Més notícies de Champions

Què en queda d'aquell Barça?

Melanie Serrano i Alexia Putelles són les úniques supervivents del debut blaugrana en Champions contra l'Arsenal en la temporada 2012/13

FC Barcelona

El futbol té tant de retrobament, que alguns semblen orquestrats a propòsit. Després d'aixecar la seva primera Champions de la història, el Barça defensarà el títol, precisament, contra l'Arsenal, l'equip que el va veure néixer a Europa.

El mateix dia que el tècnic de l'equip blaugrana, Jonatan Giráldez, i la defensa Marta Torrejón han sortit en sala de premsa, s'han complert nou anys d'una eliminatòria històrica pel Barça. El 4 d'octubre de 2012, l'Arsenal va certificar la seva superioritat golejant a casa (4-0) per arrodonir el doble enfrontament de setzens de final amb un global de 7 a 0.

TANCAR EL CERCLE
Aleshores, l'equip només gatejava al Vell Continent. Era vulnerable i inexpert. La Champions era un premi, però també un suplici. D'aquella primera presa de contacte només han sobreviscut fins als nostres dies Melanie Serrano i Alexia Putellas, futbolistes que han fet un trajecte de pel·lícula en aquesta competició.

La 2012/13 seria la primera i única vegada que el Barça cauria als setzens de final. El següent curs va assolir els quarts de final, ronda en la qual es tornaria a endur un server correctiu, aquesta vegada per part del Wolfsburg (5-0 en el global). I en l'edició posterior, la 2014/15, quedaria eliminat en mans del Bristol City per un ajustat 2 a 1 en el còmput total. Aquella, per cert, seria l'últim cop que l'equip barcelonista quedaria fora als vuitens de final. L'últim, també, que un equip anglès l'expulsaria d'Europa.

Perquè, a partir de la temporada 2015/16, els quarts de final han estat la ronda mínima pel Barça. En el seu primer curs entre els vuit millors, el conjunt culer s'acomiadaria amb amargor després d'un duel ajustat amb el PSG, que es va resoldre amb un únic gol de Cristiane en el partit de tornada, en el minut 87.

Aquesta va ser la llavor de la maledicció francesa. En la 2016/17, de nou s'estampa contra el PSG als quarts amb un global més ampli (5-1). En la 2017/18, sense sobrepassar els també maleïts quarts, aquesta vegada el mur seria l'Olympique Lyonnais (3-1 en el total). Un equip imparable i hegemònic, que també apartaria el Barça del seu primer títol continental en la gran final del curs següent, celebrada a Budapest, i que es va resoldre amb una golejada impotent (4-1).

Aleshores no ho sabien, però a la capital hongaresa, les futbolistes del Barça, d'alguna manera, van començar a guanyar alguna cosa. La conjura entre l'aleshores tècnic, Lluís Cortés, i les capitanes després de la final va encendre la guspira que precedeix les grans ocasions. Més i millors entrenaments i una mentalitat allunyada dels complexos.

Aquesta guspira que cada vegada brillava amb més força va esclatar de ràbia el curs següent, amb l'eliminació en semifinals en mans del Wolfsburg, que només va superar el Barça en efectivitat. I, coses del futbol i els retrobaments, amb una solitària diana de Rolfö, ara a les files de l'equip blaugrana. El xoc va deixar una frase per als annals de la història, el «no hi ha distància», tan sobri i tan eloqüent al mateix temps, d'Alexia Putellas. Precisament ella, que juntament amb Melanie, ha recorregut una llarga distància a Europa fins a arribar a tenir aquella sensació de poder. De sentir-se capaç de regnar al Vell Continent de forma imminent.

D'aquest convenciment tan ferm, d'aquella ferida roent del dia del Wolfsburg, el Barça va fer amb els rivals el que tantes vegades havien fet abans amb ell. Als quarts de final, per exemple, va eliminar per primera vegada un equip anglès, el Manchester City en aquest cas. A les semifinals es va venjar del PSG en un doble enfrontament frenètic (2-3 al global). I a la final va arrasar al Chelsea (4-0) amb una contundència que reconciliava l'equip amb el seu debut a la competició contra un altre equip de Londres, l'Arsenal.

DEL PRESENT DEL BARÇA A LA NOSTÀLGIA DE L'ARSENAL
L'arribada en el darrer mercat estival del nou tècnic 'gunner', Jonas Eidevall, ha entregat l'Arsenal a la diversió i l'alegria. Sense estar adornat amb les opulentes xifres del Barça, l'equip londinenc ha col·leccionat un ple de victòries en aquest inici de curs. 4 de 4. Un inici condimentat per dos triomfs de prestigi, primer contra el subcampió d'Europa, el Chelsea (3-2), i després contra el Manchester City (5-0), una ombra de la passada temporada.

A més, abans de classificar-se per la primera fase de grups de la història de la Champions, va despatxar l'Slavia de Praga com qui es desfà d'un mosquit empipador (0-7 en el global). En aquests sis partits, dos de Champions i quatre de Lliga, ha sobresortit el talent golejador de Little (6) i Miedema (8), dos dels principals perills públics de l'Arsenal.

Un equip amb un present prometedor, però també amb una mirada nostàlgica. I és que l'Arsenal segueix ostentant l'honor de ser l'únic equip anglès amb una Champions, que va aixecar el llunyà 2007. Any absolutament màgic, en què acabaria aconseguint un sextet que no s'ha tornat a repetir.

En aquella dècada, com també en la dels noranta, les 'gunners' van viure la seva època durada. Entre el 2000 i el 2013 va aixecar 11 lligues i entre l'octubre de 2003 i el març de 2009 va restar invicte, encadenant 108 partits sense conèixer la derrota.

Entre aquella reminiscència de l'Arsenal dels invencibles i la versió actual, un període de reconstrucció i d'influència espanyola. Començant per la gespa, amb futbolistes com Natalia Pablos i les exblaugrana Marta Corredera i Vicky Losada. I seguint a la banqueta, amb el madrileny Pedro Losa com a entrenador, comparat amb el mític Arsène Wenger per la seva influència en la secció. Sota el seu paraigua, per exemple, es van produir arribades tan importants com les de Miedema, Little i Mead.

Tres futbolistes que volen canviar la nostàlgia del club per un present tangible. Pel present del Barça, que a còpia de derrotes farcides d'aprenentatges i d'una metamorfosi gestada a Budapest ha passat de víctima a botxí. De rebel·lió a establishment. En un procés del qual només en poden donar fe Melanie i Alexia. Jugadores miren enrere, s'acaronen la barbeta i es fan la pregunta que es fa tothom: què en queda d'aquell Barça?

 

Notícies relacionades

Comenta