Euskadi - Catalunya

Félix Gimeno, la història de les seleccions femenines

Fem un recorregut pels vint anys de la selecció catalana femenina amb l'últim seleccionador absolut de Catalunya

Futfem.cat | Pedro Salado

Félix Gimeno (Quintanilla de Arriba, Valladolid, 31.08.1949) és l'últim seleccionador que ha tingut la selecció catalana femenina. 14 anys dedicats al futbol femení de casa nostra en els què ha dirigit les seleccions absoluta i sub-25. Ara continua vinculat a la Federació Catalana de Futbol com a President del Comitè Tècnic d'Entrenadors.

Com arriba a ser seleccionador català absolut?
La selecció ja feia cinc anys que existia, el senyor Juan Antonio Orenes va ser el primer entrenador i Marc Serrano va agafar el seu relleu. A Serrano li va sorgir l'oportunitat d'entrenar el Terrassa i em van oferir el lloc a mi. Llavors formava part d'un programa de la FCF amb les seleccions comarcals masculines. He de reconèixer que vaig fer un conclau familiar per decidir què fer, perquè sincerament, el futbol femení no l'havia tractat mai. Al final vaig decidir tirar endavant i des de 1994 que vaig fer aquesta tasca.

Va ser molt complicat el canvi a les noies?
Entrar en un vestidor amb quasi una trentena de jugadores de totes les edats, des dels 18 anys als 30 o 32 va ser una experiència. Al principi vaig pensar: "Aquí hauré d'aprendre de la universitat de la vida perquè de bibliografia no n'hi havia cap ni una!" Era una cosa nova per mi, ha sigut molt gratificant, he après moltíssim. Penso que el col·lectiu femení no deixa de tenir les seves complexitats, però la dona té un comportament excepcional dins i fora del camp.

En què ha canviat el futbol femení en tots aquests anys?
El futbol femení ha tingut un increment bestial, el nombre de llicències s'ha disparat els darrers anys. Ha canviat moltíssim, sobretot gràcies a la incorporació de gent molt preparada a les banquetes. M'agradaria que la jugadora, quan acabés la seva activitat, s'impliqués més en tasques de responsabilitat a les banquetes. Encara veig que hi ha mancances en aquest aspecte, no sé per què passa, però han de fer el pas si els agrada. Un exemple d'això és Natalia Arroyo, una noia increïble, amb moltíssima capacitat i molt preparada. A veure si a partir d'ara s'apunten més exjugadores!

Encara manté el contacte amb alguna jugadora?
Si, amb moltes. Em trobo moltes jugadores que estan en actiu ara, jugant amb l'absoluta o a clubs de Primera i per mi és una satisfacció enorme que se'n recordin de mi. Com a entrenador, des de bon principi, he tractat sempre de ser molt obert, molt sincer, mirar fixament als ulls i crec que m'ha anat bé. He comès errors, segur, però la gran satisfacció és que et trobes jugadores allà on vas i et vénen a saludar, és molt gratificant.

Recorda alguna futbolista en especial?
Francina Pubill. Una jugadora que era la capitana, tenia 35 anys i venia a tots els entrenaments impecable, ben vestida, però dins del camp es transformava. A la final dels Autonòmics de la 97/98 a Fuenlabrada, en una pilota aèria, li van fer un trau. La sang sortia a dolls i ella li va demanar al metge que li emboliques el cap i va tornar a sortir a jugar. Era una dona que el futbol el portava dins i amb la seva edat, era el referent de totes les jugadores. Les més joves veien que si et prepares, et cuides i t'agrada pots arribar a jugar molts més anys.

L'any 1999, amb la reestructuració de la RFEF, la selecció absoluta va desaparèixer. Per què?
Aquesta selecció absoluta no els hi servia a la Federació Espanyola perquè estava formada per jugadores que ja tenien controlades des del Comitè Nacional. Deien que hi havia jugadores massa grans, que l'important era incrementar el nombre de llicències per sota, a la base. Van crear un programa dissenyat per limitar l'edat i fomentar més la base. Volien jugadores més joves i amb bona projecció i per això es va suprimir l'absoluta i es va crear la sub-25. Aquest canvi va comportar també la modificació de totes les seleccions de base. La sub-18 va passar a ser sub-17 perquè així es preparaven per a la sub-17 espanyola. L'objectiu final, al marge de competir als Campionats Autonòmics, era que sortissin les millors jugadores per anar a l'espanyola.

Una decisió que va ser molt discutida per totes les federacions autonòmiques.
Els inicis van ser de rebuig perquè no estàvem d'acord en tallar l'edat de les jugadores, però al final, el temps els hi ha donat la raó. S'ha aconseguit que els equips hagin incorporat jugadores molt joves, els clubs ja tenen la seva base i a partir d'aquí es pot començar a créixer.

L'últim partit que va disputar la selecció catalana femenina va ser davant Galícia, amb vostè a la banqueta.
Va ser l'any 2007, la selecció absoluta ja no existia com a tal, però jugàvem partits amistosos cada any per preparar el Trofeu Samaranch. Aquell Nadal vam anar a Balaídos per jugar davant Galícia com a prèvia del Galícia-Camerun masculí que es va disputar després. Ho van posar tot al nostre abast, estàvem allotjades al mateix hotel que Camerun i vam ser rebudes com a professionals. Vam entrenar a la ciutat esportiva del Celta de Vigo, que ens va donar totes les facilitats per l'ús de les instal·lacions. Va ser una experiència molt gratificant, sobretot per elles. La gent, l'estadi, l'ambient... eren increïbles, ens van acompanyar també les autoritats i el President de la Generalitat.

Una nit pel record i, a més, Catalunya va guanyar 1-6.
Vam ser molt superiors, les noies van jugar fenomenal. És un record entranyable, sobretot per les jugadores perquè el mèrit és tot seu, per tot el sacrifici que han fet des de que van començar a jugar. És just reconèixer aquesta feina, es mereixen tots els homenatges que se'ls hi puguin fer.

Aquell partit té una anècdota curiosa.
Sí, recordo que ens van retallar quatre minuts de partit perquè l'estaven fent en directe per televisió i ens van avisar que havien de començar el de la selecció masculina, que anava a continuació del nostre. Però després resulta que un cop dutxades, canviades i a la graderia per veure el partit, la selecció de Camerun no arribava. Es veu que tenien qüestions econòmiques per arreglar i no volien jugar. Es va fer molt tard i vaig marxar amb les noies. Quan estàvem entrant a l'hotel vam veure sortir la selecció de Camerun cap al camp.

Una falta de respecte cap a les seleccions de Catalunya i Galícia.
Mira, jo sempre ho explico amb aquesta metàfora: Sempre hem sigut conscients que el futbol és un comboi ferroviari i el femení està a l'últim vagó, però molt satisfets de ser al comboi! De mica en mica hem anat pujant vagons.

Vostè va estar molts anys al servei del futbol femení, ara sembla que amb el renaixement de l'absoluta es dóna una nova embranzida.
He après moltíssim, ha sigut un orgull haver pogut aportar el meu granet de sorra perquè, no ho oblidem, les jugadores són les què fan i desfan al camp per fer créixer el futbol femení. Esperem que sí, que això sigui un impuls. El senyor Subies està molt il·lusionat amb aquesta selecció i jo aplaudeixo que l'hagi recuperat. A partir d'aquí ja veurem...

El seu relleu l'agafa ara Natalia Arroyo, a qui vostè coneix molt bé.
Va ser integrant de la selecció catalana quan jo l'entrenava i era d'aquelles jugadores que sempre que se l'ha requerit ha estat allà. Ha despuntat en molts aspectes i la veritat és que s'ha preparat moltíssim. És una gran professional i molt entesa en el món del futbol i està portant a terme una tasca molt important.

L'elecció de Natalia ajudarà a la promoció del futbol femení?
Jo crec que sí. Ella té arguments més que suficients per fomentar i fer que el futbol femení arribi a la màxima potència i crec que està en disposició de fer un pas endavant en benefici de tot el futbol femení de casa nostra.

 

Notícies relacionades

Comenta