El millor del 2017

Repassa els continguts d'enguany gràcies als redactors i fotògrafs de Futfem.cat

Sergio Reches Amaya

Agraïments

PEDRO SALADO | Futfem.cat

BARÇA
El Barça renova el pòster
Jordi Ortet

Els incondicionals del Barça han viscut un canvi profund dels seus referents durant aquest 2017. El club ha tancat una carpeta important de la seva història recent amb el final de l'era Xavi Llorens, l'home que durant onze anys va dur les regnes de l'equip, posant-lo al mapa i portant-lo del no-res al professionalisme. Al pòster de la plantilla ja no hi apareix la gorra de l'etern entrenador ni tampoc el somriure de Jenni Hermoso, golejadora i ídol durant les tres darreres temporades.

El seu lloc l'han ocupat Fran Sánchez, el nou capità de la nau i Lieke Martens, la millor jugadora d'Europa que ha escollit Barcelona per marcar una època. O almenys, intentar-ho. Amb ella han arribat cinc jugadores més, en un Barça més internacional que mai i que ha mutat part de la seva columna vertebral més reconeixible. La transformació es produeix precisament en l'any on l'equip ha trencat el seu sostre a la Champions -arribant a les semifinals- però ha tornat a ser incapaç de recuperar la Liga. Les noves fotos del pòster han vingut per ser campiones.

La patinada de Badajoz

L'equip va encetar l'any un punt per darrere l'Atlético de Madrid per culpa de la derrota soferta al Calderón en l'enfrontament directe que cloïa el 2016. La persecució no s'endevinava gaire complicada, amb tota la segona volta per davant i pendents només d'una ensopegada de les 'matalasseres' que, tard o d'hora, hauria d'arribar. Qui va patir el contratemps inesperat, no obstant això, va ser el Barça. El Vivero de Badajoz es va convertir en l'escenari d'un marcador tant just com sorprenent i difícil de pair. El Santa Teresa va aprofitar les absències de Jenni i Sandra Paños per vèncer 2-0 les blaugrana i provocar que ja no depenguessin de si mateixes per guanyar la Lliga.

«Ens han superat en ganes i en il·lusió. Tenien més voluntat de guanyar que no pas nosaltres» va dir Llorens tot just després d'encaixar una derrota que no entrava als pronòstics de ningú i que, vista amb perspectiva, li va acabar costant el títol. Les extremenyes havien estat sempre una joguina en mans de les 'culers'. Els cinc precedents anteriors els havien resolt amb golejades -en aquella la primera volta n'hi havien endossat mitja dotzena, per exemple- però els gols de Maddi Torre i Chica aquella freda tarda de dissabte van escriure una pàgina d'or per al seu club i van complicar-li la vida al Barça.

Tres mesos en ratxa per atrapar l'Atlético La reacció de la plantilla al cop encaixat va ser digna d'un aspirant al títol. El Barça es va posar seriós i va fer allò que havia de fer: encadenar onze victòries consecutives. És a dir, guanyar tots els partits que quedaven fins a arribar a la penúltima jornada, on l'Atlético havia de venir al Miniestadi a jugar-se les garrofes cara a cara. La ratxa de l'equip va ser inapel·lable. Des de mitjans de febrer a Sant Sebastià fins al 6 de maig al camp del València, les blaugrana van marcar 47 gols i només en van encaixar dos. Tot plegat va servir per eixugar els quatre punts de desavantatge amb les madrilenyes, que van cedir dos empats a casa.

El rival anava justet i tirava endavant els partits, sovint per la mínima. I va punxar dues vegades, sí... però no perdia. Va estar a punt de fer-ho el 26 de març, en una jornada matinal de diumenge en la que Barça i Atlético van jugar a la mateixa hora, un fet inèdit en tota la temporada. Mentre les de Xavi Llorens resolien fàcilment el seu compromís contra l'Sporting de Huelva (5-1), les blanc-i-vermelles van salvar un punt in extremis en el temps afegit davant l'Athletic Club.

Poques jornades abans ja s'havien endut un triomf agònic al 90' gràcies a un polèmic gol de Laura Fernández precedit d'una falta en atac sobre una defensora de l'Albacete. «No he vist la jugada. Elles que vagin fent la seva i nosaltres ens centrem en els partits que ens toquen» va ser la 'no-resposta' de la capitana, Marta Unzué, que com la resta de l'equip esquivava la polèmica. Prou feina hi havia en no fallar en la caça del líder i desdoblar esforços de cara al retorn de la Champions.

Grans a Europa, per fi

A Europa hi havia ganes de fer història, i finalment es va aconseguir. El sorteig havia estat propici i, tot i que el Rosengård era un rival a tenir en compte, no es tractava de cap os com el PSG de la temporada anterior o el Wolfsburg de la 2013/14, quan el Barça estava encara molt verd i superar els quarts de final era una quimera. L'eliminatòria davant les noruegues va arribar en un bon moment de forma, enmig de golejades a la Lliga (0-6 a Saragossa o 5-0 en el derbi contra l'Espanyol) i de la injecció d'eufòria i confiança de les internacionals amb la selecció espanyola, que s'acabaven d'adjudicar la Copa Algarve feia tot just quinze dies.

L'autora del gol que va donar el primer títol a la 'Roja' va ser la mateixa feliç 'culpable' d'encarrilar la classificació del Barça per a les semifinals. En el dia del seu 24è aniversari, Leila Ouahabi va aconseguir el 0-1 que el Barça es va endur de Malmö com a renda per a la tornada, en un partit pràctic i molt seriós. Al Miniestadi, l'equip va saber patir per acabar rematant la festa a la segona meitat, amb gols de Jenni i Mariona. Aquell va ser, sens dubte, el partit de l'any i el vespre més feliç de l'equip, que va rebre la visita del president al vestidor i va encapçalar portades i minuts als grans mitjans de comunicació. D'alguna manera, aquell triomf culminava una etapa i tancava el cercle iniciat tants anys enrere.

El PSG barra el pas de nou

La semifinal va ser tota una altra cosa. De nou el PSG es creuava al camí d'un Barça que ja havia superat el seu llistó i no partia com a favorit. El propòsit de l'eliminatòria era simplement gaudir-la i lluitar-la fins on es pogués, segons es deia de portes enfora. Tots dos objectius, però, es van aconseguir només a mitges. L'entorn va ser qui més va assaborir la festa del partit d'anada -la vigília de Sant Jordi- amb un rècord d'assistència al Miniestadi de 10.350 espectadors que costarà de tornar a igualar.

Les jugadores, per contra, van sortir massa responsabilitzades per les expectatives creades i per l'ambient. Quan se'n van voler assabentar, les franceses ja havien ensenyat el seu potencial amb tres gols incontestables. Només Bárbara, al minut 88, va aconseguir el definitiu 1-3 en una jugada personal de temperament i rauxa. Va ser llavors quan l'equip va semblar despertar-se i fer acte de presència a un partit que ja s'acabava. Massa tard.

Una setmana després, el Barça va donar-se el gust, almenys, de trepitjar el Parc dels Prínceps i acomiadar-se d'Europa en un partit gran, coincidint exactament amb el desè aniversari del seu descens a Segona Divisió. Ironies del destí. La part positiva de l'enfrontament amb el PSG va ser que l'equip no es va descentrar i va poder resoldre amb victòria les dues jornades que la Champions va obligar a traslladar entre setmana: 0-4 a Bilbao i un 13-0 escandalós sobre l'Oiartzun. En aquesta 'megagolejada', Jennifer Hermoso va aconseguir sis dianes i va assegurar-se el 'pichichi', que s'acabaria adjudicant amb un total de 35 gols.

Marxa Llorens i vola la Lliga

El dissabte 6 de maig, el Barça afrontava al camp del Valencia un últim i difícil examen abans de rebre l'Atlético. La notícia, però, va saltar aquell matí, hores abans del matx. Mundo Deportivo va avançar que Xavi Llorens deixaria de ser entrenador del Barça a final de temporada. Un gol de Marta Unzué va donar els tres punts a Paterna, tot acostant el títol a només un pas, mentre el club mantenia el mutisme sobre el futur del tècnic fins tres dies més tard. El dimarts següent, el mateix Llorens va anunciar el seu adéu en roda de premsa, adduint «cansament» per la pressió d'acumular onze temporades a la banqueta: «Busco ser perfecte i penso en allò que s'ha de fer en comptes de gaudir del què hem aconseguit. Vaig parlar amb el president i era el moment idoni per fer altres coses dins l'entitat». El projecte formatiu Masia 360º, a partir de setembre, seria la seva destinació.
Llorens no va poder acomiadar-se del tot com hauria volgut. La culpa, en bona part, la va tenir l'Atlético, que un cop més va frustrar les esperances blaugrana i va esgarrapar un empat del Mini que suposava endur-se una nansa i mitja del trofeu de la Lliga. Al Barça, la victòria el proclamava campió aquella mateixa tarda, però qualsevol altre resultat el condemnava. I en el moment clau, va tornar a fallar. L'exblaugrana Sonia Bermúdez va avançar les madrilenyes aprofitant el refús del penal que Paños li acabava d'aturar. Jenni va igualar el partit deu minuts després, i l'equip es va bolcar a l'atac.

Al 92', Unzué va tenir a les seves botes l'ocasió de convertir-se en l'heroïna i signar un final feliç, però la rematada va marxar massa alta, i les 'matalasseres' van esclatar de satisfacció sobre la gespa.
L'única petita opció del Barça passava per una carambola improbable a l'última jornada que no es va produir. L'Atlético va fer els deures davant una Real Sociedad que no s'hi jugava res, mentre que el Barça no va ser capaç de complir la seva part de la feina per si de cas sonava la flauta, i va caure davant el Levante. En la mateixa setmana, l'entrenador de l'última dècada confirmava la seva marxa i s'escapava la segona Lliga consecutiva.

La Copa, un bàlsam merescut

L'epíleg de Llorens al capdavant del Barça va viure una alegria amb la consecució de la Copa. Alegria menor, però alegria al cap i a la fi, que va esborrar el mal regust de boca de les paraules gruixudes que el tècnic va adreçar en calent a les jugadores després de la derrota a l'última jornada. El míster va considerar que aquell resultat els «faria abaixar una mica els fums» alhora que «tirava per la borda tota la temporada, que era la mar de bonica». La imatge a la Copa va ser força més positiva, sobretot un cop superat l'ensurt dels quarts de final, on es va necessitar la pròrroga per tombar la Real. A les 'semis' es va superar el Valencia amb força solvència malgrat el 2-1 definitiu i, a la final, l'equip es va poder revenjar de l'Atlético i fer-li tastar la medicina que en l'últim any i mig s'estava empassant el Barça cada cop que s'enfrontava a la seva bèstia negra. En aquesta ocasió, l'equip va ser netament superior i li va sortir el partit que hauria desitjat fer, sense anar més lluny, un mes abans en el desenllaç de la Lliga.
El títol es va aixecar gràcies a l'encert d'Alexia, Aitana i al doblet de Jenni Hermoso, que va marcar d'aquesta manera els seus dos últims gols amb la samarreta blaugrana. La seva marxa al PSG era un rumor des del mes de gener, i finalment el 30 de juny es va acabar confirmant. Jenni va sortir del club sense fer soroll i sense cap anunci oficial sobre la seva decisió, més enllà d'un comunicat a les xarxes socials.
Xavi Llorens, per la seva banda, marxava amb la quarta Copa de la Reina sota el braç -la cinquena del Barça-, que completava un palmarès personal envejable, amb quatre Lligues i set Copes de Catalunya. En total, 404 partits oficials dirigits amb un 68% de triomfs, 1.071 gols marcats i un ascens a Primera. La calba més famosa de la Ciutat Esportiva passava a formar part de la llegenda.

Fran Sánchez, el relleu

El recanvi feia temps que estava decidit. Fran Sánchez, un extècnic de les categories inferiors de la casa, tornava a can Barça per assumir el relleu a la banqueta i comandar una nova era al femení, amb Markel Zubizarreta com a nou mànager esportiu. L'estructura s'engreixava, i la feina que Llorens havia fet durant tants anys ara recauria en dues figures, imitant el model de la resta de seccions professionals.
Sánchez havia passat quinze anys entrenant al futbol formatiu -sempre nois- abans d'emprendre dues aventures com a director tècnic a la selecció de Bahrein i entrenador assistent al Maccabi de Tel Aviv. En la seva presentació, el 29 de juny, Sánchez va confessar que s'hauria d'adaptar a un futbol que no coneixia en profunditat i va garantir que l'estil de joc no diferiria massa amb la seva arribada: «L'aposta del club és aconseguir que pugin el major nombre de jugadores del planter, però s'ha de mirar també al mercat per intentar ser competitiu».

Martens, estrella de la nova constel·lació La direcció del nou Barça va apostar clarament per la segona opció i es va llançar al mercat sense manies. Durant el mes de juliol i bona part del mes d'agost, l'equip va incorporar sis jugadores: la mitjapunta macedònia Andonova, la migcentre francesa Bussaglia, la lateral brasilera Fabiana, la davantera anglesa Toni Duggan i la defensa de l'Atlético Mapi León. El fitxatge de l'aragonesa es va demorar fins a la darrera setmana de la pretemporada, quan el Barça va accedir finalment a pagar traspàs -el primer de la història de l'entitat- per endur-se la jugadora després de setmanes de negociacions.

La novetat estrella, no obstant, va arribar des dels Països Baixos. Pocs dies abans de debutar a l'Eurocopa que finalment guanyaria, es va fer públic l'acord amb Lieke Martens, un dels puntals de la selecció 'oranje' i que va ser escollida la millor jugadora del torneig. A aquest guardó s'hi va sumar el premi de Futbolista de l'Any que va recollir a Mònaco, tot just la setmana que havia aterrat a Barcelona per efectuar els primers entrenaments amb l'equip. El femení ja tenia la seva 'Messi' particular.

El club tanca la porta a Miriam

Aquest grapat de cares noves va provocar una 'operació sortida' igualment nombrosa, saldada amb la marxa de Sandra Hernández, Ange Koko, Ane Bergara, Irene del Río -que va acceptar l'oferiment per entrar a l'staff del juvenil- i Miriam Diéguez. El cas de la defensa colomenca va ser el més sorprenent, ja que havia estat titular en 23 partits la darrera campanya i va disputar sencers dotze dels setze últims duels a la recta final de la Lliga i la Champions.

La jugadora va denunciar que el tracte del club, que va esperar al dia de retorn als entrenaments després de les vacances per donar-li la baixa sota la justificació de «baix rendiment». Miriam va trobar lloc al Levante i tornarà a la Joan Gamper per enfrontar-se a les seves excompanyes en el primer partit del 2018.

Pretemporada atípica i campiones de Catalunya La pretemporada dissenyada per Fran Sánchez es va haver d'adequar al retorn esglaonat de les internacionals que havien participat en l'Europeu, fet que va obligar a comptar amb dotze futbolistes del filial per iniciar la preparació a l'estada de La Garrotxa. Entre les noies del planter ja no hi eren Berta Pujadas, Laia Aleixandri, Ariadna Rovirola ni Ona Batlle, les joves amb més projecció del 'B' que van posar rumb cap a l'Espanyol, Atlético de Madrid, Santa Teresa i Madrid respectivament, sense que el club decidís retenir-les. El projecte, de moment, es nodria de foranes consolidades a l'espera que l'èxode de perles de la casa pugui revertir-se en un futur.

Únicament l'Olympique Marseille -al tradicional torneig de la localitat francesa de l'Albi- va ser capaç d'evitar el ple de victòries del Barça a la pretemporada, on va ser convidat a enfrontar-se amb el recent nascut Olot i en la qual es va adjudicar la Copa Catalunya per vuitena vegada. Amb menys brillantor que en edicions anteriors, però igualment efectiu i netament superior, l'equip es va desfer de l'Europa a les semifinals (5-0) i va superar l'Espanyol per 3-0. Els espectadors de La Bòbila de Gavà no van poder veure encara gairebé cap de les noves futbolistes del renovat Barça, però ja es va poder intuir el gran potencial d'una plantilla feta gairebé per arrasar a la competició domèstica.

Canvi de rols a la plantilla

Les xifres de l'arrencada de la Lliga 2017/18 van donar la raó als qui pensaven que, per segon any consecutiu, el mà a mà exclusiu entre blaugrana i atlètiques estava servit. La resta de conjunts semblaven cridats a ser comparses, tot esperant un miracle per donar algun ensurt als dos grans al llarg de les trenta jornades. L'equip va sumar els primers 18 punts de 18 possibles, i només se li va ennuegar mínimament la incòmoda visita a la Real Sociedad resolta per mínima gràcies a una canonada de Bussaglia. La francesa es va revelar ràpidament com un dels descobriments positius i de rendiment immediat del nou Barça.

A manca de veritable emoció en els compromisos inicials de Lliga, la incògnita era veure com es conjuntaven les Martens, Duggan, Fabiana i companyia. Això, i el morbo de comprovar quines serien les jugadores descartades a cada convocatòria. El panorama havia canviat substancialment, i amb una plantilla de 24 jugadores de primera fila i sis incorporacions, les 'vaques sagrades' d'anys anteriors començaven a veure com el seu rol protagonista minvava notablement. Les principals damnificades d'aquesta entrada de saba nova han estat jugadores com Marta Unzué, Ruth Garcia o Olga Garcia, que malgrat heretar el dorsal '10' que va deixar orfe Jenni Hermoso només va jugar 64 minuts en els primers vuit partits de la temporada.

Sense rival a Europa; a la Lliga, el de sempre El calendari, aquesta vegada, va preveure que els duels decisius no es demoressin fins al final de cada volta. L'Atlético-Barça de la setena jornada es va resoldre en un empat (1-1) que, al capdavall, va ser un mal menor vista la mala segona part de les jugadores de Fran Sánchez.
Malgrat avançar-se amb gol d'Andressa Alves, l'equip va naufragar en algunes estones de la segona meitat i, enmig del desconcert general va patir una expulsió -Vicky Losada- circumstància que no havia succeït en tota la temporada anterior. En el primer test seriós, el nou Barça no va donar la talla esperada.

Paral·lelament, l'atzar benèvol dels bombos ha permès que les dues primeres rondes de la Champions hagin estat bufar i fer ampolles. L'Avaldsnes islandès i el Gintra lituà no van ser rivals en cap moment i les eliminatòries es van resoldre ja a domicili, provocant unes entrades paupèrrimes al Miniestadi, que tampoc va aconseguir atraure ni 600 espectadors davant l'Sporting de Huelva i el Betis.

L'agitat clima político-social d'aquesta tardor sumat al descens generalitzat de públic que està experimentant el club durant els darrers mesos han fet que el flamant Barça de Martens i Fran Sánchez no hagi sabut continuar, per ara, l'onada d'interès a l'alça que va viure la passada campanya un equip que acaba d'enfilar-se fins a la setena posició en el rànquing mundial anual que elabora la Federació Internacional d'Història i Estadística (IFHSS).

Lesions, derrota i l'Olympique Lyonnais a l'horitzó A la recta final de l'any, les males notícies s'han ajuntat per posar al Barça en les primeres dificultats serioses. En tan sols vuit dies la temporada blaugrana es va emplenar de núvols negres amb la lesió de Mariona, la derrota contra pronòstic a Tenerife i el sorteig que ningú desitjava. L'Olympique Lyonnais, actual bicampió i millor equip del continent, serà el rival als quarts de final quan s'inauguri la primavera a les acaballes de març. L'esquinç al lligament col·lateral del genoll esquerre farà que Mariona hi arribi molt justa, en cas que hi arribi. Qui no hi serà segur és Leila, operada també del lligament -en aquest cas creuat- i que es perdrà tot el que queda de temporada.

El consol per minimitzar tant d'infortuni el va aportar l'Alético de Madrid. Després de 44 partits imbatudes a la Lliga, el Rayo Vallecano va donar la campanada al Cerro del Espino superant les futbolistes d'Ángel Villacampa, que no tastaven la derrota a la competició des de maig de 2016. El Barça no ho va desaprofitar i va passar per sobre l'Espanyol al derbi, situant-se de nou colíders. Almenys, l'hivern i el nou any s'estrenaran sense nedar a contracorrent -que ja és molt- per un Barça que el 2018 ha de demostrar amb fets que la nova etapa es tradueix en quelcom més que noms mediàtics i un nou inquilí a la banqueta.

MIGUEL LÓPEZ MALLACH | Futfem.cat

ESPANYOL
L'Espanyol, del negre al blanc
Carlos Belmar

Una muntanya russa. Així és l'Espanyol. Un dia està a dalt i un altre dia enfonsat al fang. No hi ha terme mig. Les sensacions es porten sempre als extrems i no hi ha dia que es pugui prendre l'aire necessari per veure les coses amb perspectiva. Una victòria es magnifica i una derrota es veu com el pitjor dels escenaris possibles i s'ha de cremar tot. Però sempre hi ha un nou partit, una nova final i una nova oportunitat per demostrar que el club està viu i que no es rendirà. Així es podria resumir un any que va començar amb els pitjors dels pronòstics i que ha acabat amb les millors sensacions possibles. Potser som al començament d'una nova època que ha de portar l'Espanyol a deixar la travessa del desert i començar a aixecar el vol com a bones 'periques'.

Cada vegada pitjor

L'any va començar amb l'equip a la part baixa de la classificació, lluitant amb l'Albacete, Oiartzun i Tacuense per a no baixar. Tenia una diferència de 4 punts amb la zona de descens (l'equip basc només portava 5 punts fins aleshores). Ningú no veia perillar la Primera Divisió, però estar tant baix a la classificació feia que les sensacions no fossin les millors. S'havien aconseguit dues victòries que van fer que el conjunt que en aquell moment dirigia Luismi Marín pogués respirar i pensar remuntar de forma definitiva.

En el primer partit de l'any es va empatar contra l'Athletic Club, aconseguint un punt que reforçava les sensacions de l'equip i allunyava un punt més el rival que marcava la zona de descens i el qual seria el seu pròxim rival a la Lliga. Una victòria a casa contra l'Oiartzun deixaria pràcticament tancada la permanència, ja que deixaria molt tocat un rival directe. Tot era propici per sortir del pou, però el partit es va perdre als últims minuts i va deixar mot tocat l'equip just abans del 'Tourmalet' contra Valencia, Atlético, Levante, Tenerife i Barcelona. Dos empats davant les valencianes i les tinerfenyes van ser els únics resultats positius i deixaven l'Espanyol en zona de descens a un punt de l'Albacete i a dos de l'Oiartzun. Només el Tacuense amb 8, es trobaven pitjor que les blanc-i-blaves.

Dos fitxatges

L'Espanyol feia oficial els fitxatges de la brasilera Luana de Lima i la jugadora del Paraguai Dulce Maria Quintana. Dues incorporacions en atac que havien d'ajudar a l'equip en el seu camí per a conservar la categoria. Luana va començar marcant contra l'Atletico i va contribuir amb 4 gols a la salvació de l'equip, però no es va consolidar com a titular. Dulce va començar a jugar a la mitja punta, però va acabar la temporada jugant de central després de desaparèixer de les convocatòries de Luismi Marín.

Jornada 22 i l'Espanyol s'enfrontava a la Real a casa i cada vegada es complicava més la cosa. Una situació incòmoda per a un equip fet, suposadament, per aconseguir la classificació per a la Copa de la Reina amb solvència. En 22 minuts, les esperances d'aconseguir la victòria van saltar pels aires i les sensacions eren molt dolentes. I per acabar-ho d'adobar, el tècnic Luismi Marín va carregar contra les jugadores explicitant que l'equip no assumia la delicada situació en què es trobava.

Més derrotes i el tècnic dimiteix

Les derrotes a Vallecas i amb el Zaragoza a la Dani Jarque, van provocar encara més sensació que l'equip estava mort i que sortir del pou era cada vegada més complicat. Aquella mateixa setmana, Luismi Marín feia oficial la seva renúncia per discrepàncies amb la direcció esportiva. El tècnic va esgrimir que la direcció esportiva volia imposar el seu criteri i que no podia treballar. El club, per la seva part, va manifestar que tot es feia per ajudar al cos tècnic a aconseguir la salvació. Rubén Rodríguez, que en principi pujava al primer equip per ajudar a Marín a salvar a l'equip, es feia càrrec del primer equip amb la il·lusió de fer un bon final de temporada i deixar l'Espanyol a Primera. El primer partit es va perdre a Badajoz, però tant el nou cos tècnic com les jugadores, començaven a veure un canvi dins l'equip. I amb aquest panorama, l'equip va anar al camp de l'Albacete, que en aquell moment marcava la salvació.

Victòries de Primera

Jornada 26. L'Espanyol arribava a Albacete amb un punt de desavantatge respecte a l'equip local. Un partit dramàtic per la situació dels dos equips i que ben bé podria marcar el destí de l'equip que perdés. Les blanc-i-blaves van fer la seva feina en el moment que calia fer-la i els gols d'Eli del Estal -decisiva al tram final de la temporada- i de Paloma, van fer créixer les esperances de salvació i van donar una bona empenta anímica a un equip que estava patint molt. L'Espanyol sortia del descens i encarava les ultimes 4 jornades amb més convicció i ganes de revertir la situació.

La visita de l'Sporting de Huelva semblava propícia, ja que l'equip d'Antonio Toledo cada cop tenia menys opcions d'aconseguir una plaça per a la Copa de la Reina. Un Espanyol endollat va començar amb força, però tot es va torçar amb el gol d'Anita. Les victòries de Tacuense i Albacete, tornaven a ficar la por a l'Espanyol i el drama s'ensumava. I per honorar la història 'perica', la càntabra Eli del Estal va tornar a salvar l'equip en un final d'infart. Al més pur estil Ferran Coromines, va fer dos gols en dos minuts que remuntaven el partit i feien esclatar tota la parròquia 'perica'. La victòria va suposar tres punts que van esdevenir claus per a la salvació, tant per la victòria com per la forma d'aconseguir-la.

Es va malaguanyar una bona oportunitat al camp del Tacuense, però l'empat només va servir per mantenir la distància amb els seus perseguidors amb només dues jornades per jugar i dos rivals d'entitat per davant: Betis a casa i Athletic Club a Lezama.

'Objectiu' aconseguit

Després de 29 jornades i una temporada plena de patiments, canvis d'entrenador, derrotes, plors i poques alegries, la victòria davant del Betis sumada a la derrota de l'Oiartzun a Vallecas, va certificar la salvació i va deixar en anècdota l'empat a 3 a Lezama. Un bon final per a una història dolenta. Amb la permanència a la saca, tornava a començar l'enèsim projecte i tocava reconstruir un equip que no havia donat el rendiment esperat i que, només de la mà de Rubén Rodríguez, va demostrar quelcom més que el que havia ofert fins a l'arribada del tècnic. S'esperava una revolució i que moltes jugadores deixessin l'equip, però al final, les baixes van ser menys de les esperades i el gruix de l'equip va continuar. Moltes de les renovacions van arribar per la dificultat per trobar jugadores de fora que vinguessin a un equip que havia fet una temporada molt dolenta. A més a més, jugadores importants van deixar l'equip: Anair Lomba va fitxar pel Valencia i Elba Vergés va viatjar a França per fitxar pel Soyaux Charente. El projecte aixecava molts dubtes i la majoria de possibles de jugadores ja tenien equip per a la temporada vinent. Clara Martínez va ser la primera a anunciar-se oficialment, i després van anar arribant Berta Pujades, Mariajo Pons, Ayaki Shinada, Deborah Rinaldi, Rikka Hannula i Dominika Čonč. L'Espanyol va haver de fitxar fora el que no trobava a dins.

Canvis a l'estructura del Club

La direcció esportiva va apostar per Joan Bacardit per agafar el relleu de Rubén Rodríguez. Una aposta arriscada per a un entrenador que només portava 6 partits d'experiència a Primera Divisió com a ajudant de Rodríguez i que es va guanyar el lloc pel bon final de temporada que va fer l'equip. Però el veritable canvi al club va arribar de la mà d'Óscar Perarnau i el seu primer fitxatge per millorar l'estructura: Lauren Florido. Perarnau va tornar a l'Espanyol per ocupar el càrrec de director general i va nomenar Florido per coordinar el femení al costat de la directora esportiva Titi Camúñez, que passaria a encarregar-se només del primer equip. Els canvis han anat arribant i de mica en mica, s'han començat a canviar moltes coses per aconseguir pujar el nivell en tots els sentits i anar professionalitzant totes les estructures del club.

Torna la competició

L'Espanyol va començar la temporada amb dubtes per veure si la nova plantilla era capaç de millorar les seves prestacions i no patir tant com la temporada anterior. En aquesta ocasió, es va optar per la prudència i es va marcar com a objectiu prioritari de l'equip la salvació. No es volien tornar a cometre els mateixos errors de la temporada anterior i el 'partit a partit' es convertia en la cançó de fons d'aquest nou repte. I per a començar, una nova edició de la Copa Catalunya. Les blanc-i-blaves van suar de valent per derrotar a un bon Seagull a la semifinal i, a la gran final, es van trobar el Barcelona. L'equip de Joan Bacardit va perdre per 3-0 contra un conjunt que va haver de treballar per derrotar a un equip que es presentava amb moltes baixes i amb moltes jugadores del filial. No es va poder lluitar per guanyar la Copa, però la final va deixar bones sensacions.

A la Lliga, les coses no va poder començar millor. La primera i patida victòria davant el Betis a casa va continuar amb una victòria a domicili a Sevilla. Un ple de victòries que situaven l'equip al capdamunt de la taula com a tercer classificat i que feia disparar la il·lusió en jugadores i afició. Així i tot, les dues següents derrotes van aconseguir tornar a tocar de peus a terra tothom i van ser un toc d'atenció pel que podia esdevenir com el camí difícil que pronosticava el seu entrenador.

L'equip creix

L'empat al camp del Levante i les dues victòries consecutives contra Zaragoza i Albacete, van donar molta confiança a un equip que només es trobava darrere l'Atlético de Madrid, Barcelona i l'Athletic Club a la classificació. Ni els més optimistes podien pensar que a la jornada 7 l'equip es trobés quart a la Lliga. L'equip estava ple de confiança i els resultats arribaven. Una autèntica basa d'oli i un bon coixí de punts per enfrontar els següents partits.

Les 'ensopegades' contra Real Sociedad a casa i contra Santa Teresa a Badajoz van començar a mostrar que l'equip es trobava en una situació irreal i que s'havia de millorar i treballar molt per mantenir el nivell. La solidesa defensiva, l'esforç i la incansable feina a sobre el camp de l'equip els feia un equip molt sòlid i que costava de guanyar. I així es va arribar al famós 'Tourmalet' on l'Espanyol s'enfrontaria a Athletic Club, Valencia, Atlético de Madrid i Barcelona de manera consecutiva. En aquests partits es va veure un equip que no s'arronsava i provava de plantar cara els rivals. Contra l'equip basc es va poder veure que, tot i competir fins al final, encara es trobaven lluny del nivell necessari per guanyar. Contra Valencia es va treure un meritori punt i contra l'Atlético es va fer un gran partit, però es acabar perdent als últims minuts, tot i que lluitant de valent i posant en moltes dificultats les madrilenyes. L'únic partit on l'equip va estar lluny de competir va ser en el derbi català, on l'aclaparadora qualitat de les blaugranes, va fer impossible que l'Espanyol pogués plantar cara.

Problemes físics i bon nivell de la base

Tot i la bona primera part de la temporada, l'Espanyol ha sofert molt per a poder mantenir el nivell. Les lesions han fet que moltes de les seves jugadores no poguessin participar amb normalitat. Clara, Estibi, Brenda, Mariajo, Luana, Pilar i Núria Garrote... no han pogut jugar gaire partits i en alguns casos com el de Clara, no han pogut ni debutar a la Lliga. A més a més, Riikka Hannula va deixar el club per decisió personal i va tornar al seu país. Això ha fet que Joan Bacardit hagi hagut de demanar ajuda al filial i hagin estat moltes joves jugadores les que han aportat el seu gra de sorra perquè el nivell de l'equip no baixés. Fins i tot, jugadores com Elena Julve i Esther Solà, han disposat d'un bon grapat de minuts i són assídues de les convocatòries.

Tot esperant un 2018 encara millor

El final de l'any no ha estat com s'esperava. Després de deixar enrere els partits contra els quatre millors equips de la Lliga, L'Espanyol es va enfrontar al Madrid a casa. Es volia acabar l'any de la millor manera i posar el llacet a una bona primera meitat de temporada, però l'equip es va deixar remuntar un partit que tenia guanyat i va deixar un mal gust de boca que desllueix una mica la feina feta fins a aquesta jornada. Així i tot, com ja va avançar Joan Bacardit a principi de temporada, l'equip té molt marge de millora i espera veure un Espanyol molt millor del que s'ha vist fins ara.

PEDRO SALADO | Futfem.cat

SEGONA
L'interès pel futbol femení continua en augment

El Seagull s'ha tornat a quedar a les portes de l'ascens. Aquesta vegada no va passar de la primera ronda i va caure contra el Madrid de manera contundent. Aquest any, la temporada va començar amb un Collerense molt fort, però la resta de competidors han reaccionat i la lluita per assolir la plaça que dóna accés al play-off està sent molt disputada.

El final de temporada ens va deixar notícies amargues com el descens del Sabadell o d'un històric del futbol femení com l'Estartit, però també bons moments com el nou títol de Lliga del Barça B. Un filial blaugrana que ha vist com bona part de la plantilla ha marxat de l'equip en direcció a nous reptes. La baixa més dolorosa, la de Laia Aleixandri, la jove perla del planter blaugrana que ha fet el salt a Primera Divisió amb l'Atlético de Madrid. També han volgut provar a la màxima categoria altres jugadores com Berta Pujades a l'Espanyol, Ainhoa López al Zaragoza o, més recentment, Sara Navarro a la Fundación Albacete.

L'interès pel futbol femení continua en augment i aquesta temporada ja hem pogut començar a gaudir de partits de Segona Divisió televisats gràcies a l'acord entre la FCF i Esport3. En una altra aposta per potenciar el futbol femení, l'Europa ha inclòs aquest estiu, per primera vegada, la categoria femenina al seu històric trofeu 'Vila de Gràcia'. Un guardó que es va endur, en aquesta primera edició, el Seagull.

MIGUEL LÓPEZ MALLACH | Futfem.cat

PREFERENT
La no professionalització dels equips fan que moltes jugadores no agafin compromisos ferms amb els clubs i això acaba generant complicacions any rere any

La categoria de bronze és sempre una categoria complicada de gestionar a nivell d'efectius. La no professionalització dels equips fan que moltes jugadores no agafin compromisos ferms amb els clubs i això acaba generant complicacions any rere any. La temporada passada va ser el Camp Clar un dels equips que millor van exemplificar aquesta problemàtica, arribant a disputar bona part de la temporada sense portera. Aquest curs, el Tortosa-Ebre ha estat el trist protagonista de la Preferent. El conjunt tarragoní va aconseguir la plaça a la categoria després que l'Atlètic Prat anunciés la seva retirada, a dies de començar la competició. La falta de previsió a l'hora de construir una plantilla competitiva ha forçat l'equip a no presentar-se a molts partits i ha acabat sent expulsat de la competició.

La marxa de David Amelibia de l'Atlètic Prat va sentenciar el conjunt del Llobregat, que es va retirar abans de començar la temporada. El tècnic competeix aquesta temporada al Molins, d'on Carlos Tregón es va acomiadar aquest estiu després de quatre temporades. L'arribada de l'ex de l'Espanyol, Toni Polidano, al Sant Cugat també ha estat una de les altres novetats més destacades a les banquetes de Preferent.

El Pardinyes ha fet història aquest any convertint-se en el segon conjunt lleidatà a la categoria de plata. La creu, en canvi, és pels equips que no van aconseguir mantenir-se a Preferent. Camp Clar, Guineueta i Penya Blanc-Blava La Roca van ser els tres conjunts que van descendir a Primera Catalana, juntament amb el Tortosa-Ebre, pels descensos compensats.

PEDRO SALADO | Futfem.cat

CATALUNYA
Neque porro quisquam est qui dolorem ipsum quia dolor sit amet, consectetur, adipisci velit...
Absoluta
Per quart any consecutiu, Catalunya ha tancat l'any disputant un nou partit nadalenc. En aquesta ocasió, l'absoluta s'ha enfrontat a Navarra amb Victòria per 1 gol a 3 en un partit disputat a l'estadi d'El Sadar. Malauradament, la selecció catalana no va disputar el partit de tornada previst contra Galícia a mitjans d'any, privant l'afició de veure l'equip a casa. S'haurà d'esperar per veure si el 2018 torna a portar la selecció a Catalunya.
Sub-16 i Sub-18

Per a les seleccions inferiors aquest ha estat un any de cara i creu. Tant la sub-18, com la sub-16, afrontaven el Campionat d'Espanya amb la clara voluntat de revalidar el títol, però només una ho va aconseguir. La sub-16 de Natalia Arroyo va disputar el trofeu contra la selecció amfitriona, Euskadi, a Àlaba, superant per 3 gols a 0 el combinat basc a la final. La cara més amarga la va viure la sub-18. Les de Lluís Cortés també es van enfrontar a la selecció local a la final, Madrid. En aquest cas, però, les madrilenyes van aconseguir la victòria amb un gol al minut 84.

Aquesta temporada, les dues seleccions intentaran aixecar el preuat trofeu, però ho faran amb novetats a la banqueta. La marxa de Lluís Cortés per integrar-se al cos tècnic del Barça ha propiciat el salt de Natalia Arroyo a la sub-18, compaginant aquest càrrec amb el de seleccionadora absoluta. Les més petites han passat a estar dirigides per Mireia Vera, que s'ha incorporat a la disciplina de la Federació Catalana de Futbol (FCF) aquesta tardor.

A la primera fase, disputada aquest desembre a Vilafranca del Penedès, Catalunya s'ha classificat com a primera de grup gràcies als 10 punts assolits. La sub-18 va guanyar els dos partits (5-0 contra Extremadura i 2-0 contra Navarra), mentre que la sub-16, tot i guanyar el darrer partit contra Navarra (0-4), no va passar de l'empat contra Extremadura (2-2) en el debut. A la segona fase, que es disputarà al febrer, Catalunya comparteix grup amb Andalusia, La Rioja i l'Aragó.

UEFA

ESPANYA
Neque porro quisquam est qui dolorem ipsum quia dolor sit amet, consectetur, adipisci velit...
Absoluta
Espanya va arribar fins als quarts de final a l'Europeu dels Països Baixos. La falta de gol contra Àustria va condemnar des dels onze metres la 'Roja'. Durant la preparació per a la cita europea, però, les de Jorge Vilda van fer història conquerint la prestigiosa Algarve Cup en l'any de la seva estrena en aquest torneig internacional.
Sub-19
La sub-19 ha viscut un any dolç convertint-se en campiona d'Europa gràcies a un gol de la blaugrana Patri Guijarro al 90'. El segon títol europeu d'Espanya va servir per garantir-se una plaça al Mundial sub-20 de França del pròxim agost.
Sub-17
El subcampionat a l'Europeu de la República Txeca torna a deixar un regust amarg a la sub-17 espanyola. Les de Toña Is van caure, per tercer any consecutiu, a la tanda de penals a la gran final contra Alemanya.

MIGUEL LÓPEZ MALLACH | Futfem.cat

COPA CATALUNYA
La Copa Catalunya segueix sent de color blaugrana
Berta Alric

Fins a 28 equips van participar des de mitjans de maig en una nova edició de Copa Catalunya, on la principal novetat va ser la dotació econòmica per als equips guanyadors de cada eliminatòria. Exceptuant els dos clubs professionals - Espanyol i Barça -, la Federació Catalana de Futbol (FCF) va voler premiar amb 150€ la victòria durant les tres primeres rondes, 500€ en la quarta i 1.000€ per als dos equips semifinalistes, en aquest cas l'Europa i el Seagull.

El conjunt de Jordi Ferron va ser l'únic equip de Segona que es va classificar directament a la tercera ronda perquè va haver de disputar la promoció d'ascens a Primera Divisió, que finalment no va poder aconseguir. Per altra banda, i com a cada edició, l'Espanyol i el Barça esperaven el seu torn a les semifinals. L'Estadi La Bòbila de Gavà va ser la seu que va acollir la fase final amb el Seagull, l'Europa, l'Espanyol i el Barça com a equips protagonistes. Les blanc-i-blaves i el Seagull es tornaven a trobar en unes semifinals de Copa Catalunya i l'altre partit, més desigualat, va caure a favor del Barça que tot i jugar sense les internacionals, va superar amb comoditat l'Europa per un contundent 5 a 0. La gran final entre Barça i Espanyol va estar més igualada que l'anterior edició, però les blaugrana es van imposar amb un còmode 3 a 0 i van aixecar per vuitena vegada en la seva història la Copa Catalunya.

Primeres rondes, moltes sorpreses

Durant les dues primeres rondes es van disputar duels desiguals entre equips de Segona i equips més amateurs. L'Europa i l'Igualada es van enfrontar al Riudoms i al Martinenc de Primera Catalana i no van deixar espai per la sorpresa. El Sant Gabriel, que disputava el torneig després de força anys absent, també es va imposar a La Planada, aleshores campió de Primera Catalana, el Levante Las Planas va haver d'esperar els penals per poder eliminar l'Atlètic Vilafranca.

A mesura que equips s'anaven quedant fora, els partits s'anaven igualant, tot i ser conjunts de diferent categoria. En un partit sempre pot passar de tot i van començar aparèixer els primers resultats sorprenents. El Vic Riuprimer, recent ascendit a Preferent, va eliminar l'Estartit, que acabava de consumar el seu descens a la categoria de bronze; el Pontenc, que ja va donar la campanada classificant-se per a les semifinals en l'anterior edició, va començar amb el peu dret superant ni més ni menys que l'AEM a la primera ronda. La gran golejada, però, va ser la del Tàrrega que es va desfer del Camp Clar, aleshores a Preferent, per un contundent 7 a 2.

A segona ronda, els partits ja començaven a igualar-se i ja s'intuïa quins eren els equips més destacats que avançaven amb comoditat. El Vic li prenia el testimoni d'equip revelació al Pontenc desfent-se de les gironines i situant-se a tercera ronda, l'Europa golejava de nou al seu rival, aquesta vegada al Levante Las Planas i el Cerdanyola remuntava l'Igualada i se situava, contra tot pronòstic, a la tercera ronda de Copa Catalunya. Per altra banda, el Sant Cugat, el Sant Gabriel, el Manlleu i el Pallejà avançaven sense fer gaire soroll fins a una tercera ronda on guanyar era molt car.

Després de no aconseguir el desitjat ascens a Primera Divisió, la Copa Catalunya era el nou objectiu per al Seagull abans de marxar de vacances. Les 'gavines' de Jordi Ferrón volien deixar els deures fets per a la pretemporada i aconseguir, per segon any consecutiu, la classificació per a la fase final. El Sant Cugat va ser el rival que van superar a la tercera ronda, un conjunt que ja havia aconseguit l'objectiu de la seva temporada, l'ascens a Preferent. El Vic, per la seva part, feia història després de superar el Manlleu i arribar a l'última ronda de Copa i l'Europa i el Sant Gabriel avançaven a la següent fase sabent que s'enfrontarien per un lloc a les semifinals.

La quarta i definitiva ronda va tenir com a protagonistes el Seagull i el Vic i el Sant Gabriel i l'Europa. Les 'gavines' van ser qui ho van tenir més fàcil, ja que no van cedir la victòria i van desfer-se amb comoditat de les osonenques. L'Europa i el Sant Gabriel, en canvi, va lluitar de valent per una plaça a la fase final que finalment va ser per a les escapulades.

El torn de la fase final

Un any més, la setmana abans d'iniciar la competició, la Copa Catalunya ha de ser aixecada pel seu guanyador. La primera semifinal, i la més disputada, era la que enfrontava Espanyol i Seagull. Les 'gavines' arribaven amb moltes ganes després que l'any passat se'ls hi escapés jugar la final des del punt de penal. Aquest any, però, tot i aguantar fins a gairebé el final, un cop de cap d'Eli de l'Estal a falta de 10 minuts classificava les blanc-i-blaves per la seva setena final consecutiva.

A l'Europa li tocava el plat fort amb el Barça que, tot i no poder jugar amb la majoria dels fitxatges realitzats durant l'estiu, arribava amb jugadores internacionals i de gran qualitat. Les blaugrana es van imposar per 5 gols a 0 on la jugadora més destacada va ser la jove Claudia Pina, del filial, que va marcar dues dianes.

La gran final esperava un any més els millors equips catalans: el Barça i l'Espanyol. Amb el record encara present dels últims resultats viscuts en els derbis, el conjunt de Joan Bacardit esperava sortir de La Bòbila amb un resultat que no ferís l'equip de cara l'inici de temporada. El duel va estar força igualat entre els dos equip, però finalment, el Barça va decantar la balança a favor seu i va superar les blanc-i-blaves per un còmode 3 a 0. Un any més, i ja en són vuit, el Barça es proclamava campió de la Copa Catalunya.

EL REPORTATGE
La professionalització del futbol femení
Maite López
A l'increment del futbol base, s'hi sumen l'augment de llicències professionals que passen de 3 a 16 en dos anys

L'auge del futbol femení és un fet. En els últims anys, l'esport rei al nostre país ha anat creixent de manera desmesurada. En els últims 10 anys el creixement del futbol femení ha estat d'un 145%. L'increment de llicències cada temporada ha anat a més. Si la temporada 2000/01 el nombre total de llicències era de 2.769, ara ja ronda les 7.500 llicències. Aparentment les dades són molt positives, però l'esport femení segueix ocupant una posició secundària. Ara, gràcies a les noves jugadores que decideixen federar-se i la implicació de grans clubs de renom com poden ser Barça i Espanyol, fan que el futbol femení comenci a tenir la importància que es mereix.

Futur prometedor

Malgrat que encara estem a anys llum del futbol nord-americà o suec, cada vegada són més les nenes que opten per practicar futbol en comptes d'altres esports com pot ser el patinatge, per exemple. El reflex de tot això el trobem en les dades del futbol base. En les últimes tres temporades, les categories de Prebenjamí, Benjamí, Aleví i Infantil són les categories que més han crescut -un increment de gairebé 100 llicències per any i categoria-. Tot i que el nivell del femení no es pot comparar al del masculí, la visibilitat pública que està adquirint el femení en els mitjans de comunicació, és també un aspecte clau per les nenes que decideixen jugar a futbol. Ja no només tenen referents masculins dins del futbol, sinó que també han començat a aparèixer referents femenins.

El pas d'amateur a professional

Dels milers de noies que juguen a futbol, molt poques aconsegueixen arribar a professionalitzar-se. Tot i això, l'increment de fitxes professional en els últims tres anys ha estat molt positiva. S'han passat de 3 a 16 fitxes en tan sols dos anys. El futbol femení ja no només és un hobby, també comença a ser una manera de viure, malgrat els baixos salaris que reben les jugadores. La causa d'aquest increment és l'aposta que fan els equips de la Lliga en el futbol base i el pressupost que tenen aquests per poder fitxar. A casa nostra, l'evolució més clara la trobem amb equips com el Barça i l'Espanyol. Aquest últim, la temporada passada no disposava de pressupost per poder fitxar i va acabar sallant la permanència en l'última jornada de Lliga. La temporada de patiment ha servit al club per recapacitar. Aquest any, disposen d'un pressupost decent per intentar que el conjunt blanc-i-blau torni a les posicions altes de la classificació. El cas més significatiu, però, el trobem a can Barça, on el pressupost per aquest any supera el milió d'euros. L'equip català amb més projecció europea, ha incorporat jugadores de gran renom aquest any com el fixatge de Lieke Martens, escollida com la millor futbolista del 2017.

— Evolució de les llicències de jugadores afiliades a la Federació Catalana

Font: Federació Catalana de Futbol (FCF)
LES + LLEGIDES
Torna a gaudir de les 10 notícies que han tingut més èxit entre els lectors
Anna Mateus
L'equip infantil femení de l'AEM juga des de fa tres temporades a la lliga masculina d'aquesta categoria, assegurant-se així un bon planter de jugadores
Edurne Concejo
Aquest any, la Federació Catalana premiarà econòmicament els equips participants
Xavi Cereijo
En el futbol femení es pot detectar bé com és un vestidor quan toca defensar un córner
Jordi Ortet
El club anuncia que ha donat la baixa a les dues defensores el dia que l'equip ha iniciat la pretemporada amb el primer entrenament
Danae Moreno
Per segon any consecutiu el Luleå s'endú sis jugadores catalanes per combinar sistemes
Edurne Concejo
L'acusació de l'Atlètic Masnou i el Lloretenc ha resultat no ser certa i s'ha confirmat que l'equip de veterans no va formular els insults sexistes
Mònica Lujan
L'equip infantil-aleví de l'Igualada es deixa marcar un gol en senyal d'esportivitat durant el partit que aquest cap de setmana l'enfrontava contra l'Espanyol
Danae Moreno
El tècnic del Pallejà s'acomiada del club després de 9 temporades a càrrec del primer equip
Danae Moreno
El futbol femení creix, però la base no prospera i es resigna a patir
Mònica Lujan
La jugadora del Seagull Carla Morera aprofita l'estiu per competir en futbol platja, una modalitat sovint desconeguda però a l'alça
LES MILLORS HISTÒRIES
Repassa les 12 històries que ha seleccionat la redacció de Futfem.cat
Anna Mateus
L'equip infantil femení de l'AEM juga des de fa tres temporades a la lliga masculina d'aquesta categoria, assegurant-se així un bon planter de jugadores
Carlos Belmar
La jugadora de l'Espanyol gaudeix del seu somni de jugar a Primera Divisió mentre es prepara professionalment per treballar en l'àmbit social
Jenny Navarro
La jugadora de l’Espanyol B de 18 anys, Carla Niubó (Vic, 1999), fa balanç del seu any al Nürnberg FC alemany on ha pogut experimentar com és el futbol femení fora del nostre país
Mònica Lujan
La Federació Espanyola segueix immòbil davant la normativa que impedeix que les jugadores professionals puguin ser entrenadores
Edurne Concejo
«Al principi era molt estressant. No tenia temps per a la família i la vida personal»
Edurne Concejo
Xavi Llorens poques vegades somriu, la responsabilitat i l'exigència que sent són una llosa que mai s'ha espolsat, tot i que ara confessa que està més content i que s'ha tret un pes de sobre comunicant la seva decisió.
Carlos Belmar
El nou coordinador de l'Espanyol treballa amb el propietari del club, Chen Yanseng per construir un Espanyol «100% professional»
Mònica Lujan
La selecció de Line Røddik ha estat l'última a aconseguir una millora salarial buscant la igualtat respecte a l'equip masculí
Berta Alric
La limitació dels 19 anys per compatibilitzar les dues llicències se suprimeix de forma temporal
Edurne Concejo
Són moltes les veus que es van alçant per denunciar situacions d'assetjament o discriminació
Edurne Concejo
El tècnic català explica la seva peculiar forma de gestionar la complexitat d'un vestidor femení
Isidre Fàbrega
Visitem Ariadna Rovirola, Aina Torres i Carla Gómez, competint a la màxima categoria amb el Santa Teresa de Badajoz
LES PORTADES DE LA JORNADA
Les millors portades de La Jornada d'aquest 2017. Si encara no les reps, subscriu-te.
QUÈ ESPEREM D'AQUEST 2018?
Esperem que el 2018 acabi, per fi, amb Catalunya jugant de nou a casa el partit de Nadal. Ho farà també contra una selecció que engresqui?

El 2018 podria marcar un punt d'inflexió per al futbol femení. La Federació Espanyola (RFEF) estudia una reestructuració total de la competició que implicaria reduir els equips que participen, tant a Primera, com a Segona Divisió. Si tot avança com està previst, els primers efectes arribarien la temporada 2018/19 amb més places de descens en joc.

I mentre arriba la reestructuració, al capdavant de la classificació, el Barça espera amortitzar els fitxatges internacionals d'aquest estiu conquerint la Lliga i revalidant les Copes de la Reina i Catalunya. Al marge d'això, seran les blaugrana capaces de donar la campanada contra el totpoderós Olympique Lyonnais i classificar-se per a les semifinals de la Champions? L'altre representant català de Primera, l'Espanyol, va començar en bona forma, però acaba l'any cedint les posicions de Copa de la Reina. Podrà recuperar-les amb el nou any?

A Segona, El Collerense va començar molt fort, però la resta de competidors han reaccionat i serà interessant veure el desenllaç pel títol de Lliga i per la plaça de promoció d'ascens a Primera Divisió. A Preferent, en canvi, el 2018 començarà amb un equip menys a la competició. L'expulsió del Tortosa-Ebre per acumular tres incompareixences sense previ avís deixarà la categoria de bronze una mica òrfena.

En seleccions, esperem que el 2018 acabi, per fi, amb Catalunya jugant de nou a casa el partit de Nadal. Ho farà també contra una selecció que engresqui? Les més petites de la casa també afronten reptes importants. La sub-18 vol treure's l'espina de la derrota contra Madrid a la final del Campionat d'Espanya, mentre que la sub-16 espera revalidar el títol, el primer amb Mireia Vera a la banqueta.

A les seleccions espanyoles de base l'objectiu serà la Copa d'Europa. La sub-19 vol repetir el triomf d'aquest estiu contra França i, a més, espera l'anhelat Mundial sub-20. La sub-17, per la seva banda, intentarà trencar la maledicció d'una selecció que s'ha quedat a les portes d'aixecar un títol europeu les darreres tres edicions. A l'absoluta, el repte del 2018 serà aconseguir un bitllet per al Mundial de França 2019. Fins al moment, Espanya suma ple de victòries a la fase de classificació i és líder del seu grup.

El millor del 2017

Repassa els continguts d'enguany gràcies als redactors i fotògrafs de Futfem.cat

Sergio Reches Amaya

Agraïments

PEDRO SALADO | Futfem.cat

BARÇA
El Barça renova el pòster
Jordi Ortet

Els incondicionals del Barça han viscut un canvi profund dels seus referents durant aquest 2017. El club ha tancat una carpeta important de la seva història recent amb el final de l'era Xavi Llorens, l'home que durant onze anys va dur les regnes de l'equip, posant-lo al mapa i portant-lo del no-res al professionalisme. Al pòster de la plantilla ja no hi apareix la gorra de l'etern entrenador ni tampoc el somriure de Jenni Hermoso, golejadora i ídol durant les tres darreres temporades.

El seu lloc l'han ocupat Fran Sánchez, el nou capità de la nau i Lieke Martens, la millor jugadora d'Europa que ha escollit Barcelona per marcar una època. O almenys, intentar-ho. Amb ella han arribat cinc jugadores més, en un Barça més internacional que mai i que ha mutat part de la seva columna vertebral més reconeixible. La transformació es produeix precisament en l'any on l'equip ha trencat el seu sostre a la Champions -arribant a les semifinals- però ha tornat a ser incapaç de recuperar la Liga. Les noves fotos del pòster han vingut per ser campiones.

La patinada de Badajoz

L'equip va encetar l'any un punt per darrere l'Atlético de Madrid per culpa de la derrota soferta al Calderón en l'enfrontament directe que cloïa el 2016. La persecució no s'endevinava gaire complicada, amb tota la segona volta per davant i pendents només d'una ensopegada de les 'matalasseres' que, tard o d'hora, hauria d'arribar. Qui va patir el contratemps inesperat, no obstant això, va ser el Barça. El Vivero de Badajoz es va convertir en l'escenari d'un marcador tant just com sorprenent i difícil de pair. El Santa Teresa va aprofitar les absències de Jenni i Sandra Paños per vèncer 2-0 les blaugrana i provocar que ja no depenguessin de si mateixes per guanyar la Lliga.

«Ens han superat en ganes i en il·lusió. Tenien més voluntat de guanyar que no pas nosaltres» va dir Llorens tot just després d'encaixar una derrota que no entrava als pronòstics de ningú i que, vista amb perspectiva, li va acabar costant el títol. Les extremenyes havien estat sempre una joguina en mans de les 'culers'. Els cinc precedents anteriors els havien resolt amb golejades -en aquella la primera volta n'hi havien endossat mitja dotzena, per exemple- però els gols de Maddi Torre i Chica aquella freda tarda de dissabte van escriure una pàgina d'or per al seu club i van complicar-li la vida al Barça.

Tres mesos en ratxa per atrapar l'Atlético La reacció de la plantilla al cop encaixat va ser digna d'un aspirant al títol. El Barça es va posar seriós i va fer allò que havia de fer: encadenar onze victòries consecutives. És a dir, guanyar tots els partits que quedaven fins a arribar a la penúltima jornada, on l'Atlético havia de venir al Miniestadi a jugar-se les garrofes cara a cara. La ratxa de l'equip va ser inapel·lable. Des de mitjans de febrer a Sant Sebastià fins al 6 de maig al camp del València, les blaugrana van marcar 47 gols i només en van encaixar dos. Tot plegat va servir per eixugar els quatre punts de desavantatge amb les madrilenyes, que van cedir dos empats a casa.

El rival anava justet i tirava endavant els partits, sovint per la mínima. I va punxar dues vegades, sí... però no perdia. Va estar a punt de fer-ho el 26 de març, en una jornada matinal de diumenge en la que Barça i Atlético van jugar a la mateixa hora, un fet inèdit en tota la temporada. Mentre les de Xavi Llorens resolien fàcilment el seu compromís contra l'Sporting de Huelva (5-1), les blanc-i-vermelles van salvar un punt in extremis en el temps afegit davant l'Athletic Club.

Poques jornades abans ja s'havien endut un triomf agònic al 90' gràcies a un polèmic gol de Laura Fernández precedit d'una falta en atac sobre una defensora de l'Albacete. «No he vist la jugada. Elles que vagin fent la seva i nosaltres ens centrem en els partits que ens toquen» va ser la 'no-resposta' de la capitana, Marta Unzué, que com la resta de l'equip esquivava la polèmica. Prou feina hi havia en no fallar en la caça del líder i desdoblar esforços de cara al retorn de la Champions.

Grans a Europa, per fi

A Europa hi havia ganes de fer història, i finalment es va aconseguir.

El sorteig havia estat propici i, tot i que el Rosengård era un rival a tenir en compte, no es tractava de cap os com el PSG de la temporada anterior o el Wolfsburg de la 2013/14, quan el Barça estava encara molt verd i superar els quarts de final era una quimera. L'eliminatòria davant les noruegues va arribar en un bon moment de forma, enmig de golejades a la Lliga (0-6 a Saragossa o 5-0 en el derbi contra l'Espanyol) i de la injecció d'eufòria i confiança de les internacionals amb la selecció espanyola, que s'acabaven d'adjudicar la Copa Algarve feia tot just quinze dies.

L'autora del gol que va donar el primer títol a la 'Roja' va ser la mateixa feliç 'culpable' d'encarrilar la classificació del Barça per a les semifinals. En el dia del seu 24è aniversari, Leila Ouahabi va aconseguir el 0-1 que el Barça es va endur de Malmö com a renda per a la tornada, en un partit pràctic i molt seriós. Al Miniestadi, l'equip va saber patir per acabar rematant la festa a la segona meitat, amb gols de Jenni i Mariona. Aquell va ser, sens dubte, el partit de l'any i el vespre més feliç de l'equip, que va rebre la visita del president al vestidor i va encapçalar portades i minuts als grans mitjans de comunicació. D'alguna manera, aquell triomf culminava una etapa i tancava el cercle iniciat tants anys enrere.

El PSG barra el pas de nou

La semifinal va ser tota una altra cosa. De nou el PSG es creuava al camí d'un Barça que ja havia superat el seu llistó i no partia com a favorit. El propòsit de l'eliminatòria era simplement gaudir-la i lluitar-la fins on es pogués, segons es deia de portes enfora. Tots dos objectius, però, es van aconseguir només a mitges. L'entorn va ser qui més va assaborir la festa del partit d'anada -la vigília de Sant Jordi- amb un rècord d'assistència al Miniestadi de 10.350 espectadors que costarà de tornar a igualar.

Les jugadores, per contra, van sortir massa responsabilitzades per les expectatives creades i per l'ambient. Quan se'n van voler assabentar, les franceses ja havien ensenyat el seu potencial amb tres gols incontestables. Només Bárbara, al minut 88, va aconseguir el definitiu 1-3 en una jugada personal de temperament i rauxa. Va ser llavors quan l'equip va semblar despertar-se i fer acte de presència a un partit que ja s'acabava. Massa tard.

Una setmana després, el Barça va donar-se el gust, almenys, de trepitjar el Parc dels Prínceps i acomiadar-se d'Europa en un partit gran, coincidint exactament amb el desè aniversari del seu descens a Segona Divisió. Ironies del destí. La part positiva de l'enfrontament amb el PSG va ser que l'equip no es va descentrar i va poder resoldre amb victòria les dues jornades que la Champions va obligar a traslladar entre setmana: 0-4 a Bilbao i un 13-0 escandalós sobre l'Oiartzun. En aquesta 'megagolejada', Jennifer Hermoso va aconseguir sis dianes i va assegurar-se el 'pichichi', que s'acabaria adjudicant amb un total de 35 gols.

Marxa Llorens i vola la Lliga

El dissabte 6 de maig, el Barça afrontava al camp del Valencia un últim i difícil examen abans de rebre l'Atlético. La notícia, però, va saltar aquell matí, hores abans del matx. Mundo Deportivo va avançar que Xavi Llorens deixaria de ser entrenador del Barça a final de temporada. Un gol de Marta Unzué va donar els tres punts a Paterna, tot acostant el títol a només un pas, mentre el club mantenia el mutisme sobre el futur del tècnic fins tres dies més tard. El dimarts següent, el mateix Llorens va anunciar el seu adéu en roda de premsa, adduint «cansament» per la pressió d'acumular onze temporades a la banqueta: «Busco ser perfecte i penso en allò que s'ha de fer en comptes de gaudir del què hem aconseguit. Vaig parlar amb el president i era el moment idoni per fer altres coses dins l'entitat». El projecte formatiu Masia 360º, a partir de setembre, seria la seva destinació.
Llorens no va poder acomiadar-se del tot com hauria volgut. La culpa, en bona part, la va tenir l'Atlético, que un cop més va frustrar les esperances blaugrana i va esgarrapar un empat del Mini que suposava endur-se una nansa i mitja del trofeu de la Lliga. Al Barça, la victòria el proclamava campió aquella mateixa tarda, però qualsevol altre resultat el condemnava. I en el moment clau, va tornar a fallar. L'exblaugrana Sonia Bermúdez va avançar les madrilenyes aprofitant el refús del penal que Paños li acabava d'aturar. Jenni va igualar el partit deu minuts després, i l'equip es va bolcar a l'atac.

Al 92', Unzué va tenir a les seves botes l'ocasió de convertir-se en l'heroïna i signar un final feliç, però la rematada va marxar massa alta, i les 'matalasseres' van esclatar de satisfacció sobre la gespa.
L'única petita opció del Barça passava per una carambola improbable a l'última jornada que no es va produir. L'Atlético va fer els deures davant una Real Sociedad que no s'hi jugava res, mentre que el Barça no va ser capaç de complir la seva part de la feina per si de cas sonava la flauta, i va caure davant el Levante. En la mateixa setmana, l'entrenador de l'última dècada confirmava la seva marxa i s'escapava la segona Lliga consecutiva.

La Copa, un bàlsam merescut

L'epíleg de Llorens al capdavant del Barça va viure una alegria amb la consecució de la Copa. Alegria menor, però alegria al cap i a la fi, que va esborrar el mal regust de boca de les paraules gruixudes que el tècnic va adreçar en calent a les jugadores després de la derrota a l'última jornada. El míster va considerar que aquell resultat els «faria abaixar una mica els fums» alhora que «tirava per la borda tota la temporada, que era la mar de bonica». La imatge a la Copa va ser força més positiva, sobretot un cop superat l'ensurt dels quarts de final, on es va necessitar la pròrroga per tombar la Real. A les 'semis' es va superar el Valencia amb força solvència malgrat el 2-1 definitiu i, a la final, l'equip es va poder revenjar de l'Atlético i fer-li tastar la medicina que en l'últim any i mig s'estava empassant el Barça cada cop que s'enfrontava a la seva bèstia negra. En aquesta ocasió, l'equip va ser netament superior i li va sortir el partit que hauria desitjat fer, sense anar més lluny, un mes abans en el desenllaç de la Lliga.
El títol es va aixecar gràcies a l'encert d'Alexia, Aitana i al doblet de Jenni Hermoso, que va marcar d'aquesta manera els seus dos últims gols amb la samarreta blaugrana. La seva marxa al PSG era un rumor des del mes de gener, i finalment el 30 de juny es va acabar confirmant. Jenni va sortir del club sense fer soroll i sense cap anunci oficial sobre la seva decisió, més enllà d'un comunicat a les xarxes socials.
Xavi Llorens, per la seva banda, marxava amb la quarta Copa de la Reina sota el braç -la cinquena del Barça-, que completava un palmarès personal envejable, amb quatre Lligues i set Copes de Catalunya. En total, 404 partits oficials dirigits amb un 68% de triomfs, 1.071 gols marcats i un ascens a Primera. La calba més famosa de la Ciutat Esportiva passava a formar part de la llegenda.

Fran Sánchez, el relleu

El recanvi feia temps que estava decidit. Fran Sánchez, un extècnic de les categories inferiors de la casa, tornava a can Barça per assumir el relleu a la banqueta i comandar una nova era al femení, amb Markel Zubizarreta com a nou mànager esportiu. L'estructura s'engreixava, i la feina que Llorens havia fet durant tants anys ara recauria en dues figures, imitant el model de la resta de seccions professionals.
Sánchez havia passat quinze anys entrenant al futbol formatiu -sempre nois- abans d'emprendre dues aventures com a director tècnic a la selecció de Bahrein i entrenador assistent al Maccabi de Tel Aviv. En la seva presentació, el 29 de juny, Sánchez va confessar que s'hauria d'adaptar a un futbol que no coneixia en profunditat i va garantir que l'estil de joc no diferiria massa amb la seva arribada: «L'aposta del club és aconseguir que pugin el major nombre de jugadores del planter, però s'ha de mirar també al mercat per intentar ser competitiu».

Martens, estrella de la nova constel·lació La direcció del nou Barça va apostar clarament per la segona opció i es va llançar al mercat sense manies. Durant el mes de juliol i bona part del mes d'agost, l'equip va incorporar sis jugadores: la mitjapunta macedònia Andonova, la migcentre francesa Bussaglia, la lateral brasilera Fabiana, la davantera anglesa Toni Duggan i la defensa de l'Atlético Mapi León. El fitxatge de l'aragonesa es va demorar fins a la darrera setmana de la pretemporada, quan el Barça va accedir finalment a pagar traspàs -el primer de la història de l'entitat- per endur-se la jugadora després de setmanes de negociacions.

La novetat estrella, no obstant, va arribar des dels Països Baixos. Pocs dies abans de debutar a l'Eurocopa que finalment guanyaria, es va fer públic l'acord amb Lieke Martens, un dels puntals de la selecció 'oranje' i que va ser escollida la millor jugadora del torneig. A aquest guardó s'hi va sumar el premi de Futbolista de l'Any que va recollir a Mònaco, tot just la setmana que havia aterrat a Barcelona per efectuar els primers entrenaments amb l'equip. El femení ja tenia la seva 'Messi' particular.

El club tanca la porta a Miriam

Aquest grapat de cares noves va provocar una 'operació sortida' igualment nombrosa, saldada amb la marxa de Sandra Hernández, Ange Koko, Ane Bergara, Irene del Río -que va acceptar l'oferiment per entrar a l'staff del juvenil- i Miriam Diéguez. El cas de la defensa colomenca va ser el més sorprenent, ja que havia estat titular en 23 partits la darrera campanya i va disputar sencers dotze dels setze últims duels a la recta final de la Lliga i la Champions.

La jugadora va denunciar que el tracte del club, que va esperar al dia de retorn als entrenaments després de les vacances per donar-li la baixa sota la justificació de «baix rendiment». Miriam va trobar lloc al Levante i tornarà a la Joan Gamper per enfrontar-se a les seves excompanyes en el primer partit del 2018.

Pretemporada atípica i campiones de Catalunya La pretemporada dissenyada per Fran Sánchez es va haver d'adequar al retorn esglaonat de les internacionals que havien participat en l'Europeu, fet que va obligar a comptar amb dotze futbolistes del filial per iniciar la preparació a l'estada de La Garrotxa. Entre les noies del planter ja no hi eren Berta Pujadas, Laia Aleixandri, Ariadna Rovirola ni Ona Batlle, les joves amb més projecció del 'B' que van posar rumb cap a l'Espanyol, Atlético de Madrid, Santa Teresa i Madrid respectivament, sense que el club decidís retenir-les. El projecte, de moment, es nodria de foranes consolidades a l'espera que l'èxode de perles de la casa pugui revertir-se en un futur.

Únicament l'Olympique Marseille -al tradicional torneig de la localitat francesa de l'Albi- va ser capaç d'evitar el ple de victòries del Barça a la pretemporada, on va ser convidat a enfrontar-se amb el recent nascut Olot i en la qual es va adjudicar la Copa Catalunya per vuitena vegada. Amb menys brillantor que en edicions anteriors, però igualment efectiu i netament superior, l'equip es va desfer de l'Europa a les semifinals (5-0) i va superar l'Espanyol per 3-0. Els espectadors de La Bòbila de Gavà no van poder veure encara gairebé cap de les noves futbolistes del renovat Barça, però ja es va poder intuir el gran potencial d'una plantilla feta gairebé per arrasar a la competició domèstica.

Canvi de rols a la plantilla

Les xifres de l'arrencada de la Lliga 2017/18 van donar la raó als qui pensaven que, per segon any consecutiu, el mà a mà exclusiu entre blaugrana i atlètiques estava servit. La resta de conjunts semblaven cridats a ser comparses, tot esperant un miracle per donar algun ensurt als dos grans al llarg de les trenta jornades. L'equip va sumar els primers 18 punts de 18 possibles, i només se li va ennuegar mínimament la incòmoda visita a la Real Sociedad resolta per mínima gràcies a una canonada de Bussaglia. La francesa es va revelar ràpidament com un dels descobriments positius i de rendiment immediat del nou Barça.

A manca de veritable emoció en els compromisos inicials de Lliga, la incògnita era veure com es conjuntaven les Martens, Duggan, Fabiana i companyia. Això, i el morbo de comprovar quines serien les jugadores descartades a cada convocatòria. El panorama havia canviat substancialment, i amb una plantilla de 24 jugadores de primera fila i sis incorporacions, les 'vaques sagrades' d'anys anteriors començaven a veure com el seu rol protagonista minvava notablement. Les principals damnificades d'aquesta entrada de saba nova han estat jugadores com Marta Unzué, Ruth Garcia o Olga Garcia, que malgrat heretar el dorsal '10' que va deixar orfe Jenni Hermoso només va jugar 64 minuts en els primers vuit partits de la temporada.

Sense rival a Europa; a la Lliga, el de sempre El calendari, aquesta vegada, va preveure que els duels decisius no es demoressin fins al final de cada volta. L'Atlético-Barça de la setena jornada es va resoldre en un empat (1-1) que, al capdavall, va ser un mal menor vista la mala segona part de les jugadores de Fran Sánchez.
Malgrat avançar-se amb gol d'Andressa Alves, l'equip va naufragar en algunes estones de la segona meitat i, enmig del desconcert general va patir una expulsió -Vicky Losada- circumstància que no havia succeït en tota la temporada anterior. En el primer test seriós, el nou Barça no va donar la talla esperada.

Paral·lelament, l'atzar benèvol dels bombos ha permès que les dues primeres rondes de la Champions hagin estat bufar i fer ampolles. L'Avaldsnes islandès i el Gintra lituà no van ser rivals en cap moment i les eliminatòries es van resoldre ja a domicili, provocant unes entrades paupèrrimes al Miniestadi, que tampoc va aconseguir atraure ni 600 espectadors davant l'Sporting de Huelva i el Betis.

L'agitat clima político-social d'aquesta tardor sumat al descens generalitzat de públic que està experimentant el club durant els darrers mesos han fet que el flamant Barça de Martens i Fran Sánchez no hagi sabut continuar, per ara, l'onada d'interès a l'alça que va viure la passada campanya un equip que acaba d'enfilar-se fins a la setena posició en el rànquing mundial anual que elabora la Federació Internacional d'Història i Estadística (IFHSS).

Lesions, derrota i l'Olympique Lyonnais a l'horitzó A la recta final de l'any, les males notícies s'han ajuntat per posar al Barça en les primeres dificultats serioses. En tan sols vuit dies la temporada blaugrana es va emplenar de núvols negres amb la lesió de Mariona, la derrota contra pronòstic a Tenerife i el sorteig que ningú desitjava. L'Olympique Lyonnais, actual bicampió i millor equip del continent, serà el rival als quarts de final quan s'inauguri la primavera a les acaballes de març. L'esquinç al lligament col·lateral del genoll esquerre farà que Mariona hi arribi molt justa, en cas que hi arribi. Qui no hi serà segur és Leila, operada també del lligament -en aquest cas creuat- i que es perdrà tot el que queda de temporada.

El consol per minimitzar tant d'infortuni el va aportar l'Alético de Madrid. Després de 44 partits imbatudes a la Lliga, el Rayo Vallecano va donar la campanada al Cerro del Espino superant les futbolistes d'Ángel Villacampa, que no tastaven la derrota a la competició des de maig de 2016. El Barça no ho va desaprofitar i va passar per sobre l'Espanyol al derbi, situant-se de nou colíders. Almenys, l'hivern i el nou any s'estrenaran sense nedar a contracorrent -que ja és molt- per un Barça que el 2018 ha de demostrar amb fets que la nova etapa es tradueix en quelcom més que noms mediàtics i un nou inquilí a la banqueta.

MIGUEL LÓPEZ MALLACH | Futfem.cat

ESPANYOL
L'Espanyol, del negre al blanc
Carlos Belmar

Una muntanya russa. Així és l'Espanyol. Un dia està a dalt i un altre dia enfonsat al fang. No hi ha terme mig. Les sensacions es porten sempre als extrems i no hi ha dia que es pugui prendre l'aire necessari per veure les coses amb perspectiva. Una victòria es magnifica i una derrota es veu com el pitjor dels escenaris possibles i s'ha de cremar tot. Però sempre hi ha un nou partit, una nova final i una nova oportunitat per demostrar que el club està viu i que no es rendirà. Així es podria resumir un any que va començar amb els pitjors dels pronòstics i que ha acabat amb les millors sensacions possibles. Potser som al començament d'una nova època que ha de portar l'Espanyol a deixar la travessa del desert i començar a aixecar el vol com a bones 'periques'.

Cada vegada pitjor

L'any va començar amb l'equip a la part baixa de la classificació, lluitant amb l'Albacete, Oiartzun i Tacuense per a no baixar. Tenia una diferència de 4 punts amb la zona de descens (l'equip basc només portava 5 punts fins aleshores). Ningú no veia perillar la Primera Divisió, però estar tant baix a la classificació feia que les sensacions no fossin les millors. S'havien aconseguit dues victòries que van fer que el conjunt que en aquell moment dirigia Luismi Marín pogués respirar i pensar remuntar de forma definitiva.

En el primer partit de l'any es va empatar contra l'Athletic Club, aconseguint un punt que reforçava les sensacions de l'equip i allunyava un punt més el rival que marcava la zona de descens i el qual seria el seu pròxim rival a la Lliga. Una victòria a casa contra l'Oiartzun deixaria pràcticament tancada la permanència, ja que deixaria molt tocat un rival directe. Tot era propici per sortir del pou, però el partit es va perdre als últims minuts i va deixar mot tocat l'equip just abans del 'Tourmalet' contra Valencia, Atlético, Levante, Tenerife i Barcelona. Dos empats davant les valencianes i les tinerfenyes van ser els únics resultats positius i deixaven l'Espanyol en zona de descens a un punt de l'Albacete i a dos de l'Oiartzun. Només el Tacuense amb 8, es trobaven pitjor que les blanc-i-blaves.

Dos fitxatges

L'Espanyol feia oficial els fitxatges de la brasilera Luana de Lima i la jugadora del Paraguai Dulce Maria Quintana. Dues incorporacions en atac que havien d'ajudar a l'equip en el seu camí per a conservar la categoria. Luana va començar marcant contra l'Atletico i va contribuir amb 4 gols a la salvació de l'equip, però no es va consolidar com a titular. Dulce va començar a jugar a la mitja punta, però va acabar la temporada jugant de central després de desaparèixer de les convocatòries de Luismi Marín.

Jornada 22 i l'Espanyol s'enfrontava a la Real a casa i cada vegada es complicava més la cosa. Una situació incòmoda per a un equip fet, suposadament, per aconseguir la classificació per a la Copa de la Reina amb solvència. En 22 minuts, les esperances d'aconseguir la victòria van saltar pels aires i les sensacions eren molt dolentes. I per acabar-ho d'adobar, el tècnic Luismi Marín va carregar contra les jugadores explicitant que l'equip no assumia la delicada situació en què es trobava.

Més derrotes i el tècnic dimiteix

Les derrotes a Vallecas i amb el Zaragoza a la Dani Jarque, van provocar encara més sensació que l'equip estava mort i que sortir del pou era cada vegada més complicat. Aquella mateixa setmana, Luismi Marín feia oficial la seva renúncia per discrepàncies amb la direcció esportiva. El tècnic va esgrimir que la direcció esportiva volia imposar el seu criteri i que no podia treballar. El club, per la seva part, va manifestar que tot es feia per ajudar al cos tècnic a aconseguir la salvació. Rubén Rodríguez, que en principi pujava al primer equip per ajudar a Marín a salvar a l'equip, es feia càrrec del primer equip amb la il·lusió de fer un bon final de temporada i deixar l'Espanyol a Primera. El primer partit es va perdre a Badajoz, però tant el nou cos tècnic com les jugadores, començaven a veure un canvi dins l'equip. I amb aquest panorama, l'equip va anar al camp de l'Albacete, que en aquell moment marcava la salvació.

Victòries de Primera

Jornada 26. L'Espanyol arribava a Albacete amb un punt de desavantatge respecte a l'equip local. Un partit dramàtic per la situació dels dos equips i que ben bé podria marcar el destí de l'equip que perdés. Les blanc-i-blaves van fer la seva feina en el moment que calia fer-la i els gols d'Eli del Estal -decisiva al tram final de la temporada- i de Paloma, van fer créixer les esperances de salvació i van donar una bona empenta anímica a un equip que estava patint molt. L'Espanyol sortia del descens i encarava les ultimes 4 jornades amb més convicció i ganes de revertir la situació.

La visita de l'Sporting de Huelva semblava propícia, ja que l'equip d'Antonio Toledo cada cop tenia menys opcions d'aconseguir una plaça per a la Copa de la Reina. Un Espanyol endollat va començar amb força, però tot es va torçar amb el gol d'Anita. Les victòries de Tacuense i Albacete, tornaven a ficar la por a l'Espanyol i el drama s'ensumava. I per honorar la història 'perica', la càntabra Eli del Estal va tornar a salvar l'equip en un final d'infart. Al més pur estil Ferran Coromines, va fer dos gols en dos minuts que remuntaven el partit i feien esclatar tota la parròquia 'perica'. La victòria va suposar tres punts que van esdevenir claus per a la salvació, tant per la victòria com per la forma d'aconseguir-la.

Es va malaguanyar una bona oportunitat al camp del Tacuense, però l'empat només va servir per mantenir la distància amb els seus perseguidors amb només dues jornades per jugar i dos rivals d'entitat per davant: Betis a casa i Athletic Club a Lezama.

'Objectiu' aconseguit

Després de 29 jornades i una temporada plena de patiments, canvis d'entrenador, derrotes, plors i poques alegries, la victòria davant del Betis sumada a la derrota de l'Oiartzun a Vallecas, va certificar la salvació i va deixar en anècdota l'empat a 3 a Lezama. Un bon final per a una història dolenta. Amb la permanència a la saca, tornava a començar l'enèsim projecte i tocava reconstruir un equip que no havia donat el rendiment esperat i que, només de la mà de Rubén Rodríguez, va demostrar quelcom més que el que havia ofert fins a l'arribada del tècnic. S'esperava una revolució i que moltes jugadores deixessin l'equip, però al final, les baixes van ser menys de les esperades i el gruix de l'equip va continuar. Moltes de les renovacions van arribar per la dificultat per trobar jugadores de fora que vinguessin a un equip que havia fet una temporada molt dolenta. A més a més, jugadores importants van deixar l'equip: Anair Lomba va fitxar pel Valencia i Elba Vergés va viatjar a França per fitxar pel Soyaux Charente. El projecte aixecava molts dubtes i la majoria de possibles de jugadores ja tenien equip per a la temporada vinent. Clara Martínez va ser la primera a anunciar-se oficialment, i després van anar arribant Berta Pujades, Mariajo Pons, Ayaki Shinada, Deborah Rinaldi, Rikka Hannula i Dominika Čonč. L'Espanyol va haver de fitxar fora el que no trobava a dins.

Canvis a l'estructura del Club

La direcció esportiva va apostar per Joan Bacardit per agafar el relleu de Rubén Rodríguez. Una aposta arriscada per a un entrenador que només portava 6 partits d'experiència a Primera Divisió com a ajudant de Rodríguez i que es va guanyar el lloc pel bon final de temporada que va fer l'equip. Però el veritable canvi al club va arribar de la mà d'Óscar Perarnau i el seu primer fitxatge per millorar l'estructura: Lauren Florido. Perarnau va tornar a l'Espanyol per ocupar el càrrec de director general i va nomenar Florido per coordinar el femení al costat de la directora esportiva Titi Camúñez, que passaria a encarregar-se només del primer equip. Els canvis han anat arribant i de mica en mica, s'han començat a canviar moltes coses per aconseguir pujar el nivell en tots els sentits i anar professionalitzant totes les estructures del club.

Torna la competició

L'Espanyol va començar la temporada amb dubtes per veure si la nova plantilla era capaç de millorar les seves prestacions i no patir tant com la temporada anterior. En aquesta ocasió, es va optar per la prudència i es va marcar com a objectiu prioritari de l'equip la salvació. No es volien tornar a cometre els mateixos errors de la temporada anterior i el 'partit a partit' es convertia en la cançó de fons d'aquest nou repte. I per a començar, una nova edició de la Copa Catalunya. Les blanc-i-blaves van suar de valent per derrotar a un bon Seagull a la semifinal i, a la gran final, es van trobar el Barcelona. L'equip de Joan Bacardit va perdre per 3-0 contra un conjunt que va haver de treballar per derrotar a un equip que es presentava amb moltes baixes i amb moltes jugadores del filial. No es va poder lluitar per guanyar la Copa, però la final va deixar bones sensacions.

A la Lliga, les coses no va poder començar millor. La primera i patida victòria davant el Betis a casa va continuar amb una victòria a domicili a Sevilla. Un ple de victòries que situaven l'equip al capdamunt de la taula com a tercer classificat i que feia disparar la il·lusió en jugadores i afició. Així i tot, les dues següents derrotes van aconseguir tornar a tocar de peus a terra tothom i van ser un toc d'atenció pel que podia esdevenir com el camí difícil que pronosticava el seu entrenador.

L'equip creix

L'empat al camp del Levante i les dues victòries consecutives contra Zaragoza i Albacete, van donar molta confiança a un equip que només es trobava darrere l'Atlético de Madrid, Barcelona i l'Athletic Club a la classificació. Ni els més optimistes podien pensar que a la jornada 7 l'equip es trobés quart a la Lliga. L'equip estava ple de confiança i els resultats arribaven. Una autèntica basa d'oli i un bon coixí de punts per enfrontar els següents partits.

Les 'ensopegades' contra Real Sociedad a casa i contra Santa Teresa a Badajoz van començar a mostrar que l'equip es trobava en una situació irreal i que s'havia de millorar i treballar molt per mantenir el nivell. La solidesa defensiva, l'esforç i la incansable feina a sobre el camp de l'equip els feia un equip molt sòlid i que costava de guanyar. I així es va arribar al famós 'Tourmalet' on l'Espanyol s'enfrontaria a Athletic Club, Valencia, Atlético de Madrid i Barcelona de manera consecutiva. En aquests partits es va veure un equip que no s'arronsava i provava de plantar cara els rivals. Contra l'equip basc es va poder veure que, tot i competir fins al final, encara es trobaven lluny del nivell necessari per guanyar. Contra Valencia es va treure un meritori punt i contra l'Atlético es va fer un gran partit, però es acabar perdent als últims minuts, tot i que lluitant de valent i posant en moltes dificultats les madrilenyes. L'únic partit on l'equip va estar lluny de competir va ser en el derbi català, on l'aclaparadora qualitat de les blaugranes, va fer impossible que l'Espanyol pogués plantar cara.

Problemes físics i bon nivell de la base

Tot i la bona primera part de la temporada, l'Espanyol ha sofert molt per a poder mantenir el nivell. Les lesions han fet que moltes de les seves jugadores no poguessin participar amb normalitat. Clara, Estibi, Brenda, Mariajo, Luana, Pilar i Núria Garrote... no han pogut jugar gaire partits i en alguns casos com el de Clara, no han pogut ni debutar a la Lliga. A més a més, Riikka Hannula va deixar el club per decisió personal i va tornar al seu país. Això ha fet que Joan Bacardit hagi hagut de demanar ajuda al filial i hagin estat moltes joves jugadores les que han aportat el seu gra de sorra perquè el nivell de l'equip no baixés. Fins i tot, jugadores com Elena Julve i Esther Solà, han disposat d'un bon grapat de minuts i són assídues de les convocatòries.

Tot esperant un 2018 encara millor

El final de l'any no ha estat com s'esperava. Després de deixar enrere els partits contra els quatre millors equips de la Lliga, L'Espanyol es va enfrontar al Madrid a casa. Es volia acabar l'any de la millor manera i posar el llacet a una bona primera meitat de temporada, però l'equip es va deixar remuntar un partit que tenia guanyat i va deixar un mal gust de boca que desllueix una mica la feina feta fins a aquesta jornada. Així i tot, com ja va avançar Joan Bacardit a principi de temporada, l'equip té molt marge de millora i espera veure un Espanyol molt millor del que s'ha vist fins ara.

PEDRO SALADO | Futfem.cat

SEGONA
L'interès pel futbol femení continua en augment

El Seagull s'ha tornat a quedar a les portes de l'ascens. Aquesta vegada no va passar de la primera ronda i va caure contra el Madrid de manera contundent. Aquest any, la temporada va començar amb un Collerense molt fort, però la resta de competidors han reaccionat i la lluita per assolir la plaça que dóna accés al play-off està sent molt disputada.

El final de temporada ens va deixar notícies amargues com el descens del Sabadell o d'un històric del futbol femení com l'Estartit, però també bons moments com el nou títol de Lliga del Barça B. Un filial blaugrana que ha vist com bona part de la plantilla ha marxat de l'equip en direcció a nous reptes. La baixa més dolorosa, la de Laia Aleixandri, la jove perla del planter blaugrana que ha fet el salt a Primera Divisió amb l'Atlético de Madrid. També han volgut provar a la màxima categoria altres jugadores com Berta Pujades a l'Espanyol, Ainhoa López al Zaragoza o, més recentment, Sara Navarro a la Fundación Albacete.

L'interès pel futbol femení continua en augment i aquesta temporada ja hem pogut començar a gaudir de partits de Segona Divisió televisats gràcies a l'acord entre la FCF i Esport3. En una altra aposta per potenciar el futbol femení, l'Europa ha inclòs aquest estiu, per primera vegada, la categoria femenina al seu històric trofeu 'Vila de Gràcia'. Un guardó que es va endur, en aquesta primera edició, el Seagull.

MIGUEL LÓPEZ MALLACH | Futfem.cat

PREFERENT
La no professionalització dels equips fan que moltes jugadores no agafin compromisos ferms amb els clubs i això acaba generant complicacions any rere any

La categoria de bronze és sempre una categoria complicada de gestionar a nivell d'efectius. La no professionalització dels equips fan que moltes jugadores no agafin compromisos ferms amb els clubs i això acaba generant complicacions any rere any. La temporada passada va ser el Camp Clar un dels equips que millor van exemplificar aquesta problemàtica, arribant a disputar bona part de la temporada sense portera. Aquest curs, el Tortosa-Ebre ha estat el trist protagonista de la Preferent. El conjunt tarragoní va aconseguir la plaça a la categoria després que l'Atlètic Prat anunciés la seva retirada, a dies de començar la competició. La falta de previsió a l'hora de construir una plantilla competitiva ha forçat l'equip a no presentar-se a molts partits i ha acabat sent expulsat de la competició.

La marxa de David Amelibia de l'Atlètic Prat va sentenciar el conjunt del Llobregat, que es va retirar abans de començar la temporada. El tècnic competeix aquesta temporada al Molins, d'on Carlos Tregón es va acomiadar aquest estiu després de quatre temporades. L'arribada de l'ex de l'Espanyol, Toni Polidano, al Sant Cugat també ha estat una de les altres novetats més destacades a les banquetes de Preferent.

El Pardinyes ha fet història aquest any convertint-se en el segon conjunt lleidatà a la categoria de plata. La creu, en canvi, és pels equips que no van aconseguir mantenir-se a Preferent. Camp Clar, Guineueta i Penya Blanc-Blava La Roca van ser els tres conjunts que van descendir a Primera Catalana, juntament amb el Tortosa-Ebre, pels descensos compensats.

PEDRO SALADO | Futfem.cat

CATALUNYA
Neque porro quisquam est qui dolorem ipsum quia dolor sit amet, consectetur, adipisci velit...
Absoluta
Per quart any consecutiu, Catalunya ha tancat l'any disputant un nou partit nadalenc. En aquesta ocasió, l'absoluta s'ha enfrontat a Navarra amb Victòria per 1 gol a 3 en un partit disputat a l'estadi d'El Sadar. Malauradament, la selecció catalana no va disputar el partit de tornada previst contra Galícia a mitjans d'any, privant l'afició de veure l'equip a casa. S'haurà d'esperar per veure si el 2018 torna a portar la selecció a Catalunya.
Sub-16 i Sub-18

Per a les seleccions inferiors aquest ha estat un any de cara i creu. Tant la sub-18, com la sub-16, afrontaven el Campionat d'Espanya amb la clara voluntat de revalidar el títol, però només una ho va aconseguir. La sub-16 de Natalia Arroyo va disputar el trofeu contra la selecció amfitriona, Euskadi, a Àlaba, superant per 3 gols a 0 el combinat basc a la final. La cara més amarga la va viure la sub-18. Les de Lluís Cortés també es van enfrontar a la selecció local a la final, Madrid. En aquest cas, però, les madrilenyes van aconseguir la victòria amb un gol al minut 84.

Aquesta temporada, les dues seleccions intentaran aixecar el preuat trofeu, però ho faran amb novetats a la banqueta. La marxa de Lluís Cortés per integrar-se al cos tècnic del Barça ha propiciat el salt de Natalia Arroyo a la sub-18, compaginant aquest càrrec amb el de seleccionadora absoluta. Les més petites han passat a estar dirigides per Mireia Vera, que s'ha incorporat a la disciplina de la Federació Catalana de Futbol (FCF) aquesta tardor.

A la primera fase, disputada aquest desembre a Vilafranca del Penedès, Catalunya s'ha classificat com a primera de grup gràcies als 10 punts assolits. La sub-18 va guanyar els dos partits (5-0 contra Extremadura i 2-0 contra Navarra), mentre que la sub-16, tot i guanyar el darrer partit contra Navarra (0-4), no va passar de l'empat contra Extremadura (2-2) en el debut. A la segona fase, que es disputarà al febrer, Catalunya comparteix grup amb Andalusia, La Rioja i l'Aragó.

UEFA

ESPANYA
Neque porro quisquam est qui dolorem ipsum quia dolor sit amet, consectetur, adipisci velit...
Absoluta
Espanya va arribar fins als quarts de final a l'Europeu dels Països Baixos. La falta de gol contra Àustria va condemnar des dels onze metres la 'Roja'. Durant la preparació per a la cita europea, però, les de Jorge Vilda van fer història conquerint la prestigiosa Algarve Cup en l'any de la seva estrena en aquest torneig internacional.
Sub-19
La sub-19 ha viscut un any dolç convertint-se en campiona d'Europa gràcies a un gol de la blaugrana Patri Guijarro al 90'. El segon títol europeu d'Espanya va servir per garantir-se una plaça al Mundial sub-20 de França del pròxim agost.
Sub-17
El subcampionat a l'Europeu de la República Txeca torna a deixar un regust amarg a la sub-17 espanyola. Les de Toña Is van caure, per tercer any consecutiu, a la tanda de penals a la gran final contra Alemanya.

MIGUEL LÓPEZ MALLACH | Futfem.cat

COPA CATALUNYA
La Copa Catalunya segueix sent de color blaugrana
Berta Alric

Fins a 28 equips van participar des de mitjans de maig en una nova edició de Copa Catalunya, on la principal novetat va ser la dotació econòmica per als equips guanyadors de cada eliminatòria. Exceptuant els dos clubs professionals - Espanyol i Barça -, la Federació Catalana de Futbol (FCF) va voler premiar amb 150€ la victòria durant les tres primeres rondes, 500€ en la quarta i 1.000€ per als dos equips semifinalistes, en aquest cas l'Europa i el Seagull.

El conjunt de Jordi Ferron va ser l'únic equip de Segona que es va classificar directament a la tercera ronda perquè va haver de disputar la promoció d'ascens a Primera Divisió, que finalment no va poder aconseguir. Per altra banda, i com a cada edició, l'Espanyol i el Barça esperaven el seu torn a les semifinals. L'Estadi La Bòbila de Gavà va ser la seu que va acollir la fase final amb el Seagull, l'Europa, l'Espanyol i el Barça com a equips protagonistes. Les blanc-i-blaves i el Seagull es tornaven a trobar en unes semifinals de Copa Catalunya i l'altre partit, més desigualat, va caure a favor del Barça que tot i jugar sense les internacionals, va superar amb comoditat l'Europa per un contundent 5 a 0. La gran final entre Barça i Espanyol va estar més igualada que l'anterior edició, però les blaugrana es van imposar amb un còmode 3 a 0 i van aixecar per vuitena vegada en la seva història la Copa Catalunya.

Primeres rondes, moltes sorpreses

Durant les dues primeres rondes es van disputar duels desiguals entre equips de Segona i equips més amateurs. L'Europa i l'Igualada es van enfrontar al Riudoms i al Martinenc de Primera Catalana i no van deixar espai per la sorpresa. El Sant Gabriel, que disputava el torneig després de força anys absent, també es va imposar a La Planada, aleshores campió de Primera Catalana, el Levante Las Planas va haver d'esperar els penals per poder eliminar l'Atlètic Vilafranca.

A mesura que equips s'anaven quedant fora, els partits s'anaven igualant, tot i ser conjunts de diferent categoria. En un partit sempre pot passar de tot i van començar aparèixer els primers resultats sorprenents. El Vic Riuprimer, recent ascendit a Preferent, va eliminar l'Estartit, que acabava de consumar el seu descens a la categoria de bronze; el Pontenc, que ja va donar la campanada classificant-se per a les semifinals en l'anterior edició, va començar amb el peu dret superant ni més ni menys que l'AEM a la primera ronda. La gran golejada, però, va ser la del Tàrrega que es va desfer del Camp Clar, aleshores a Preferent, per un contundent 7 a 2.

A segona ronda, els partits ja començaven a igualar-se i ja s'intuïa quins eren els equips més destacats que avançaven amb comoditat. El Vic li prenia el testimoni d'equip revelació al Pontenc desfent-se de les gironines i situant-se a tercera ronda, l'Europa golejava de nou al seu rival, aquesta vegada al Levante Las Planas i el Cerdanyola remuntava l'Igualada i se situava, contra tot pronòstic, a la tercera ronda de Copa Catalunya. Per altra banda, el Sant Cugat, el Sant Gabriel, el Manlleu i el Pallejà avançaven sense fer gaire soroll fins a una tercera ronda on guanyar era molt car.

Després de no aconseguir el desitjat ascens a Primera Divisió, la Copa Catalunya era el nou objectiu per al Seagull abans de marxar de vacances. Les 'gavines' de Jordi Ferrón volien deixar els deures fets per a la pretemporada i aconseguir, per segon any consecutiu, la classificació per a la fase final. El Sant Cugat va ser el rival que van superar a la tercera ronda, un conjunt que ja havia aconseguit l'objectiu de la seva temporada, l'ascens a Preferent. El Vic, per la seva part, feia història després de superar el Manlleu i arribar a l'última ronda de Copa i l'Europa i el Sant Gabriel avançaven a la següent fase sabent que s'enfrontarien per un lloc a les semifinals.

La quarta i definitiva ronda va tenir com a protagonistes el Seagull i el Vic i el Sant Gabriel i l'Europa. Les 'gavines' van ser qui ho van tenir més fàcil, ja que no van cedir la victòria i van desfer-se amb comoditat de les osonenques. L'Europa i el Sant Gabriel, en canvi, va lluitar de valent per una plaça a la fase final que finalment va ser per a les escapulades.

El torn de la fase final

Un any més, la setmana abans d'iniciar la competició, la Copa Catalunya ha de ser aixecada pel seu guanyador. La primera semifinal, i la més disputada, era la que enfrontava Espanyol i Seagull. Les 'gavines' arribaven amb moltes ganes després que l'any passat se'ls hi escapés jugar la final des del punt de penal. Aquest any, però, tot i aguantar fins a gairebé el final, un cop de cap d'Eli de l'Estal a falta de 10 minuts classificava les blanc-i-blaves per la seva setena final consecutiva.

A l'Europa li tocava el plat fort amb el Barça que, tot i no poder jugar amb la majoria dels fitxatges realitzats durant l'estiu, arribava amb jugadores internacionals i de gran qualitat. Les blaugrana es van imposar per 5 gols a 0 on la jugadora més destacada va ser la jove Claudia Pina, del filial, que va marcar dues dianes.

La gran final esperava un any més els millors equips catalans: el Barça i l'Espanyol. Amb el record encara present dels últims resultats viscuts en els derbis, el conjunt de Joan Bacardit esperava sortir de La Bòbila amb un resultat que no ferís l'equip de cara l'inici de temporada. El duel va estar força igualat entre els dos equip, però finalment, el Barça va decantar la balança a favor seu i va superar les blanc-i-blaves per un còmode 3 a 0. Un any més, i ja en són vuit, el Barça es proclamava campió de la Copa Catalunya.

EL REPORTATGE
La professionalització del futbol femení
Maite López
A l'increment del futbol base, s'hi sumen l'augment de llicències professionals que passen de 3 a 16 en dos anys

L'auge del futbol femení és un fet. En els últims anys, l'esport rei al nostre país ha anat creixent de manera desmesurada. En els últims 10 anys el creixement del futbol femení ha estat d'un 145%. L'increment de llicències cada temporada ha anat a més. Si la temporada 2000/01 el nombre total de llicències era de 2.769, ara ja ronda les 7.500 llicències. Aparentment les dades són molt positives, però l'esport femení segueix ocupant una posició secundària. Ara, gràcies a les noves jugadores que decideixen federar-se i la implicació de grans clubs de renom com poden ser Barça i Espanyol, fan que el futbol femení comenci a tenir la importància que es mereix.

Futur prometedor

Malgrat que encara estem a anys llum del futbol nord-americà o suec, cada vegada són més les nenes que opten per practicar futbol en comptes d'altres esports com pot ser el patinatge, per exemple. El reflex de tot això el trobem en les dades del futbol base. En les últimes tres temporades, les categories de Prebenjamí, Benjamí, Aleví i Infantil són les categories que més han crescut -un increment de gairebé 100 llicències per any i categoria-. Tot i que el nivell del femení no es pot comparar al del masculí, la visibilitat pública que està adquirint el femení en els mitjans de comunicació, és també un aspecte clau per les nenes que decideixen jugar a futbol. Ja no només tenen referents masculins dins del futbol, sinó que també han començat a aparèixer referents femenins.

El pas d'amateur a professional

Dels milers de noies que juguen a futbol, molt poques aconsegueixen arribar a professionalitzar-se. Tot i això, l'increment de fitxes professional en els últims tres anys ha estat molt positiva. S'han passat de 3 a 16 fitxes en tan sols dos anys. El futbol femení ja no només és un hobby, també comença a ser una manera de viure, malgrat els baixos salaris que reben les jugadores. La causa d'aquest increment és l'aposta que fan els equips de la Lliga en el futbol base i el pressupost que tenen aquests per poder fitxar. A casa nostra, l'evolució més clara la trobem amb equips com el Barça i l'Espanyol. Aquest últim, la temporada passada no disposava de pressupost per poder fitxar i va acabar sallant la permanència en l'última jornada de Lliga. La temporada de patiment ha servit al club per recapacitar. Aquest any, disposen d'un pressupost decent per intentar que el conjunt blanc-i-blau torni a les posicions altes de la classificació. El cas més significatiu, però, el trobem a can Barça, on el pressupost per aquest any supera el milió d'euros. L'equip català amb més projecció europea, ha incorporat jugadores de gran renom aquest any com el fixatge de Lieke Martens, escollida com la millor futbolista del 2017.

— Evolució de les llicències de jugadores afiliades a la Federació Catalana

Font: Federació Catalana de Futbol (FCF)
LES + LLEGIDES
Torna a gaudir de les 10 notícies que han tingut més èxit entre els lectors
Anna Mateus
L'equip infantil femení de l'AEM juga des de fa tres temporades a la lliga masculina d'aquesta categoria, assegurant-se així un bon planter de jugadores
Edurne Concejo
Aquest any, la Federació Catalana premiarà econòmicament els equips participants
Xavi Cereijo
En el futbol femení es pot detectar bé com és un vestidor quan toca defensar un córner
Jordi Ortet
El club anuncia que ha donat la baixa a les dues defensores el dia que l'equip ha iniciat la pretemporada amb el primer entrenament
Danae Moreno
Per segon any consecutiu el Luleå s'endú sis jugadores catalanes per combinar sistemes
Edurne Concejo
L'acusació de l'Atlètic Masnou i el Lloretenc ha resultat no ser certa i s'ha confirmat que l'equip de veterans no va formular els insults sexistes
Mònica Lujan
L'equip infantil-aleví de l'Igualada es deixa marcar un gol en senyal d'esportivitat durant el partit que aquest cap de setmana l'enfrontava contra l'Espanyol
Danae Moreno
El tècnic del Pallejà s'acomiada del club després de 9 temporades a càrrec del primer equip
Danae Moreno
El futbol femení creix, però la base no prospera i es resigna a patir
Mònica Lujan
La jugadora del Seagull Carla Morera aprofita l'estiu per competir en futbol platja, una modalitat sovint desconeguda però a l'alça
LES MILLORS HISTÒRIES
Repassa les 12 històries que ha seleccionat la redacció de Futfem.cat
Anna Mateus
L'equip infantil femení de l'AEM juga des de fa tres temporades a la lliga masculina d'aquesta categoria, assegurant-se així un bon planter de jugadores
Carlos Belmar
La jugadora de l'Espanyol gaudeix del seu somni de jugar a Primera Divisió mentre es prepara professionalment per treballar en l'àmbit social
Jenny Navarro
La jugadora de l’Espanyol B de 18 anys, Carla Niubó (Vic, 1999), fa balanç del seu any al Nürnberg FC alemany on ha pogut experimentar com és el futbol femení fora del nostre país
Mònica Lujan
La Federació Espanyola segueix immòbil davant la normativa que impedeix que les jugadores professionals puguin ser entrenadores
Edurne Concejo
«Al principi era molt estressant. No tenia temps per a la família i la vida personal»
Edurne Concejo
Xavi Llorens poques vegades somriu, la responsabilitat i l'exigència que sent són una llosa que mai s'ha espolsat, tot i que ara confessa que està més content i que s'ha tret un pes de sobre comunicant la seva decisió.
Carlos Belmar
El nou coordinador de l'Espanyol treballa amb el propietari del club, Chen Yanseng per construir un Espanyol «100% professional»
Mònica Lujan
La selecció de Line Røddik ha estat l'última a aconseguir una millora salarial buscant la igualtat respecte a l'equip masculí
Berta Alric
La limitació dels 19 anys per compatibilitzar les dues llicències se suprimeix de forma temporal
Edurne Concejo
Són moltes les veus que es van alçant per denunciar situacions d'assetjament o discriminació
Edurne Concejo
El tècnic català explica la seva peculiar forma de gestionar la complexitat d'un vestidor femení
Isidre Fàbrega
Visitem Ariadna Rovirola, Aina Torres i Carla Gómez, competint a la màxima categoria amb el Santa Teresa de Badajoz
LES PORTADES DE LA JORNADA
Les millors portades de La Jornada d'aquest 2017. Si encara no les reps, subscriu-te.
QUÈ ESPEREM D'AQUEST 2018?
Esperem que el 2018 acabi, per fi, amb Catalunya jugant de nou a casa el partit de Nadal. Ho farà també contra una selecció que engresqui?

El 2018 podria marcar un punt d'inflexió per al futbol femení. La Federació Espanyola (RFEF) estudia una reestructuració total de la competició que implicaria reduir els equips que participen, tant a Primera, com a Segona Divisió. Si tot avança com està previst, els primers efectes arribarien la temporada 2018/19 amb més places de descens en joc.

I mentre arriba la reestructuració, al capdavant de la classificació, el Barça espera amortitzar els fitxatges internacionals d'aquest estiu conquerint la Lliga i revalidant les Copes de la Reina i Catalunya. Al marge d'això, seran les blaugrana capaces de donar la campanada contra el totpoderós Olympique Lyonnais i classificar-se per a les semifinals de la Champions? L'altre representant català de Primera, l'Espanyol, va començar en bona forma, però acaba l'any cedint les posicions de Copa de la Reina. Podrà recuperar-les amb el nou any?

A Segona, El Collerense va començar molt fort, però la resta de competidors han reaccionat i serà interessant veure el desenllaç pel títol de Lliga i per la plaça de promoció d'ascens a Primera Divisió. A Preferent, en canvi, el 2018 començarà amb un equip menys a la competició. L'expulsió del Tortosa-Ebre per acumular tres incompareixences sense previ avís deixarà la categoria de bronze una mica òrfena.

En seleccions, esperem que el 2018 acabi, per fi, amb Catalunya jugant de nou a casa el partit de Nadal. Ho farà també contra una selecció que engresqui? Les més petites de la casa també afronten reptes importants. La sub-18 vol treure's l'espina de la derrota contra Madrid a la final del Campionat d'Espanya, mentre que la sub-16 espera revalidar el títol, el primer amb Mireia Vera a la banqueta.

A les seleccions espanyoles de base l'objectiu serà la Copa d'Europa. La sub-19 vol repetir el triomf d'aquest estiu contra França i, a més, espera l'anhelat Mundial sub-20. La sub-17, per la seva banda, intentarà trencar la maledicció d'una selecció que s'ha quedat a les portes d'aixecar un títol europeu les darreres tres edicions. A l'absoluta, el repte del 2018 serà aconseguir un bitllet per al Mundial de França 2019. Fins al moment, Espanya suma ple de victòries a la fase de classificació i és líder del seu grup.

Notícies relacionades

Comenta