Més especials

Del Camp Nou, al Camp Nou: el derbi compleix 50 anys

El 28 de març de 1971, Barça i Espanyol van disputar la final de la Copa Pernod a l'estadi davant de 40.000 espectadors

Horacio Seguí (FC Barcelona)

«El resum de la matinal va ser satisfactori. El futbol femení només està començant i de moment no pot demanar-se-li més. De totes maneres, si tot l'esport femení pogués comptar només amb una quarta part de l'interès que va arribar a despertar aquest Trofeu Pernod ens donaríem per súper satisfetes». Amb aquesta reflexió concloïa la crònica de Mundo Deportivo sobre el primer derbi de la història del futbol femení entre Barça i Espanyol, disputat el 28 de març de 1971 al Camp Nou sota l'atenta mirada de 40.000 persones. 50 anys després, aquesta rivalitat barcelonina torna a tenir l'estadi com a escenari privilegiat, en aquesta ocasió sense públic a les grades per raons sanitàries. Del Camp Nou al Camp Nou, un trajecte d'anada i tornada que serveix com a radiografia de les vicissituds que ha viscut el futbol femení català des d'aleshores i, en particular, del camí recorregut per Barça i Espanyol. Dos clubs que deuen el seu confortable present, en part, a la lluita lliurada abans per les seves pioneres.

DEL CARRER I LES PLACES, A L'ESTADI
Carme Nieto (Barcelona, 1948) despenja el telèfon amb l'entusiasme de qui duu tot el dia esperant una trucada. Se sent un soroll de fons. «Un moment, abaixo la televisió, que no sento res», són les primeres paraules d'una conversa que per ella s'està convertint en el dia de la marmota. «Me n'han fet onze, eh? Onze entrevistes entre diaris, ràdios i coses d'Internet», recita, però per la manera d'expressar-se sembla afrontar cada nova demanda dels periodistes amb una il·lusió renovada. Com l'avi que explica les seves batalletes repetides al seu nét, amb la llar de foc de rigor de fons, durant les vacances de Nadal.

Nerviosa? «Jo no, perquè no jugaré. Les que han d'estar nervioses són les professionals. Jo ho vaig estar en el seu dia», comenta, amb una espurna de nostàlgia. Efectivament, Nieto no trepitjarà el terreny de joc en el derbi del pròxim 6 de gener al Camp Nou, però si les mesures sanitàries ho permeten serà una de les poques privilegiades que podrà presenciar l'encontre en directe. D'altra banda, un privilegi més que justificat, ja que ella va ser una de les integrants de la Selecció Ciutat de Barcelona, considerat l'embrió del futbol femení blaugrana, que el 25 de desembre de 1970 va disputar l'històric partit contra la Unió Esportiva Centelles al Camp Nou. Els 50 anys d'aquesta fita, de fet, és la raó per la qual el Barça-Espanyol es disputarà al Camp Nou.

Tota jugada començava als peus de Nieto, a qui se la pot imaginar contemplant l'horitzó de la porteria contrària sobre una catifa d'excepció. «Jo rebia de la portera, mirava de jugar-la i la donava a la davantera perquè correguessin elles. Totes teníem la nostra funció, a raó també de les nostres possibilitats», explica, deixant clar en tot moment que cap de les 17 jugadores del seu equip havien jugat a futbol. En el cas de Nieto, el carrer s'havia convertit en la superfície sobre la qual, com tants altres infants, s'havien gestat els seus somnis amb una pilota als peus: «Havia jugat moltes vegades amb el meu germà a Sarrià. Com a molt, quan passava un cotxe, agafaves la pilota, anaves amb compte i ja està».

Però ni la poderosa imaginació d'una criatura podia figurar-se que en pocs anys canviaria els carrers del barri per la gespa del Camp Nou. «Va ser veure l'anunci al diari i apuntar-me. Les que vam anar estàvem somiant poder jugar», confessa, amb l'emoció d'aquell dia intacte malgrat el pas del temps. No obstant això, no totes tenien les mateixes possibilitats de complir el seu somni. «Hi havia famílies que no volien o no deixaven a les filles jugar a futbol», recorda, com també existien situacions on es feia difícil fer compatible aquesta experiència amb la feina: «En el meu cas, vaig demanar festa a compte de vacances per poder anar a entrenar». Reconeix que de seguida se li van exhaurir els dies de festa, de manera que va poder jugar poc temps per dedicar-se de nou a la seva labor com a secretària de laboratori.

 


Foto: Horacio Seguí (FC Barcelona)

Però abans de tornar viuria una experiència tan curta com intensa, on tot el decorat semblava fet del mateix material que els somnis. «Estar allà; que t'entreni una persona importantíssima com l'Antoni Ramallets; jugar el primer partit a l'Estadi quan les dones no jugaven a futbol ni res... allò sí que era estar nerviosa», relata Nieto, aleshores amb 22 anys. Perquè no només l'escenari -el Camp Nou- era de primer nivell, també ho era el tècnic -Ramallets- encarregat de dirigir les noies que signarien un contracte amb la història: «Va ser facilíssim entrenar amb ell, de seguida va veure què podia millorar. Vàrem exercitar-nos dues setmanes només, que van servir per conèixer-nos entre nosaltres». Segons Nieto, l'aroma blaugrana es respirava per tots costats: «Des del primer dia, tot va ser 'made in' Barça. Vam tenir el ritme que portava el Barça sense ser una secció del Barça». Els camps d'entrenament. Els serveis mèdics. El material. La roba. Tot i que sobre aquest últim aspecte, Nieto afegeix un matís: «Si veus una foto del primer dia, t'estranyaràs perquè anàvem de blanc. No dúiem l'equipació del Barça, ni molt menys l'escut. Vam haver de suplicar que ens deixessin portar alguna cosa, i al final ens van donar les mitgetes blaugrana».

D'aquesta manera, amb les mitgetes com a signe de distinció i una samarreta blanca més pròpia de l'etern rival, les pioneres van saltar al temple blaugrana amb 60.000 espectadors a les grades. Es tractava d'una jornada especial, ja que es va organitzar una matinal amb diferents activitats: castellers, sardanes, taules de gimnàs... i futbol. Tot plegat, per una campanya benèfica de Radio Nacional de España, que aquell 1970 va tenir lloc al Camp Nou, que tenia previst acollir com a acte de clausura un partit del primer equip masculí contra el CSKA de Sofia. A banda dels aficionats, a les graderies també hi era el president d'aleshores, Agustí Montal, qui va donar el vistiplau perquè l'equip de dones jugués aquell dia després d'atendre la demanda d'Immaculada Cabecerán, una altra de les pioneres. «Tres directius estaven en contra, no volien ni equip ni saber res que entréssim com a jugadores dins el club», apunta Nieto, tot i que finalment no va ser un impediment: «Potser el vam agafar en un bon dia [al president] i va dir que sí, perquè devia pensar que no arribaria a tant». Però la realitat l'acabaria desmentint: «Ja no es va deixar. Vam dir 'això s'ha de seguir'. I al cap d'un mes ens van invitar a un torneig nacional». Màlaga, Valencia i Madrid van ser les següents ciutats en acollir a les pioneres barcelonistes, que aquesta vegada ja vestien amb els colors de l'equip tot i seguir sense lluir l'escut.

EL CAMP NOU ACULL EL PRIMER DERBI
L'històric partit contra la Unió Esportiva Centelles no va ser un pou en el desert, sinó que va permetre obrir la veda perquè el futbol femení seguis conquerint espais fins aleshores vetats per a elles. Prova d'això és que entre el 21 i el 28 de març de 1971 es va disputar la Copa Pernod, el primer torneig quadrangular de futbol femení de Catalunya. Un torneig en què hi va participar el Barça, però també l'Atlètic Sabadell, el Sant Andreu i l'Espanyol. El destí acabaria citant els conjunts blaugrana i blanc-i-blau en la gran final, que de nou va tenir com a escenari el Camp Nou. En el primer derbi barceloní de la història, l'equip 'perico' acabaria profanant el temple blaugrana (1-2) sota la mirada -i més d'un comentari desagradable- de 40.000 espectadors.

 


Foto: Horacio Seguí (FC Barcelona)

El telèfon torna a estar en plena activitat. Nova interlocutora. Timbre de veu més discret, frases més curtes i una advertència abans de començar: «De memòria estic fràgil. Et contestaré sobre el que recordi, d'acord?». Han passat molts anys des d'aquella fita, però Elisabeth Sánchez (Barcelona, 1955) sempre quedarà en la memòria per ser la primera jugadora a representar l'Espanyol amb la selecció espanyola. «Era una de les millors jugadores de l'època», detalla 'Titi Camúñez', una altra de les pioneres de l'Espanyol, a través d'un missatge. Però Sánchez contraresta el compliment de seguida, amb una modèstia que utilitza com a bandera durant tota la conversa.

«Imagina't, sortir en un camp tan gran i veure tanta gent... estava espantada i perduda. L'únic que recordo és que allò va ser un somni fet realitat», rememora. Com en el cas de Nieto, aquesta vegada els mitjans de comunicació de l'època van tornar a jugar un paper fonamental. «A casa meva som molt d'escoltar la ràdio, i vaig veure que buscaven noies per formar els equips d'un quadrangular. La meva mare va trucar per telèfon», explica. Sense saber-ho aleshores, aquella trucada l'acabaria catapultant a un derbi en el Camp Nou... amb la samarreta blanc-i-blava. «Jo era del Barça, i em va voler apuntar al Barça, però només agafaven noies de 18 anys cap amunt. Aleshores li vaig dir que me n'anava a l'Espanyol», una contingència a partir de la qual acabaria jugant a l'equip 'perico' durant els següents 21 anys, fins a la seva retirada: «Aquest escut l'he dut amb orgull tot aquest temps».

Sánchez passava a formar part d'un equip, aleshores sota la denominació de Club Deportivo Espanyol, que tot just començava a donar els seus primers passos. I ho feia amb Julián Arcas a la banqueta, exjugador del club convertit en mite. Els orígens de l'equip femení es troben envoltats d'una mística que segueix intacte: no es coneix amb exactitud la data de la fundació -l'aproximació recurrent és l'any 1970- ni el nom -els noms?- del fundador. Sigui com sigui, aquells primers anys van ser «molt feliços» per Sánchez, que guarda un especial bon record de Francisco Oliva, el seu primer president: «Amb la família Oliva no ens va faltar de res. El millor que he viscut amb l'Espanyol, ho van dur de meravella».

Com Nieto en el barri de Sarrià, Sánchez va fer de les places i els carrers de Gràcia el seu terreny de joc. «Em venien a buscar els amics del barri i jugàvem partidets al costat de la Torre del Rellotge», un fet que el seu pare mirava amb un recel que en realitat era una altra cosa: «No li agradava trobar-me al carrer, jugant a futbol amb els nois. Però després sabia que se sentia orgullós quan em venia a veure». Qui li havia de dir al seu pare que, sent encara menor d'edat, acabaria veient la seva filla guanyant la Copa Pernod al Camp Nou. «Ens vam presentar entre 200 i 300 noies i em van escollir. No pensaves que acabaries jugant al camp del Barça, de l'Espanyol, del Sabadell...».

 


Foto: Horacio Seguí (FC Barcelona)

En aquella dècada dels 70, el derbi del Camp Nou només seria la primera mostra que l'equip femení de l'Espanyol havia arribat per romandre. En l'espai d'esbarjo Piscinas y Deportes que existia a Sarrià, es va començar a entrenar un conjunt 'perico' que el 1976 ja va col·leccionar la seva primera experiència internacional, en un torneig disputat a França. «Va ser una experiència molt bonica també, però el nivell d'aquells equips era un altre», comenta amb un somriure que s'intueix pel canvi en el to de veu.

Però a nivell local, l'Espanyol va començar sent el gran dominador del futbol femení català. En el mes de maig de 1971, després de la gesta del Camp Nou, va organitzar el Campionat de Catalunya, que el conjunt 'perico' es va endur en les quatre temporades que es va disputar. Com també recorda Sánchez, l'equip blanc-i-blau també va participar en la primera Lliga Interregional, on competien equips de l'Aragó i de la Comunitat Valenciana. Amb tot, aquests primers anys plens d'activitat fan que Sánchez destaqui el paper de Catalunya com a pioner d'aquest esport: «Des que vam començar el 1970 fins avui, aquí no ha mort mai el futbol femení».

CONFIDÈNCIES COMPARTIDES
Tot i que Nieto i Sánchez vestissin samarretes diferents, de les seves experiències es desprenen una sèrie de denominadors comuns. El primer i més evident és que eren dones, i pel sol fet de ser-ho, eren objecte de comentaris masclistes a les grades quan feien allò que més els agradava: jugar a futbol. «Es respirava una actitud molt masclista. Parlant clar, allà anaven a veure 'tías buenas', a criticar, comentar... i el que vulguis. M'estalvio tot el vocabulari que s'escoltava», concedeix Nieto, que tot i això va aconseguir concentrar-se en la il·lusió que havia perseguit des de menuda: «Per una orella entrava i per l'altra sortia. Clar que ho escoltàvem, però nosaltres anàvem a la nostra i estàvem fent el que havíem somiat». En la mateixa línia es pronuncia Sánchez, que ho exposa de forma més concisa: «El que volia era jugar, era la meva il·lusió i era feliç amb això».

Els insults de les grades, com la precarietat que regnava en els inicis del futbol femení català i els sacrificis infinits de les dones que practicaven aquest esport en el si d'una societat que encara no estava preparada per veure-les darrere d'una pilota, eren el preu que havien de pagar per garantir un futur millor a les properes generacions. Unes generacions per les quals ambdues pioneres s'avenen a dir que senten «enveja». «Enveja sana», afegeix Sánchez, que també es mostra «feliç» que ara es recullin els fruits: «Jugar a futbol ens costava diners, pagàvem per jugar. I durant diversos anys només vàrem tenir quatre equips lluitant perquè això no se n'anés en orris. Al final s'han emportat l'esforç de tantes i tantes de nosaltres per seguir mantenint viu el futbol femení».

Cada vegada que Nieto parla de les futbolistes actuals, s'hi refereix com a «professionals». Un terme que no escull a l'atzar, sinó que està ple de contingut. Un contingut que ella, com la resta de les seves companyes, s'ha encarregat d'omplir amb la perseverança i la rebel·lia com a eixos de la seva lluita. El viatge d'anada i tornada al Camp Nou ha costat 50 anys, mig segle de renúncies, esperances frustrades i il·lusions efímeres que finalment troben el seu premi. «Aquí ens tens, a punt d'estar a la llotja i les altres jugant. Tot té el seu moment», conclou Nieto, recordant també que el seu camí de la gespa a la grada li ha costat 50 anys de la seva vida.

 

Notícies relacionades

Comenta