però el club insistia en el mateix: que ells no podien fer res i que qualsevol segona opinió me l'havia de costejar jo.

Però finalment t'acabes operant?
Des del 13 de gener estic esperant l'operació. Sabia que m'havia d'operar, però no quan, ja que depenia de la mútua. Aleshores, el 13 de març, ja en quarantena, parlo amb els serveis mèdics del club, però en els següents quaranta dies l'única comunicació que tinc és per preguntar-me com tinc la mà i que segueixi fent els exercicis a casa. En aquest temps no vaig tenir cap mena de control, de seguiment, de videotrucada, de canvi d'exercicis... Jo els deia que la recuperació del dit estava anant cap enrere, al que ells em responien que en aquell estat era normal.

Aturem-nos en el mes de gener, quan es produeix un acord entre tu i el club pel qual s'allibera la teva fitxa a canvi que se t'estengui un any més el contracte -finalitzava el 30 de juny de 2020-. Això se signa, no queda només en un acord verbal.
A tot tardar havia d'estar a punt en el mes de gener, però no ho estava; i ara potser m'havia de tornar a operar i, amb sort, estaria recuperada el mes de març. Així que vaig dir que jo ajudava el club, que era la primera a donar un cop de mà. Em van dir que no hi havia cap problema, que era portera de garanties i que comptaven amb mi, així que van signar l'ampliació d'un any més del contracte. Aleshores, es va alliberar la meva fitxa per incorporar Lombi en el mercat d'hivern.

 

«La mútua em diu que, o m'operava ja o em donaven l'alta»

Seguim amb la cronologia de la teva lesió. Després de quaranta dies comences la recuperació amb la mútua. Com va?
Va anar molt bé, vaig evolucionar més en una setmana que en set mesos. Però un dilluns del mes de maig em comenten que el dimecres de la mateixa setmana m'operen per corregir el dit. Jo li vaig dir que no podia, per diferents motius: feia menys de tres setmanes que havia donat positiu per Covid-19 -tot i que em van fer la prova i ja no el tenia-, la casa no estava desinfectada, no podia venir ningú a fer-se càrrec de mi i jo m'estava fent càrrec dels meus pares perquè eren població vulnerable i no podien sortir de casa. Vaig dir-los que en dos dies no podia gestionar-ho tot, que em donessin una setmana més.

Però no aconseguiu arribar a un acord.
La mútua em diu que, o m'operava ja o em donaven l'alta. Els hi vaig dir que em volia operar, però que em donessin més de 48 hores. Vaig parlar-ho amb el club i em van dir que manava la mútua, de manera que si no m'operava amb ells, no podia fer res més per a mi. Evidentment, no em vaig poder operar, ja que tenia molt clar que prevalia la meva salut i la dels meus pares.

D'aquesta manera, amb la mobilitat a la mà dreta d'un 20%, ara mateix tens l'alta per jugar a futbol?
Vaig parlar amb el club i em van dir que me n'havia de fer càrrec jo mateixa i impugnar l'alta pel meu compte. Al final, en el meu cas sempre hi ha la constant que tot ho havia de fer jo. Quan arriba el mes de juny, que ja es podia tornar a la ciutat esportiva, les meves companyes ja marxaven de vacances, però a mi em van dir que ja podia tornar allà per fer la rehabilitació. Tot i que la mútua m'havia donat l'alta, el club era coneixedor que jo seguia lesionada. Aleshores, vaig estar tot un mes anant a rehabilitació.

La situació resulta absolutament contradictòria.
Si jo estic realment capacitada per jugar a futbol, jo no estic un mes anant a rehabilitació quan les meves companyes ja estan de vacances. Jo també hauria d'haver estat de vacances. Però segueixo anant a rehabilitació per començar com més aviat millor la pretemporada i poder entrenar amb el grup. Quan t'hi pares a pensar, és surrealista. He anat a diversos metges, i quan els hi explico la situació es posen les mans el cap. No entenen com, amb els recursos que tenim i de com està el futbol femení, segueixi passant tot això.

En molts moments del teu cas, dóna la sensació que interpretes els papers de pacient i de doctora al mateix temps.
Bé, en moltes ocasions he hagut de proposar exercicis per a la recuperació de la mà i s'han fet. Una altra de les coses que no trobo normal és que el club delegui tota la responsabilitat sobre la mútua. Al final, la mútua t'opera, però com a club has d'exigir resultats. És cert que el club té una mútua, però en el dia a dia estan els serveis mèdics i alguna decisió han de prendre. Si la recuperació d'una jugadora no està anant com hauria d'anar, tenen responsabilitats. Igual que quan un jugador falla, té responsabilitats i va a la banqueta. Qualsevol cosa l'he haguda de demanar jo a la mútua, el club mai no ha estat d'intermediari. Jo treballo per a un club, no per a la mútua. Jo no sóc qui els hi ha de dir si puc venir a fer rehabilitació o el que sigui. Això no ho havia vist mai, i ni m'ho imagino amb els homes.

Sembla que la lesió sigui de Mariajo com a particular, no com a portera d'un club.
Correcte, així és com m'he sentit. Com una persona individual que va amb la seva mútua privada. El tema de la rehabilitació el duia el club, això sí, però tota la resta ho havia de tractar jo directament amb la mútua.

 

«Els serveis jurídics del club, Cabezón i Mateo em diuen que no compten amb mi»

A nivell de lesions, has viscut algun altre episodi similar?
El 2006 vaig tenir una lesió als creuats jugant al Levante. És una lesió greu per a una futbolista, però està a anys llum de la que he tingut aquest any. L'actual ha estat un autèntic calvari, no té res a veure amb aquella lesió que, precisament, sí que era greu. És cert que, de vegades, les operacions es poden torçar una mica, però el tema no és l'operació sinó el post. Al Levante va anar de meravella, ho vaig tenir tot a la meva disposició -professionals, segones opinions, etc.-i sis mesos després ja estava jugant. Suposo que quan les coses van bé, tot és més fàcil; però quan van mal dades, és quan realment s'han de donar solucions.

El 6 de juliol, l'Espanyol anuncia en la seva pàgina web que et rescindeixen el contracte. Com t'ho comuniquen a tu?
El mateix 6 de juliol, estant a rehabilitació, Raquel Cabezón (responsable del femení) em diu que quan acabi em passi pel despatx. Allà em trobo els serveis jurídics del club, Cabezón i Luis Vicente Mateo (coordinador del futbol base) i em diuen que no compten amb mi per reestructuració de plantilla.

 

«3.000 euros no és el preu de la meva mà»

Com reacciones?
Els hi vaig dir que tenia un any més de contracte, però em diuen que hi havia hagut canvis. Respecte a la mà, em diuen que ja me n'encarregaria jo amb la mútua, tot i saber la situació que tenia amb ella. A banda d'això, en els papers em deien que l'acomiadament era disciplinar, sense cap causa, i a canvi em donaven una quantitat simbòlica de 3.000 euros. Suposo que per compensar l'any de contracte que tenia. Al final, hi ha unes contradiccions que no s'entenen, i en la situació que estic, hi ha una vulneració dels meus drets en acomiadar-me.

Però aquests 3.000 euros no compensen l'any de contracte que et quedava, no?
Clar, i 3.000 euros no és el preu de la meva mà. Però ja no és pel tema de si trobo un equip o no, sinó de què passa amb mi a partir d'ara sabent la situació que havia tingut amb la mútua. Ara, per exemple, veus que amb Andrés Prieto han arribat a un acord. Jo ni tan sols vaig tenir aquesta oportunitat. Moltes vegades, aquestes són les diferències de les quals parlem.

Malgrat la teva situació, vas arribar a rebre dues ofertes. És així?
Quan es va anunciar la rescissió del contracte, em van trucar d'un equip de Segona Divisió i també vaig rebre una oferta d'Itàlia. Però em feia vergonya anar, perquè no sabia què dir-los sobre el temps que trigaria a recuperar-me. Aleshores, ja vaig declinar. Si em diuen que després d'operar-me, tornaré a estar bé en tres mesos... però no ho sé. Ara com ara no puc saber si la mà tornarà a estar per competir al màxim nivell com a portera.

 

«No esperava tenir tanta repercussió, sobretot a nivell de mitjans de comunicació»

El 20 de juliol fas un tuit denunciant que se t'ha rescindit un contracte tenint el 20% de la mobilitat d'una mà. Acompanyes la piulada amb imatges força impactants dels teus dits. Esperaves que tingués tant impacte?
Decideixo fer un tuit sense més, sense esmentar a ningú. Simplement, explicant la situació en què em trobava a dia 20 de juliol i que això no podia seguir passant avui dia. No esperava tenir tanta repercussió, sobretot a nivell de mitjans de comunicació. És cert que hi ha hagut casos similars abans (Sullastres, Lombi...), i en tots ells ens veiem indefenses.

El 30 de juliol, segurament com a reacció de què surtis a tots els mitjans de comunicació a denunciar la teva situació, l'Espanyol publica una nota informativa explicant la seva versió dels fets. Què penses quan la llegeixes?
Entenc que cadascú ha de donar la seva versió, en aquesta i en totes les situacions. Després, quan arribi el moment amb les proves o el judici ja es veurà qui té la raó. Tampoc anava a entrar a debatre ni a respondre ni res, ells van donar la millor resposta que creuen que podien donar i ja està. Tot el que explico es recolza en fets demostrables, no són només paraules.

Des d'aleshores, el club s'ha posat en contacte amb tu?
No, tot al contrari diria. El 8 de juliol, per exemple, vaig demanar un informe mèdic i no vaig tenir cap resposta. A mitjans d'agost, l'AFE (Associació de Futbolistes Espanyols) el va haver de demanar per burofax. La resposta va ser que ningú del club tenia constància de la petició. En total, van tardar mes i mig a enviar-ho.

A propòsit de l'AFE, el 31 de juliol va publicar un comunicat per xarxes socials on mostrava el seu suport vers la teva situació. Com d'important ha estat el seu suport?
A mitjans de maig ja m'havia posat en contacte amb l'AFE perquè em veia indefensa. Estàvem parlant ja de temes de salut, perquè la meva mà ja no em permetia fer vida normal: no podia pelar una patata, escriure... coses del dia a dia que m'estaven quedant seqüeles i veia que ningú no feia res. Ara m'estan veient metges de Madrid, i en el mes de setembre hi tornaré. A més, a nivell jurídic tinc tot el suport i veurem què es pot fer. Ara mateix estic anant per temes laborals, per com ha estat l'acomiadament; després, també estem contra la mútua, per veure si realment estic capacitada per jugar a futbol o necessito operar-me i veure com queda. Perquè pot ser que, després d'operar-me, segueixi tenint una incapacitat per ser portera.

 

«Com que estem desprotegides, la gent mira cap a una altra banda»

De forma complementària, l'exporter Toni Doblas també et va donar suport per Twitter. Però més enllà d'això, has trobat a faltar més complicitats?
He rebut el suport d'algunes companyes per WhatsApp. Inclús algunes jugadores de la Lliga van fer retuit de la meva publicació. Però des del mateix club hi ha hagut més silenci. Al final estàs ficat a casa, així que carregar una mica contra ells no tothom ho fa, i menys en la situació actual. Com que estem desprotegides, la gent mira cap a una altra banda i ja està. Ara bé, gent de dins del club, companyes... m'han mostrat la seva ajuda en privat. Però a nivell públic és més difícil, entenc perfectament el context.

Quan el club comunica la teva baixa, ho fa juntament amb la de Raiza Santos, una futbolista que tot just havia arribat en el mercat d'hivern per reforçar el club. Què vas sentir?
Veient com ha anat tot, tampoc em pot sorprendre. És una cosa més que se suma a com s'han fet les coses. Al final parlem de petits detalls, perquè no crec que sigui el mateix Raiza Santos en aquests sis mesos que jo que he estat més de sis anys. D'altra banda, com a fet anecdòtic, quan arriba el Dia Internacional del Porter (14 d'abril) fan un tuit felicitant Kelsey i Mimi, però jo no surto... Vaig dir al club que jo seguia sent portera i em deien que ja ho sabien, que no s'havien oblidat, però que per evitar comentaris no m'havien publicat. A nivell personal, he hagut d'aguantar diverses coses.

Vols explicar-ne alguna més?
Bé... aquesta em va impactar bastant. Puc estar lesionada o no, però des del moment en què em treuen la fitxa, jo desaparec pel club. Tenia la sensació de no existir per cap banda. Respecte a com anava de terminis per recuperar-me, per exemple, no es va publicar cap notícia més des que em vaig operar... Al final va ser una situació d'abandonament total, en molts sentits.

En la teva marxa del club, pesa més el que ha passat amb la lesió o les set temporades que has estat a l'Espanyol?
Vaig tenir dues etapes. La primera va ser increïble, vàrem guanyar dues Copes de la Reina. En la segona, a nivell esportiu ja no estàs lluitant per guanyar títols sinó per mantenir-te en la categoria. A nivell personal, tampoc ha estat la millor època. Però després també és veritat que hem guanyat moltíssim en recursos, en tenir a la nostra disposició més mitjans -jugar un dia a l'estadi, entrenar en gespa natural, GPS...-.

És cert que, a nivell salarial, l'any passat, que entrenàvem a la tarda, estava cobrant la meitat que en els primers anys de l'altra etapa... i han passat pràcticament onze anys. En comparació amb altres equips, anem bastant per darrere. Suposo que amb el conveni, en haver-hi uns mínims, això canviarà.

A banda de solucionar la teva pròpia situació... esperes que el teu cas senti un precedent?
Si tu no aconsegueixes el que et proposes, que almenys serveixi per a les que venen i que es vegi la precarietat que existeix encara al futbol femení. Al final, reclamem uns drets mínims, exposem el nostre cos al màxim igual que ells. Tant de bo no es tornin a donar casos com el meu.

El conveni és un pas perquè casos com el teu no es tornin a repetir. Què et sembla el seu contingut?
A veure, no pots arribar i abraçar-ho tot. És un primer pas, que bastant ens ha costat aconseguir-lo. A partir d'aquí, està clar que s'ha d'evolucionar i créixer en moltíssimes coses. Sobretot, una que per a mi és principal: professionalitzar el futbol femení. Entenc que fins que no hi havia conveni no es podia fer, però ara el següent pas és que es professionalitzi.

ESPANYOL, PASSAT I FUTUR

Com s'explica la mala temporada que ha fet l'Espanyol?
Com he estat lesionada, no ho he viscut en primera persona, però suposo que és una impotència amb majúscules. Jo veia treballar les meves companyes dia a dia; sortien cada cap de setmana amb la il·lusió de guanyar... però no guanyes. Les jugadores van acabar molt desgastades a nivell emocional. Al final, la Lliga és cada any més competitiva, els equips cada any inverteixen una miqueta més i crec que l'Espanyol s'ha quedat una mica enrere en això. Has de tenir una plantilla àmplia, amb garanties... Ja et dic que les jugadores que hi havia, per a mi ho donaven tot. Per treball no se'ls pot retreure res aquest any, ho han intentat fins a l'últim dia en cada minut que han jugat. Al final, sempre hi ha part de culpa de la direcció esportiva -pels fitxatges i l'entrenador- i de les jugadores. Però, a nivell de jugadores, crec que la part de culpa que puguin tenir, que sempre existeix, és mínima perquè les he vist treballar sempre amb una nova il·lusió de guanyar.

El projecte actual fa més bona pinta?
Sincerament, crec que ara té una plantilla molt curta. Entenc que són fitxatges de Primera Divisió, hi ha un entrenador nou... Les jugadores poden ser molt top, però no quallar com equip i viceversa. Si tu et reforces amb un set o un vuit, els contraris es reforcen amb un nou o un 10. També és veure com t'has reforçat tu en relació amb els rivals.

 

Notícies relacionades

Comenta