Més especials

El futbol femení i la nostàlgia del Camp Nou

En un ambient enrarit per la pandèmia l'estadi ha acollit un derbi que ja forma part dels annals de la història

FC Barcelona

Sembla mentida que la 'Història', escrita en majúscules, pugui arribar a ser tímida. Sempre disposada a ocupar pàgines i pàgines. A vessar tinta sobre ella mateixa. En un esperit gairebé vanitós. Perquè tothom sàpiga ben bé què, quan i on va passar tal cosa. Però aquella tarda al Camp Nou, se la veu amagada. Com l'infant que s'amaga darrere la faldilla de la seva mare. En silenci, es desplaça fins a la gespa de l'estadi per certificar que el futbol femení torna 50 anys després. Però tal és la influència que té la pandèmia en les nostres vides, que fins i tot és capaç d'enrarir un derbi disputat al temple blaugrana. D'enrarir la mateixa història. Afortunadament, l'Espanyol ve al rescat convertint-se en l'equip que més ha aguantat el 0-0 al Barça aquesta temporada. També el Barça a través de les seves jugadores com Alexia Putellas, l'encarregada d'estrenar el registre golejador del Camp Nou; o com Melanie Serrano, que amb la seva diana corona una trajectòria envejable. Perquè al final van ser elles, les protagonistes, les que van treure la cotilla de la pandèmia a la història. En un escenari estrany. En un estadi trist. En una gespa mustia. Però elles eren allà no només per celebrar que jugaven al Camp Nou, sinó també que no trigaran tants anys a tornar-ho a fer. Una celebració a la qual se suma l'estadi, nostàlgic de jornades com aquesta.

Des de fora, sembla que no hi passi res al Camp Nou. Donant un cop d'ull a la gegantina estructura de ciment que s'alça al barri de Les Corts, sembla un dia de cada dia. No se sent la cridòria. Els rius de gent -i de cotxes- estan secs. Les paradetes dels voltants, sempre a punt per subministrar algun article blaugrana, romanen tancades. Només un grup de periodistes esperant en una de les entrades de l'estadi dóna signes que alguna cosa s'hi cou al temple blaugrana. Però la pandèmia s'encarrega d'embolcallar tots els dies d'una tristor estranya. Fins i tot els dies històrics, segurament l'adjectiu més utilitzat al voltant d'aquest derbi.

 

La buidor de les graderies t'absorbeix fins al punt d'infondre't més respecte que si fossin plenes de gom a gom

L'entrada al Camp Nou no fa canviar aquest sentiment. La buidor de les graderies t'absorbeix fins al punt d'infondre't més respecte que si fossin plenes de gom a gom. A la gespa se citaven tres components: el Barça, l'Espanyol i la història. Però allà costa percebre alguna cosa més que el silenci. Un silenci tan sepulcral, que es veu i s'escolta. El so del toc de pilota de les futbolistes és un petit consol. Com una manera d'assegurar als presents -privilegiats absoluts- que és un dia de partit. I que en uns minuts totes elles signaran un contracte amb la posteritat.

Des de la posició dels periodistes es veuen com formiguetes. Des de la menuda Sara Extremera fins a la gegantina Keira Hamraoui. Però no només per la mida, sinó per l'esperit de treball que caracteritza aquest insecte. I que encarna millor que ningú Melanie Serrano, que és com aquella viatgera que després d'una llarga travessia pel desert es topa amb un oasi. Sigui com sigui, l'escalfament es produeix amb una normalitat esfereïdora. Com si les paraules de Lluís Cortés en la prèvia de l'encontre, assegurant que al vestidor no es parlava gaire del Camp Nou, ressonessin pels seients lliures de l'estadi. Com si entre això i la pandèmia, estiguéssim davant d'una conxorxa per fer-nos creure que aquell era un partit més de Lliga.

Els altaveus s'encarreguen d'aportar la consciència històrica. 'Eye of the tiger'. La cançó dels esdeveniments que queden immortalitzats en el record. Després, les futbolistes, sortint amb una fila índia gairebé espartana, passen per sota d'un arc de triomf publicitari. Com si la tarda anés curta d'èpica. A partir d'aleshores, l'acústica la passen a monopolitzar les gladiadores. Es poden escoltar les abraçades prèvies al xoc com si les fessin a un mateix. El petó abans d'afrontar una jornada inoblidable abans i tot que comenci. Inclús, parant bé l'orella, es pot apreciar aquell xiuxiueig d'ànim a la companya.

En aquell instant aconsegueixen que sentis en la pròpia pell que tu també formes part d'aquell moment. Que en qualsevol instant Lluís Cortés o Rubén Casado et faran un gest des de l'àrea tècnica perquè baixis a la gespa i participis de la història. Però la indicació no arriba, com tampoc ho fan els gols. Només hi ha crits a l'Espanyol, per alliberar la tensió d'un partit on està destinat a defensar tota l'estona. Només hi ha mirades d'incomprensió al Barça, poc acostumat al fet que el rival no es plegui davant els seus capricis. Si tot ja és molt estrany, el marcador no podia ser una excepció.

Però com aquella espurna que desencadena el fet històric. Com aquell moment on la humanitat trepitja la Lluna. Alexia s'alça. Els tacs es desprenen de la gespa humida. I la closca de la de Mollet del Vallès colpeja la pilota en un impacte que ressona per tot el Camp Nou. I el silenci, encara que sigui durant uns segons, sembla que desaparegui per sempre. Després venen les abraçades. La seva cinta del cabell fora de lloc, com si la història s'estigués alliberant momentàniament de la cotilla de la pandèmia. També les mirades a la catifa de l'Espanyol, com el que no veu premiat el seu esforç. Com si volgués examinar cada mil·límetre quadrat d'una gespa que no saben quan tornaran a trepitjar.

 

Els passejos per la gespa es fan interminables. Ningú no vol marxar

La diana d'Alexia és el pròleg d'un Barça que desplega tot el seu potencial en la segona meitat fins a acabar golejant. Marta Torrejón. Melanie Serrano. Lieke Martens. Ana Crnogorcevic. Cadascuna a la seva manera, per diferents motius, fan saltar una guspira amb la història quan perforen la xarxa. També Montse Quesada cada vegada que rebutja una pilota amb els guants. Així com totes les suplents surten de les tenebres de la banqueta per corroborar que elles també formen part d'aquest moment.

L'himne del Barça, que pel contrast amb el silenci sembla funcionar a més decibels de l'habitual, és l'ingredient musical per coronar una tarda que s'ha acabat convertint en nit. Una jornada estranya que les protagonistes han acabat fent històrica. Els dos rivals ciutadans es fonen en una abraçada després d'un xiulet final que es converteix també en el notari d'un encontre que perdurarà en el temps.

El Barça recorda a les que no hi són, exhibint en la foto de grup les samarretes de Vicky Losada, Bruna Vilamala i Jana Fernàndez. L'Espanyol es conjura en una rotllana amb Casado al bell mig. Els passejos per la gespa es fan interminables. Ningú no vol marxar. Ningú gosa desclavar els tacs de la catifa. Els mòbils treuen fum. Els somriures de les jugadores desprenen brillantor. Només quan cada racó de l'estadi queda immortalitzat, la consciència queda tranquil·la. Abans d'enfilar els vestidors, més d'una futbolista gira el cap per última vegada. Com si s'acomiadés de tothom que no ha pogut venir. Com si repassés aquella jugada que mai no oblidarà. Com si darrere seu deixes la història, que en el transcurs del partit ja ha crescut tant que ella sola aconsegueix omplir la buidor del Camp Nou. Un Camp Nou nostàlgic en els últims temps de nits com aquesta.

 

Notícies relacionades

Comenta