Més notícies de Champions

Melanie Serrano: «Porto tants anys, que la part més complicada serà gestionar les emocions»

La veterana futbolista del Barça, amb 18 temporades a les seves esquenes, ha intentat imaginar amb cinc companyes més la cita amb la història al Camp Nou

FC Barcelona

No fa tants anys, jugar al Camp Nou era poc menys que un deliri. Ara, només és una conseqüència lògica i necessària del trajecte recorregut. El simulacre va ser la temporada passada, amb el coliseu blaugrana en silenci mentre el Barça escombrava l'Espanyol a la segona meitat (5-0). Enguany ha arribat l'hora de la veritat amb totes les de la llei: un més que presumible rècord d'espectadors poblant les grades, amb el Real Madrid com a rival i el teló de fons d'una tornada dels quarts de final de la Champions.

«Estem preparades per afrontar aquest dia com un de qualsevol». No és una sorpresa que Sandra Paños, amb la calma que la caracteritza sota pals i fora del terreny de joc, sigui la primera en vestir de normalitat un esdeveniment que oposita a entrar als llibres d'història. Pot fer-ho per la porta mitjana, superant el rècord d'assistència mundial en un partit de clubs que ostenta el propi Barça, amb els 60.739 espectadors que es van acostar al Wanda Metropolitano de l'Atlético de Madrid el 2019. O per la porta gran, deixant enrere els 90.125 aficionats que van presenciar la final del Mundial de 1999 entre la Xina i Els Estats Units al Rose Bowl (estat de Califòrnia).

Arravatar aquest registre a la màxima potència històrica del futbol femení, a dia d'avui, sembla només a l'abast d'aquest totpoderós Barça. «Espero que puguem superar aquest rècord i que vingui molta gent a animar-nos perquè serà un partit especial», desitja Claudia Pina, a qui el partit li arribava en el seu millor moment de forma des que és al primer equip.

Juntament amb Paños i Pina, fins a sis jugadores del Barça han atès els mitjans en el batejat com a Media Day. L'escena està calculada al mil·límetre. Sobre la gespa del Johan Cruyff, s'han col·locat fins a sis tamborets, dos per la zona delimitada per la ràdio, dos més per premsa escrita i dos més per les televisions. Cada 10 minuts, amb el personal de comunicació gairebé cronòmetre en mà, el joc de les cadires: les parelles de jugadores van rotant fins anar a petar amb tots els mitjans. Passats 30 minuts es tanca la paradeta.

En aquest finestra sobresurt la història de Melanie Serrano. La veterana futbolista del Barça, amb 18 temporades a les seves espatlles, intenta imaginar la cita amb el Camp Nou embriagada d'emocions. «Cada moment que visc amb el Barça des que vaig arribar, veient el creixement que hem tingut junts, intento gaudir-lo», arrenca, com qui parla d'una relació d'amor: «Durant 18 anys vaig viure en uns pisos del costat del Camp Nou. Cada cap de setmana anàvem a veure el Barça durant les èpoques de Rijkaard, Guardiola i Luis Enrique». I dimecres, si Jonatan Giráldez així ho vol, passarà d'espectadora a protagonista.

La de Sevilla ja sap què és jugar i, fins i tot, marcar al Camp Nou. Però aleshores el seu crit de celebració només va trobar l'eco d'un temple en silenci. «Arribar a temps és el més bonic», explica Melanie, que ha hagut d'esperar més que ningú per un dia com aquest. Abans de viure'l ja sap què sentirà: «Mai no oblidaré aquest moment». Que sigui la més veterana, en lloc de més preparada, la fa més vulnerable: «Porto tant temps, que quan arribes a aquests moments tan especials, controlar les emocions és més complicat que si no has viscut el camí».

Melanie no és l'única de les presents a peu de gespa que va marcar un gol a la primera vegada al Camp Nou. Marta Torrejón, entestada en negar el seu crepuscle amb 32 anys i una renovació recent signada, va marcar el segon gol d'aquell derbi silenciós. En els prolegòmens del partit de la seva vida, la futbolista més utilitzada en Lliga es transporta als orígens: «Sobretot me'n recordaré de la meva família i dels meus amics, que m'han vist des de ben petita. També de dir-me que no podria fer el que fa mon germà i, després, trobar-me amb un Camp Nou ple i contra el Real Madrid».

La irreverència de la lateral barcelonina ha combinat a la perfecció amb la paciència de la institució blaugrana: «Per fer les coses bé no s'ha de córrer. Al llarg d'aquests anys hem anat creixent poc a poc i ens hem anat guanyant aquest espai i la gent. Quan s'ha vist el moment i l'oportunitat, es podrà omplir el Camp Nou». Als pocs dies de posar-se a la venda, totes les entrades es fan esfumar com per art de màgia: «Esperava molta demanda, però fins al punt que estigués esgotat costava d'imaginar. Això significa que el nostre futbol interessa. Serà un partit que ningú no oblidarà».

Hi ha altres futbolistes, com Mapi León, que combaten la potència escènica del Camp Nou amb un somriure despreocupat: «La preparació és absolutament la mateixa. Pot haver el hàndicap que, a l'hora de comunicar-se, sigui més complicat». Només existeix aquest detall menor al cap de la central aragonesa, que fins i tot fa broma sobre les sabates d'una periodista mentre respon a les preguntes.

També li resta importància a l'eventual rècord: «Això ho penseu la premsa. Jo em dedico a pensar en què he de fer, com pressionaran i a qui he de marcar». En la passada jornada de Lliga, a Matapiñonera, Mapi va estar ben a prop de celebrar la seva segona diana de la temporada. El travesser s'hi va posar pel mig. Potser s'hi reconcilia al Camp Nou: «La celebració seria la mateixa, perquè quan marco no m'ho espero. Imagino que ho celebraria amb les meves companyes i, a sobre, estaria tothom». Són dies d'esprémer al màxim la imaginació, d'anticipar vivències.

També d'agafar referències. «El partit del Wanda podria ser un bon exemple, van haver-hi 60.000 persones», comença Patri Guijarro, que tampoc es vol enganyar a si mateixa: «Però el que viurem dimecres serà únic, perquè és amb la nostra gent». Fa 7 anys jugava al Collerense i, després d'un debut precoç, menor d'edat, amb el primer equip, s'ha acabat convertint en la mestressa de la sala de màquines blaugrana. En silenci, sense fer soroll, indetectable per a les distincions individuals. «Amb les papallones a l'estómac», afegeix, en el procés de seguir estrangulant el llenguatge per expressar els sentiments previs.

Amb Patri comparteix precocitat Claudia Pina, un d'aquests talents emergents del planter que en les últimes jornades ja reclama un cert lideratge dins l'equip. La seva mirada entremaliada guia totes les seves accions sobre el terreny de joc. També la diana de l'anada, per culminar la remuntada a l'Alfredo Di Stéfano. Només té 20 anys, però també té memòria: «He anat, poc a poc, per totes les categories inferiors. Estava al Barça B, l'any passat vaig sortir cedida per seguir creixent i aquest any, per sort, estic tenint oportunitats i em sento amb confiança». Una confiança que li cau de les butxaques. De discurs més aviat pla, les paraules són sobreres per a la de Montcada i Reixach: «No cal dir res entre nosaltres, només mirant-nos ja es nota el que ens vindrà». En acabat, també és conscient del privilegi d'arribar i trobar-se amb un premi com el del Camp Nou: «Moltes vegades es parla de canvis que les més petites no hem estat realment conscients de el que han lluitat per tenir ara totes aquestes condicions».

«Hem d'estar tranquil·les», resumeix Paños. Que burla com ningú la transcendència. Poc després de pronunciar aquesta frase, en verbalitza una altra. Contradictòria per a la majoria, d'absoluta coherència per a la portera alacantina: «És un gran dia per fer història».

 

Notícies relacionades

Comenta