Més especials

Quatre anys sense trepitjar Terra Ferma

El Pardinyes denuncia el mal estat d'un terreny de joc que ha causat diverses lesions de gravetat en les últimes temporades

Javi Rubio

«I si la següent sóc jo?». Cada vegada que trepitgen el terreny de joc, les futbolistes del Pardinyes es fan aquesta mateixa pregunta. La gespa, en lloc d'aliada de les seves entremaliadures amb la pilota, s'ha convertit en botxí de turmells i genolls d'unes jugadores que duen ja quatre anys reclamant a l'Ajuntament de Lleida una herba en condicions. En aquest temps, l'historial de lesions de gravetat s'ha eixamplat fins al punt de pervertir els mateixos pensaments. «Al principi de temporada penses... aquest any a quina jugadora perdré? Que et passi això pel cap és fastigós», relata el coordinador del Pardinyes, Javi Rubio, que duu vuit anys al club.

El conjunt lleidatà va començar la pretemporada el 19 d'agost. Des d'aleshores, les xarxes socials del club han tret fum amb múltiples imatges de diverses jugadores amb les cames plenes de cremades. No obstant això, la publicació més candent ha estat la lesió de lligaments creuats que ha patit un dels fitxatges del Pardinyes, Jordina Rovira, en la primera setmana d'entrenaments. «És la clàssica lesió que es produeix en un camp dur i sec: gires tot el cos, però el genoll es queda clavat», explica Rubio, que no utilitza el «clàssica» de forma gratuïta. De fet, aquest tipus de lesió -malgrat la seva gravetat- sembla que formi part de l'ecosistema habitual del club. «He viscut cinc trencaments de lligaments des que sóc al club», confessa Alexandra Taberner, que acumula nou anys al Pardinyes entre el primer equip i les categories inferiors.

Si bé els trencaments de creuats o de lligaments del turmell són els supòsits més greus, el mal estat del camp té altres derivades a nivell físic. Al marge de les cremades a l'hora de lliscar per la gespa, també repercuteix en sobrecàrregues musculars. «Abans no patia gens a nivell muscular, però ara ho faig simplement pel camp. Els genolls cada vegada em fan més mal», explica Taberner, que es considera afortunada perquè en el temps que porta jugant 'només' ha sofert un esquinç.

Però el llistat de greuges no acaba aquí. La mateixa Taberner fa una descripció del terreny de joc que fa pensar més en un hàbitat salvatge que en un ecosistema futbolístic: la bomba de reg està espatllada; la situació de l'estadi al costat del riu fa que el manteniment hagi de ser més assidu per evitar filtracions; inclús existeix una arrel d'un arbre al costat d'una de les porteries «que cada vegada sobresurt més».

A banda d'això, també s'ha de tenir en compte que el Pardinyes no és l'única part afectada. «És un dels camps municipals amb més ús», descriu Rubio, ja que a banda del primer equip femení també utilitzen les instal·lacions escoles, projectes socials, lligues de futbol 7... «Funciona sempre a ple rendiment», afegeix Taberner.

LA DERIVADA ECONÒMICA
Si bé la salut és el principal senyal d'alerta per a la renovació de les instal·lacions, aquesta situació també posa en escac l'economia del club. Rubio posa com a exemple les inscripcions dels infants en les categories inferiors del conjunt 'groc-i-negre': «Si tu vens al Pardinyes a apuntar al teu fill i després vas al camp de l'AEM... què t'entra pels ulls? Prefereixes que vagi allà perquè és més bonic per a la vista. Al final, pagues perquè el fill/a jugui a futbol, no li parles del projecte del club».

Si bé la capacitat d'atracció en el futbol base es pot ressentir pel deteriorament de la gespa, Rubio aclareix que aquesta circumstància no es trasllada al primer equip. «No afecta tant, ja que en aquest cas parles més del projecte i la jugadora assumeix més el tema de l'herba. Les noves arribades ja saben el que hi ha».

EL GREUGE COMPARATIU
A nivell esportiu, la història de Lleida es vehicula a través de la cosa pública. «Tots els camps són municipals», apunta Rubio, que considera que tot i compartir aquesta característica existeix un greuge comparatiu: «Veus l'estadi de l'AEM i el del Pardinyes i dius... els dos són propietat de l'Ajuntament?».

L'AEM és l'altre gran equip femení de futbol que té la ciutat de Lleida. Fa dues temporades, aquesta entitat va assolir un històric ascens a Segona Divisió, però fins aleshores compartia categoria amb el Pardinyes. Al marge d'aquesta circumstància, el conjunt 'groc-i-negre' entén que les instal·lacions del seu veí són sensiblement millors. «La gespa de l'AEM es va canviar fa pocs anys. Entenc que no es poden canviar totes el mateix any, però veus que es van fent coses a altres llocs mentre aquí...», lamenta Rubio.

En la plantilla del Pardinyes, hi ha diverses jugadores amb passat 'blau'. Una d'elles és Marta Sáez, recentment fitxada d'un Espanyol B que ve d'aconseguir l'ascens a Segona Divisió. La de Sant Sadurní d'Anoia va militar en les files de l'AEM dues temporades (2015/16-2017/18), després va jugar un curs al Pardinyes fins a acabar marxant al filial blanc-i-blau. Abans d'aterrar a la Dani Jarque, però, va marxar a Islàndia amb dues companyes del Pardinyes per jugar a la lliga local durant l'estiu. No obstant això, l'experiència internacional no va anar segons el previst, ja que va patir una fractura al peroné que la va apartar dels terrenys de joc durant vuit mesos. Al final de l'última temporada, Sáez va fer les maletes per tornar a un Pardinyes que li va oferir ser coordinadora del futbol base del club.

Aquesta segona etapa al conjunt 'groc-i-negre' li dóna una perspectiva sobre l'evolució de l'estat de la gespa. «Ara està molt pitjor, és com si juguéssim amb cautxú i una mica de gespa a sobre. Realment fa bastant por jugar aquí», admet Sáez. La seva trajectòria també li permet parlar sobre el greuge comparatiu amb camps com el de l'AEM, punt en què està plenament d'acord amb Rubio: «No té res a veure. Els dos són municipals, però hi ha un tracte molt diferencial».

Aquest greuge comparatiu també es trasllada als entrenaments, ja que el deficient estat de l'herba condiciona la intensitat de les futbolistes. «No et tires per prevenció. De fet, prefereixo que marquin gol a tirar-me. No deixaré la meva cama exposada pel futbol. Fins i tot valdria més la pena exercitar-se en un camp de terra», sosté Taberner, que inclús s'ha arribat a plantejar el fet de seguir practicant aquest esport: «Alguna vegada he pensat a deixar el futbol perquè puc perdre la feina si em lesiono». «Als entrenaments no anem al 100%», complementa Saéz, que també comenta que, en funció de l'exercici a realitzar, el cos tècnic els adverteix sobre les acceleracions.

En aquest context advers, però, també hi ha lloc per l'optimisme. Segons Rubio, «l'única cosa positiva» de la condició de la gespa és que fa que augmenti «l'autoexigència» de l'equip: «Ens fa ser més responsables en tractar la prevenció de lesions. Porto vuit anys en el futbol femení i he vist una evolució terrible, sobretot en el sentit que les noies prenen consciència que juguen en categoria nacional i que han de fer un esforç més enllà dels entrenaments: fisioterapeutes, tractaments, alimentació, gimnàs...».

LA RESPOSTA DE L'AJUNTMENT
En els últims anys, les falses promeses de la Paeria han assecat l'esperança del conjunt 'groc-i-negre'. «Veus que les reunions amb l'Ajuntament són cada any el mateix. Et diuen que ara no es pot canviar, que es farà més endavant... però després res», es lamenta Rubio, que afegeix que alguns sectors del club aposten per «una via més dura» vista la passivitat del consistori: «Hi ha corrents de l'entitat que pensen a demandar judicialment. Cada dia que passa, el risc de lesions s'accentua». Una via a la qual se suma el mateix coordinador: «Començo a estar en aquest plantejament, perquè si no ens estem acostumant a estar en perill».

Les futbolistes comparteixen l'escepticisme. En el cas de Taberner, a més, s'hi suma un sentiment d'impotència: «Sento ràbia perquè es gasten diners en coses menys importants que en canviar un camp de futbol. Sense seguretat no es pot jugar a futbol, ja s'ha trencat un munt de gent al Pardinyes».

Abans d'un dels primers entrenaments de pretemporada, el regidor d'Esports i d'Activitat Física, Sergio González, va visitar el camp del conjunt lleidatà. «El regidor de torn diu cada any el mateix. En aquesta ocasió, ens ha tornat a dir que 'pròximament' ho solucionaran», menciona una incrèdula Taberner, que posa en dubte que l'esport sigui una prioritat per a la ciutat: «Hi ha molts camps que tenen seguretat zero. Aleshores què vols prioritzar? S'omplen molt la boca de paraules».

El dia de la visita del regidor, de fet, va ser quan es va lesionar Jordina Rovira. Un nou contratemps que posa a prova l'estat anímic del vestidor. «Que en la primera setmana d'entrenaments es lesioni una jugadora que venia com a fitxatge estrella... afecta bastant. Ens hem quedat una mica fredes», expressa Saéz. Malgrat el dilatat temps de baixa que estarà recuperant-se, Rubio afirma que no s'han plantejat substituir-la: «Tenim una molt bona plantilla, no m'hi veig obligat».

Sigui com sigui, la versió de l'Ajuntament és que aviat posaran remei a aquesta problemàtica. Això mateix explica González, que és plenament conscient que fa quatre anys que s'hauria d'haver canviat la gespa: «S'ha de trobar la fórmula, ja que busquem les màximes garanties. Volem que la nova herba vingui amb un pla de manteniment perquè l'entitat estigui tranquil·la». A l'hora de posar terminis, el regidor insisteix que «amb un límit de data curta» es posarà fi al calvari del Pardinyes: «No és una tasca fàcil, ja que és una partida pressupostària que s'ha de contemplar des de l'Ajuntament».

Abans de ser escollit regidor, González va exercir durant dotze anys (2007/19) com a president de l'AEM, de manera que coneix perfectament la realitat del futbol femení lleidatà. Una vegada entra a la Paeria -amb les sigles de Junts per Catalunya-, forma part d'un govern municipal liderat per l'alcalde Miquel Pueyo (Esquerra Republicana) que trenca amb l'hegemonia del PSC (Partit Socialista), que havia governat el consistori de forma gairebé ininterrompuda des de la recuperació de la democràcia. En aquest sentit, González apel·la al «canvi polític» que es va produir en les eleccions del maig del 2019 perquè es posi remei a una disfunció que ja dura quatre anys.

Sobre la lesió de Rovira, a qui González coneix bé perquè ha jugat a l'AEM des que era ben menuda, el regidor qüestiona que l'estat del terreny de joc en sigui la causa principal: «És cert que ja venia d'una lesió important, potser no estava al 100%. Donar la culpa a la gespa sempre també és un error».

 

Notícies relacionades

Comenta