Més especials

'Kaky' entra al 'club de les 5'

La ja excapitana de l'Europa penja les botes després de disputar un partit d'homenatge que l'eleva com una de les llegendes del club gracienc

Pedro Salado (Futfem.cat)

Les tasques de manteniment dels operaris són l'única activitat que destorba el silenci del Nou Sardenya. 'Kaky' es passeja pel verd vestida de carrer mentre s'imagina d'escapulada. Arriba al cercle central i alça la barbeta, com si es disposés a enviar una última passada a una companya que es desmarca. Després mira a les graderies desertes, tanca els ulls i acosta l'orella. Dins seu encara ressonen els aplaudiments i els crits que coregen el seu nom. Els de les seves companyes. Els de l'afició. Els dels seus amics i familiars. Encara pot veure l'enorme pancarta dels Eskapulats -la grada popular del club- que resa «Sempre 'Kaky'», darrere la porteria que dóna al carrer Pau Alsina. Tot seguit es dirigeix a l'entrada dels vestidors, com si l'estigués esperant el mateix passadís de jugadores per donar-li l'últim adéu. Finalment, s'aclareix la gola amb la mirada dirigida al més enllà, com si volgués recuperar alguna de les paraules del seu discurs que van quedar suspeses a l'aire.

Després de regar el terreny de joc amb les seves llàgrimes en un partit d'homenatge organitzat pel club gracienc, l'eterna capitana de l'Europa fa balanç de la seva carrera esportiva asseguda en un banc. Al bell mig del Nou Sardenya. «Aquest banc gairebé duu més anys que el propi estadi», comenta amb un somriure melancòlic, mentre encara es fa creus que aquest Nou Sardenya silenciós fos una autèntica festa tres dies abans.

No resulta habitual que un club organitzi un comiat com aquest a una futbolista de la secció femenina. Encara menys, que hi assisteixin dos representats del primer equip masculí, com l'entrenador David Vilajoana i el capità Àlex Cano.
Crec que això ho diu tot de l'Europa. Havíem viscut el comiat d'una capitana històrica de l'Europa com Sandra Teixidó. Va ser emotiu, perquè era el primer que es feia a una capitana de futbol femení dins del club. Per a nosaltres ja va ser un regal, perquè aleshores el club ja va apostar donar-li visibilitat. Però tinc la sensació que s'ha fet un pas més i s'ha fet encara més gran aquest comiat, perquè ha implicat a tothom. L'altre dia no sabia que estarien Àlex Cano i David Vilajoana, però quan els vaig veure vaig pensar: «Quin regal!». Al final he notat que els dos primers equips -masculí i femení- a poc a poc ens hem anat acostant més, i ara el club li està donant un sentit més global. Ara no és la plantilla masculina i la plantilla femenina; ara tots som l'Europa. Com més junts estem, més grans serem i més lluny arribarà l'Europa. El femení arribarà lluny perquè el masculí l'impulsarà i el masculí arribarà lluny perquè el femení també l'impulsarà.

Has tingut temps d'assimilar totes les emocions d'un dia tan especial per a tu?
Encara no. Per a mi, tot està arribant ara, quan encara segueixo rebent missatges, fotos, reconeixements... Estic començant a veure la dimensió del que va passar. El que no em traurà ningú serà la sensació que vaig tenir en sortir pel passadís que em van fer, la rebuda dels Eskapulats i dels Ben Plantats [colla de Sant Medir de l'Europa] i de la gent que hi havia a la grada: amigues, família... No faltava ningú. Va ser increïble, no tinc paraules.

 

«La ment i el cos ja no m'anaven de la mà»

Des de principi de temporada ja comuniques al club que seria la teva última temporada. Això ha fet més digerible el comiat?
El fet d'haver pres la decisió amb tant de temps m'ha tranquil·litzat molt durant l'any i ho he gaudit moltíssim. He assaborit el fet de jugar l'últim partit en tal camp, contra aquesta jugadora que conec molt... Sobretot m'he sentit súper acompanyada per les jugadores i pel cos tècnic. Li estic molt agraïda a Fran Güells [entrenador], perquè m'ha acompanyat i m'ha fet sentir important des del primer dia de pretemporada a l'agost, fins al dia de l'homenatge. Realment ha entès què significava aquesta última temporada per a mi.

En algun moment de la temporada vas estar temptada desfer la decisió i quedar-te un any més?
Amb tot el tema de la Covid-19, em van entrar els dubtes perquè veus que se t'acaba al març. A més, les companyes et comencen a pressionar. «Va Kaky, juga un any més, no pots acabar així, no t'ho mereixes». Inclús l'entrenador em va dir que, si volia seguir, ell estava encantat. Reconec que em van fer dubtar, però la decisió era irreversible. La ment i el cos ja no m'anaven de la mà. He preferit retirar-me en aquest moment on he estat còmoda, a gust i he gaudit, que no pas fer una altra temporada on ningú no et garanteix que l'acabis.

Tanmateix, el fet de comunicar-ho amb tanta antelació no va impedir que es veiés superada per les emocions. En el minut 52, s'anuncia el seu canvi des de la banda. Toca marxar. Fa entrega del braçalet a la seva successora, Andrea Porta, mentre dels seus ulls brota un mar de llàgrimes. Després, realitza l'última carrera per abandonar un terreny de joc que gairebé s'ha convertit en el pati del darrere de casa seva. Què sents en aquell moment?
Ja duia cinc minuts plorant. Sabia que era allà. Quan vaig veure que Fran Güells cridava a Itziar López per fer el canvi, allà sí que va ser un «no puc més». Ja estava aguantant les emocions durant més d'una hora i ja no donava per a més. Em queien les llàgrimes, va ser un sentiment d'«ara sí que és veritat, ara ja s'acaba». Tanquem una etapa. No vaig poder estar millor acompanyada en aquell moment. A més, per a mi va ser molt especial que Clara Clemente [futbolista de l'Europa que aquest estiu ha fitxat per l'Espanyol B, club que s'enfrontava a l'Europa] pogués ser en aquest partit. Agraeixo que l'Espanyol s'hagi prestat a què hi fos, perquè per a mi és una jugadora top per a l'Europa i una de les millors amb qui he jugat. I, a banda de tot això, és la meva amiga. Poder compartir aquest minut 52 amb ella, va ser especial. Encara m'emociono.

 


Foto: Pedro Salado (Futfem.cat)

Abans d'aquest adéu definitiu, ja t'havies plantejat deixar-ho altres vegades. Per què?
Totes les temporades no han estat de color rosa. A l'Europa hem tingut temporades complicades. Vas fent anys, et vas cansant, et costa acabar les temporades, veus que no has arribat a l'objectiu que t'havies plantejat... tot això et va minant una miqueta. Fa dos o tres anys, va haver-hi un moment on vaig dir «ja està, seguiré jugant però des d'una altra banda». Però quan de veritat em vaig posar a pensar-ho, arribava a la conclusió que volia seguir competint. Sempre he dit que deixaria de jugar a futbol el dia que considerés que no podia competir al nivell que mereix el club, i aquest any ha arribat aquest moment. Podria haver jugat una altra temporada, però no com 'Kaky' vol jugar.

L'Europa ha estat l'última parada d'un llarg trajecte. Nascuda a Mirandilla, una població de la província de Badajoz (Extremadura), la seva passió pel futbol es va començar a forjar al pati de l'escola. «Com pràcticament totes les nenes de la meva edat», afegeix 'Kaky'. Però l'impuls per jugar a un equip va sorgir després d'assistir a un partit del Mèrida, que aleshores militava a Primera Divisió i rebia el Real Madrid. Què va passar allà?
Vaig coincidir amb unes companyes que eren al camp pel mateix que jo. Comentant el partit, em van dir que elles jugaven a La Antigua, un club de Mèrida. Quan vaig arribar a casa, li vaig dir a la meva mare que hi havia un equip on jugaven noies i que hi volia anar. Vaig arribar allà i vàrem parlar amb l'entrenador. Va ser tot molt fàcil. Fins i tot els meus germans em portaven a entrenar.

Quina edat tenies en aquell moment?
Allà començo a jugar als 13 anys. Jugàvem a Regional, després vàrem passar a Nacional i aleshores va ser quan es va crear el grup unitari de la Superlliga -com s'anomenava en aquell moment la Primera Divisió-. Érem un equip súper jove. No guanyàvem cap partit, però ens ho passàvem súper bé. Imagina't, un grup de noies d'entre 15 i 17 anys viatjant per tota Espanya, jugant en els millors camps... era un regal.

 

«A l'Europa m'he realitzat al 100% com a jugadora i com a persona»

Després de tres temporades, fas el gran salt al Barça. Com es produeix?
Estant a La Antigua, vaig anar a la selecció extremenya. També vaig anar convocada un parell de vegades amb la selecció espanyola, sense arribar a debutar. Recordo que en Juanjo -el director esportiu d'aleshores del Barça- em va fer l'oferta i no vaig dubtar: va ser un sí rotund. Tota jugadora a qui li preguntis, vol jugar en un club com el Barça. He tingut la sort de fer-ho i estic súper agraïda, per a mi va ser el somni.

Des d'aleshores, 'Kaky' no s'ha mogut de Catalunya. «Ja quasi m'hi quedaré per sempre», s'aventura sense perdre el somriure. Després de dues temporades al conjunt blaugrana, va viure la seva primera etapa a l'Europa: «Vaig jugar-hi un any, on em van tractar de forma espectacular». Després, passa dues temporades a la Penya Anguera: «Vaig fer una aturada a nivell de categoria. Allà vàrem crear una família, conservo moltes de les meves amigues». La seva penúltima aventura la va dur al Sant Andreu, «un equip històric del futbol català on va ser un orgull jugar». Tot plegat, per acabar esgotant la seva carrera esportiva a l'Europa, «on m'he realitzat al 100% com a jugadora i com a persona».

Què és el que més et va seduir de l'Europa?
El club; la manera de fer; el sentiment de família que hi ha; l'anar totes a una; el vincle que hi ha amb el barri; la història... però sobretot la qualitat humana que hi ha dins del vestidor. És que vens... i no te'n vols anar. A mi m'ha costat molt després de set anys.

Donant un cop d'ull cap enrere, has tingut la carrera que volies tenir? No sé si t'ha quedat alguna espineta clavada com el que comentaves de la selecció espanyola.
Deia l'espineta de la selecció com quelcom anecdòtic. Les dues vegades que vaig anar a una convocatòria vaig gaudir i aprendre moltíssim. Però no va tocar, no passa res. No és una espineta que faci mal. He tingut la carrera que he volgut? Mai no m'havia plantejat tenir la carrera que he tingut. Sempre he jugat a futbol per passió i vocació. Tot el que he anat vivint temporada rere temporada ha estat un regal. No sé si he tingut la carrera somiada, però he tingut la que he anat forjant amb el meu esforç. Per a mi ha estat perfecta, no puc demanar més.

La teva dilatada carrera t'ha permès veure l'evolució que ha experimentat el futbol femení. Costa reconèixer-lo ara?
Hem passat de 0 a 100, o millor de 0 a 80 per deixar una mica de recorregut. Vaig començar jugant a un camp de futbol de terra amb pilotes Mikasa. Les joves d'avui dia els hi dónes això i no saben què és (riu). A banda d'això, l'entrenador també havia de dur el material de casa seva per fer els exercicis i entrenàvem amb quatre cons i tres pilotes, però érem felices. Ara hem passat a tota la tecnificació que hi ha: a nivell de camps, de club, de material... És el dia i la nit.

T'hauria agradat néixer uns anys més tard per poder gaudir dels progressos del futbol femení actual?
Honestament, no. Perquè el viatge que he fet ha estat molt bonic. Ara ho podré viure des de fora. Quan sigui a la grada veient -tant de bo aviat- un Europa a Primera Divisió, podré dir que jo he contribuït a arribar fins aquí. La veritat és que no canviaria ni un minut del temps que li he dedicat al futbol, ni en les condicions en què ho he fet. Crec que totes les de la meva edat tenim un trosset d'aquesta història que ara s'està vivint.

 

«La pandèmia és igual per a tots, no hi ha gènere»

Una arriba a ser conscient que és una de les pioneres d'aquest esport?
Suposo que ara que tot ho tinc tan recent no ho puc valorar, però sí que d'aquí a uns anys seré conscient que he estat allà. Crec que és de rebut que nosaltres, com a jugadores, siguem capaces de reconèixer que ho hem fet. Perquè fa com vergonya dir que no hem tingut res a veure, però sí. Tinc companyes que han deixat de jugar a futbol durant tots aquests anys i a totes elles també se'ls ha d'agrair el seu granet de sorra.

Quan veus que s'han donat algunes passes enrere en aquest inici de temporada, com el fet de tenir els calendaris de les competicions amb retard, què pensa algú amb el teu bagatge?
El tema és aconseguir una millora i que aquesta es quedi. En canvi, quan aconsegueixes millores de l'estil que t'ensenyo el peixet per després treure-te'l... dóna ràbia. Des de la meva humil opinió, no veig la dificultat o la diferència entre fer un sorteig per un calendari masculí i fer el símil en la categoria femenina. On és la dificultat? En què has d'invertir un minut més a fer els encreuaments? No ho puc entendre. Quan et donen una millora i després te la treuen en una situació tan complicada com la que estem vivint amb la pandèmia... La pandèmia és igual per a tots, no hi ha gènere.

 

«Quan sigui a la grada veient l'Europa a Primera, podré dir que jo he contribuït a arribar fins aquí»

Abans de celebrar-se el partit, 'Kaky' va agafar el micròfon per dirigir-se per última vegada a la seva parròquia. Com no podia ser d'una altra manera, el seu discurs va estar presidit per l'agraïment i l'orgull d'haver pertanyut a l'Europa. No obstant això, entre les emocions que es desprenien les seves paraules, es va filtrar un desig que tal vegada va passar desapercebut: veure l'Europa a Primera Divisió. Quin horitzó temporal posaries per veure'l a la màxima categoria?
Ens falten tres o quatre anys de continuïtat i de molt de treball. De fer un canvi generacional per passos. Aquest any el club té un gruix de futbolistes veteranes -Andrea Porta, Pili Porta, 'Nany', Júlia Jarque, Maria Farreras- que són jugadores que tenen una certa edat i moltíssims minuts a l'esquena. Aquestes s'han barrejat amb una fornada de jugadores noves del juvenil i de fitxatges que hem fet: des de 'Sepha' -que té 17 anys- fins a Laia Castilla -que en té 23-. Aquest gruix és el que hem d'educar perquè d'aquí a tres o quatre anys s'estiguin menjant el món amb l'escut de l'Europa. Però això s'ha de fer amb continuïtat, paciència i començar per aquest any: intentar fer la millor temporada possible i guanyar la Lliga, però no serà fàcil perquè el grup que tenim a Catalunya té molt nivell.

Aprofitant que parles de les futbolistes més joves. Com és la convivència amb les veteranes?
La diferència d'edat es nota. A mi em fa molta il·lusió com et miren, el respecte que et tenen. Jo he intentat transmetre'ls-hi l'afecte que tinc pel futbol i que aquest esport no ha estat així sempre. M'he preocupat que sàpiguen això, que com a jugadora no sempre han existit els privilegis que tenen ara. Però que elles hagin pogut conviure amb una sèrie de jugadores que no han tingut tants privilegis, crec que en el futur ho podran transmetre. Quan vaig fer el canvi amb Itziar López, que és una noia que ha pujat del juvenil amb nosaltres, ens vam fer una abraçada afectuosa des de l'agraïment.

Quan vas fer el canvi, també vas haver de cedir el braçalet de capità a Andrea Porta. El braçalet no només l'has lluït a l'Europa, sinó en la major part d'equips on has estat. Què ha de tenir una futbolista perquè passi això?
He tingut la sort de ser capitana en tots els equips on he jugat, a excepció del Barça. Per a mi ha estat un regal, perquè sempre ho ha escollit el vestidor. Però ser capitana no és només sortir diumenge i posar-te el braçalet, és molt més. És representar el club en les bones i quan van mal dades; és jugar per l'equip, i quan no et toca jugar estar sempre per l'equip. No sé què ha de tenir, no puc donar lliçons a ningú de com ha de ser una capitana. Per a mi, el més important és ser autèntica i ser tu mateixa. Posar l'equip per davant de tot: és igual d'important la que ho juga tot com la que no juga res.

En la sessió de fotos prèvia a l'entrevista, hi ha un moment on 'Kaky' s'enfila a les grades. Com si en un exercici d'empatia pretengués posar-se en el lloc de tota la gent que va acudir al Nou Sardenya per acomiadar-la. «M'estic guardant el lloc pel primer partit de Lliga», bromeja. Aquest primer partit es va disputar el passat diumenge 18 d'octubre, quan l'Europa va rebre el Sant Gabriel. La pilota va tornar a rodar, però 'Kaky' ja no hi és. I el conjunt escapulat seguirà patint i desitjant èxits amb la mateixa intensitat. Perquè quan l'esportista marxa, l'espectacle continua amb una cruesa que atemoreix al més valent.

Serà dolorós asseure't a la grada el diumenge i veure que la vida segueix després de la teva marxa?
No és dolor, és aquella enveja sana del fet que elles estan jugant i jo no. Sóc molt conscient de la decisió que he pres i que el futbol continua -afortunadament-. Jo seguiré formant part de la història del futbol, seguiré formant part de la història de l'Europa i sobretot d'aquest vestidor on tinc moltes amigues. Tant de bo pugui tornar a final de temporada i celebrar amb elles alguna cosa gran. El futbol professional acaba per a mi, però comença una altra etapa on segur que hi seré present.

 


Foto: Pedro Salado (Futfem.cat)

Quins plans de futur tens?
A curt termini, descansar i dedicar temps a altres coses que no he pogut fer fins ara: parella, família, amigues, altres esports... Totes les coses positives que et dóna el futbol, també te les resta d'altres coses. No m'he plantejat entrar en un cos tècnic o a l'Europa. A mi el que m'agrada del futbol és jugar, aleshores de moment ho deixem reposar i en el futur ja ho valoraria si tingués alguna oportunitat.

Quan sembla que és hora d'abandonar un Nou Sardenya condicionat per a l'entrevista, 'Kaky' s'atura davant la porta de sortida. «Espereu, que encara us vull ensenyar una cosa», recita amb misteri mentre extreu de la butxaca el joc de claus de les instal·lacions. Com si es tractés del seu tresor més ben guardat, l'eterna '4' de l'Europa ens ensenya les parets de la sala de premsa on descansen totes les llegendes del club. La immensa majoria són homes, però la ja excapitana del conjunt gracienc ens ensenya un petit racó. El seu petit racó, on jeu la seva fotografia juntament amb la d'altres quatre mites de la secció femenina: Sílvia Osta, Sandra Teixidó, Eybis Medina i Vanessa Obis. Aquest espai s'ha inaugurat aprofitant l'homenatge a 'Kaky', que ja ha passat a ser membre de ple dret del 'club de les 5'. «Veure que la teva foto està allà en un club centenari com l'Europa... no hi ha gaires clubs que ho facin. És imponent», admet agraïda una jugadora que amb la seva constància s'ha guanyat el privilegi de la immortalitat.

 

Etiquetes

Notícies relacionades

Comenta