Més especials

Maria Llompart i la llei del pèndol

Després d'una temporada a Primera Nacional, l'ex de l'Espanyol torna a Primera Divisió de la mà d'un Eibar que aquest cap de setmana visita el conjunt blanc-i-blau

SD Eibar

Hi ha trajectòries que semblen obeir a la llei del pèndol. Carreres que es troben circumscrites en un anar i venir constant. Aquest és el cas de Maria Llompart, que amb només 20 anys ja dibuixa un recorregut ple de contrastos, però que segueix el patró del trampolí: donar una passa enrere per fer-ne dos cap endavant. Després de jugar l'última temporada a Primera Nacional, defensant els colors del Levante Las Planas, la futbolista de Begues ha fitxat aquest passat estiu per l'Eibar. El conjunt guipuscoà, tot i ser un dels recents ascendits a Primera Divisió, ha signat un inici de temporada per emmarcar: quatre punts de nou possibles, amb l'afegit d'un meritori empat a domicili contra el poderós Levante. «Ni nosaltres ens esperàvem aquest començament», reconeix la jugadora catalana. Aquest cap de setmana, l'equip basc visita la Dani Jarque per enfrontar-se a l'Espanyol, club on Llompart va jugar dues temporades al filial i una al primer equip, debutant a Primera Divisió de la mà de Joan Bacardit, l'aleshores tècnic del conjunt blanc-i-blau. Espanyol, Levante Las Planas i Eibar: la llei del pèndol en estat pur.

Aquest pèndol es comença a moure el juliol de 2018. La selecció espanyola feia història després de conquerir per segona vegada consecutiva -una fita inèdita- l'Europeu sub-19. En la final, Llompart es va penjar la capa d'heroïna després de marcar el gol de la victòria a través d'un llançament de falta en el minut 80. Aquella mateixa paràbola que va dibuixar l'esfèrica la va catapultar automàticament com una de les joves promeses del futbol espanyol. Gairebé no hauria pogut escollir un millor moment per anotar aquella diana, ja que en unes setmanes començaria la seva primera temporada com a jugadora del primer equip de l'Espanyol.

Resulta difícil trobar una millor carta de presentació abans de iniciar el nou curs amb el conjunt 'perico'.
Evidentment, és un plus de confiança bastant gran. Però l'equip i la selecció són totalment diferents. Recordo que vam arribar amb Anna Torrodà i Elena Julve dues setmanes més tard i tothom estava súper content. Ens van felicitar i, vulguis o no, això et feia sentir important d'alguna manera.

Les bones sensacions que duies de la selecció les trasllades a l'Espanyol. Amb Joan Bacardit a la banqueta, comences tenint molt de protagonisme, sent titular en 10 dels 17 partits on vas convocada.
No m'ho esperava, ho haig de reconèixer. Però vaig començar molt bé, feia bons partits i l'onze funcionava. Vam guanyar el Betis en la primera jornada, la qual cosa ens va donar un plus bastant important perquè ningú no s'ho esperava. De fet, és el mateix que m'ha passat amb l'Eibar aquesta temporada: la victòria contra el Betis en el debut em va recordar a l'Espanyol, va ser una mena de flashback.

 

«Em vaig trasbalsar bastant i per això vaig decidir anar al Levante Las Planas»

Tanmateix, el teu rol canvia amb l'arribada de Salvador Jaspe, que agafa les regnes de l'equip a manca d'onze jornades, de les quals només ets titular en dos.
Amb en Joan vam començar a perdre partits, van canviar l'entrenador i van confiar més en l'experiència que en les joves. Quan veus que no guanyes, de vegades l'única alternativa que et queda és confiar en la gent que sap portar la situació. En aquest sentit, no vaig saber portar la situació com ara crec que sí sabria. Evidentment, amb 17 anys en l'únic que penses és en jugar, jugar i jugar. Si no jugues doncs... què ha de fer una persona d'aquesta edat sense jugar? Em vaig trasbalsar bastant i per això vaig decidir anar al Levante Las Planas, per descansar psicològicament i tornar-me a reforçar, agafar confiança, agafar minuts... i a la llarga poder ser a l'Eibar, per exemple. A banda d'això, també va ser una temporada difícil perquè cada dos per tres canviaven d'entrenador, de sistema, de manera de jugar... crec que nosaltres en aquest sentit ho vam passar bastant malament.

D'aquesta manera, la teva temporada al Levante Las Planas arriba a tenir un component terapèutic.
Sabia que seria una jugadora important, que em cuidarien bé i coneixia a molta gent. Va ser com un descans per no deixar el futbol, per estar còmode, per estar contenta, per jugar i ja està. No vaig pensar en l'apartat futbolístic, sinó en el personal. Allà estava clar que anava a jugar, l'objectiu era pujar a Segona Divisió, tenia un repte i això et dona una motivació extra. Ho vaig decidir i mira què bé m'ha anat. Com he comentat, venia d'un any bastant complicat en tots els aspectes. Psicològicament no estava bé per continuar a l'Espanyol amb aquest rol d'estar a la banqueta i sortir -o no-. Sabia que un altre any així no podia estar. Inclús m'estava plantejant deixar el futbol, imagina't la meva situació.

Deixar-lo de debò?
Realment no m'ho vaig plantejar, però ho vaig estar pensant. Qualsevol jugadora en aquesta situació ho pot arribar a pensar. Si tu no estàs bé amb tu mateixa o en la teva zona de confort, és impossible que et surtin bé la resta de coses. Vaig pensar que potser deixar el futbol seria una opció, però al final ni ho vaig contemplar perquè jo sense el futbol... és una zona de desconnexió bastant important.

Vist en perspectiva, doncs, aquesta breu etapa a Primera Nacional va ser positiva?
Depèn del què parlem. D'una banda, em va anar bé perquè ho jugava tot, entrenava bé, estava còmoda i vaig agafar confiança. No obstant això, jo venia de Primera Divisió, de manera que quan arribo al primer partit de Lliga... la diferència és abismal. Si arribo a estar un any més a Primera Nacional -sigui a l'equip que sigui- no hauria pogut tornar a Primera Divisió.

Trobaves a faltar l'exigència de la màxima categoria?
Més que trobar a faltar jugar al màxim nivell, em trobava a faltar a mi mateixa jugant. Els meus pares em deien que Primera Nacional no era el meu lloc, que havia d'estar on he demostrat que podia estar. Ara a l'Eibar costa adaptar-se altra vegada, el ritme és molt diferent i el físic l'has de recuperar poc a poc.

El pèndol segueix oscil·lant. Si abans s'havia desplaçat de Primera Divisió a Primera Nacional, ara traça el mateix recorregut en sentit invers. Tot comença -i acaba- amb una trucada de l'Eibar, que Llompart interpreta com el so d'aquell últim tren que passa per l'estació.

Et va agafar per sorpresa?
L'Eibar ja em portava buscant des de feia un temps, però sempre els hi vaig dir que no. No em sentia preparada per marxar fora. Em va trucar en Ion Zabaleta [responsable del femení de l'Eibar] i li vaig dir que estava disposada a fer aquest canvi i marxar. Vaig pensar «o l'agafo ara, o perdré l'oportunitat». Al final, si et ve una persona que confia en tu i que et fa sentir important, no tens cap altre remei que dir que sí. Això sí, em va costar marxar, separar-me de la gent...

 

«Gairebé som més catalanes que basques»

El destí de l'Eibar suposa un gran canvi a nivell tant futbolístic com personal?
Mai no havia sortit de casa, per a mi és una nova experiència: començar a dependre de tu mateixa, allunyar-te dels teus i de la teva zona de confort... però t'acabes acostumant. L'Eibar és un club molt humil i familiar, et cuiden molt bé i t'adopten molt ràpid. Em porto molt bé amb totes les jugadores i el cos tècnic t'ajuda a adaptar-te més ràpid.

Arribes a un Eibar on hi ha fins a set futbolistes catalanes sense comptar-te a tu. En aquest sentit, entenc que aquest aspecte també facilita l'adaptació.
Gairebé som més catalanes que basques (riu). Amb les catalanes et sents com a casa: pots parlar el teu idioma, entendre't millor en certs conceptes... Ho he agraït molt. Ja en coneixia a dos o tres d'abans, però ara estic tenint l'oportunitat de conèixer-les més profundament.

Has hagut de canviar el teu futbol per jugar a un equip com l'Eibar?
Estic acostumada a jugar en clubs on tenim un joc i una manera de pensar diferents. Al principi costa adaptar-se perquè és una manera de jugar totalment diferent a la que tinc de costum. És un equip de pressionar, de treballar, de segones jugadores... si no estàs bé a nivell físic, no ho passes gaire bé (riu). Però al final també podem tenir la pilota, perquè tenim molta qualitat.

Durant la conversa per videoconferència, Llompart és mostra altament expressiva en totes les seves intervencions. Gesticula amb assiduïtat, com si amb aquests moviments pogués fer front amb garanties al fred que presideix Elgueta, la població de poc més de 1.000 habitants -a 30 minuts en cotxe d'Eibar- on s'ha instal·lat la futbolista de Begues. «No em parlis del clima perquè... és del pitjor d'aquí. Fa més fred dins de casa que a fora», comenta amb un somriure perenne. Passar de viure a Barcelona a fer-ho a aquest petit poble guipuscoà també sembla obra de la llei del pèndol. Tanmateix, aquest cap de setmana tornarà a la ciutat Comtal per enfrontar-se a l'Espanyol.

Què sentiràs al trepitjar la Dani Jarque de nou?
Una mica de nostàlgia pel que vaig fer allà, evidentment. Recordar tot el que has viscut allà t'arriba. Però ja només per venir a Barcelona i no poder-m'hi quedar ni veure a ningú... ja em crea alguna cosa per dins.

 

«Salvar-se per una pandèmia és bastant trist»

Has seguit l'equip des de que vas marxar?
Sempre segueixo l'Espanyol, inclús aquest any. Encara que no m'hagin anat bé les coses, crec que és un club on he crescut molt i que gràcies al Joan he tingut l'oportunitat de debutar a Primera. Això ho duus aquí dins. L'any passat va ser la pitjor temporada amb diferència de la història del club, salvar-se per una pandèmia és bastant trist. Però va ser un toc per dir «tenim una oportunitat per dir que no podem estar badant ni perdent el temps». M'alegro molt quan guanyen.

Com veus el nou projecte d'aquesta temporada?
Després de fer certs canvis al club, sobretot a la junta directiva, crec que el club està anant cap amunt. Els canvis eren necessaris des de fa temps ja. Aquest any té un molt bon equip, han fitxat a molt bones jugadores i tenen molta qualitat. Sobretot el que els hi pot és l'orgull de demostrar que són l'Espanyol, que han de ser a la part mitja de la taula i sumar els màxims punts per després no patir.

L'Eibar, com l'Espanyol, també ha tingut un bon inici de Lliga. Heu sumat quatre punts de nou possibles, i a nivell personal ho has jugat pràcticament tot i, fins i tot, has marcat un gol.
Guanyar el primer partit, empatar amb el Levante a domicili... Quan vam acabar el matx contra el conjunt 'granota', semblava que haguéssim guanyat la Champions: va ser una celebració on les rivals devien pensar que què estàvem fent. Però el cert és que nosaltres ho vivim molt. La derrota contra el Madrid en l'última jornada ens va deixar una mica fluixetes, però anem al camp de l'Espanyol amb moltes ganes i esperances.

Quin paper se li dona a l'equip femení en un club humil com l'Eibar?
Això és el que més m'agrada d'aquest club... i del País Basc en general. Aquí, els nois i les noies estan en una balança: uns no són menys que els altres. Evidentment, hi ha detalls que penses «per què nosaltres no i ells sí», però en general la gent confia molt en nosaltres. Fins i tot ens pregunten pel carrer per què no es poden anar a veure els partits. Notes que la gent vol veure't jugar i vol viure el futbol femení.

 

«Sempre fer el Barça o l'Atlético de Madrid cansa, nosaltres ja ni ho veiem»

A propòsit del que expliques, fins a quin punt afecta jugar en estadis buits?
Més que estadis... en camps (riu). El nostre és un terreny de joc de poble, amb poques grades. Entre la gent de la junta directiva, les suplents i les desconvocades, el camp no està tan buit. Tanmateix, trobes a faltar gent externa que ve a veure el partit perquè realment li agrada el futbol i ens anima.

En realitat, no us poden veure ni a les grades ni per televisió.
Aquest tema em té bastant calenta. Estic bastant cansada de que sempre facin els partits del Barça, per exemple. Em sembla denigrant. Al final, hi ha equips com el Santa Teresa o nosaltres que som poc vistos i ens mereixem una oportunitat. Sempre fer el Barça o l'Atlético de Madrid cansa, nosaltres ja ni ho veiem. No pas perquè no hi hagi futbol, sinó perquè sempre és el mateix. El proper dijous, l'Atlético ve al nostre camp i retransmetran el partit per Gol. Tu creus? Posa'ns un partit contra equips de la nostra lliga.

L'Espanyol-Eibar d'aquest dissabte a les 12.00 hores tampoc es podrà seguir per televisió. Però en un context on tornen a imposar-se més restriccions per la segona onada de la pandèmia, el sol fet que segueixi en peu la competició ja és un petit triomf. «Ara em diuen que no podem jugar per la Covid-19 i m'agafa alguna cosa. Com no faig res durant la setmana, el que desitjo és que arribi el cap de setmana per jugar», es sincera Llompart, que dedica part del seu temps lliure a fer classes de piano. No és d'estranyar, ja que si alguna cosa es desprèn de la seva trajectòria és que en cada moment ha sabut tocar la tecla adequada. Al ritme compassat del pèndol, la futbolista de Begues ja està demostrant a l'Eibar que el seu hàbitat natural és la Primera Divisió.

 

Etiquetes

Notícies relacionades

Comenta