Més notícies de Primera

LA JORNADA

Mercat de fitxatges

Pamela Tajonar, la portera que va encaixar un 12-0 abans de triomfar

La futbolista mexicana, que va fer història en la final de Champions amb el Barça, es retroba ara amb l'equip blaugrana vestint els colors del Villarreal

Villarreal CF

Pamela Tajonar (Cuernavaca, 1984) es va enfundar els guants per accident. Aleshores ella jugava de davantera i la portera de l'equip no havia pogut viatjar per enfrontar-se a la selecció mexicana juvenil en un amistós. Necessitat d'una substituta d'emergència, l'entrenador va convertir Tajonar en l'elegida. «Perquè era la més alta i pels reflexos que tenia del tenis», justifica la futbolista, que de ben menuda només somiava en esdevenir professional de la raqueta. Però, com moltes coses en la carrera d'aquesta mexicana, es va acabar torçant. I d'aquesta frustració va néixer una trajectòria per emmarcar, que l'ha portat a viure-ho pràcticament tot a nivell de clubs i de seleccions. Ara, als 36 anys, segueix lluitant contra el pas del temps a la porteria del Villarreal, el rival del Barça en aquesta jornada de Lliga.

Tornem a l'origen de tot plegat. L'accidentat debut de Tajonar sota pals no va anar bé. «Vam perdre 12 a 0, pràcticament no vam sortir de la nostra àrea», recorda amb amargor. Estava enfadada per l'àmplia derrota. Però darrere d'aquest càstig sever, igual que amb l'aspiració de ser tenista, s'hi amagava l'oportunitat de la seva vida. «Després del partit se'm van acostar per dir-me que em trucarien. Pensava que era broma, sarcasme, i m'ho van haver de repetir», relata Tajonar, que posteriorment seria convocada amb la sub-17. I des d'aquella golejada en contra inesperadament dolça, els guants sempre han abrigat les seves mans.

«Vaig trigar un parell d'anys a fer-me la idea que ja no podria tenir la pilota per marcar gols, que em divertia moltíssim», esmenta. Però una vegada superada la nostàlgia de la davantera, és quan va descobrir que encara hi havia una cosa millor que fer gols: aturar-los. Les primeres parades les va realitzar al seu país. Primer al Club Alianza (2002-2003) i, després, al Puebla (2003-2010). Mentre que als estius, assedegada de futbol, aprofitava per jugar als Estats Units, on va estar fins a cinc temporades en diferents equips.

TERRA D'OPORTUNITATS
Abanderat com la terra de les oportunitats, els Estats Units van obrir la porta del seu imminent desembarcament a Espanya. «El FC Indiana estava format per un equip tècnic ple d'europeus; entrenador polonès, preparador físic búlgar... Tenien molt contacte amb equips d'Europa», apunta. I resulta que un equip d'Andalusia, el Málaga, estava buscant una portera. Ja l'havia trobat.

Travessar un oceà podria semblar un petit miracle per a una futbolista que no va començar a jugar a un equip fins als 14 o 15 anys. Un equip que allà anomenen llanero, en què només es juga quan s'aconsegueix un camp per entrenar o bé organitzar un partit. Sense gaire constància. Però després d'aquest inici tardà va aprofitar el temps de valent i, un cop assentada a la porteria, va disputar el Mundial sub-20 al Canadà (2002) i, especialment, va participar en els Jocs Olímpics d'Atenes (2004). Els únics que ha disputat el seu país fins a la data. «Ha estat el màxim de la meva carrera», reconeix, tot i que com a moment més rellevant també inclou una altra data al catàleg: «El partit més emotiu que he jugat és a l'estadi Azteca, ple, l'any 2003, per classificar-nos pel Mundial».

Amb aquestes experiències sota el braç va aterrar a Málaga. «M'ho vaig pensar molt poc. En aquell moment el futbol m'estava donant menys del que normalment m'havia donat. Estava més enfocada a la universitat, on estudiava Arquitectura. Però ho vaig deixar al mes de gener, per arribar a jugar la segona volta», detalla. I a Espanya va trobar el que li mancava: «Em va donar el que necessitava com a portera: aquesta regularitat de jugar cada cap de setmana. Amb la selecció estàvem en una situació on teníem partits cada dos mesos, i érem dues o tres porteres que ens repartíem».

Així, Arquitectura es va quedar en un calaix per seguir construint una carrera que cada vegada tenia més fonaments. Després del Málaga va venir el Rosengård suec, equip en què va guanyar dues vegades la Lliga en tantes temporades. Un parèntesi exitós per tornar a Espanya, on defensaria els colors del Levante Las Planas, el Sevilla, el Barça, el Logroño i, actualment, el Villarreal.

EL CIM BLAUGRANA
En aquest trajecte feliç, però, també va haver espai per a la caiguda. «Hi havia un moment en què sentia que no acabava de trobar opcions per desenvolupar-me. Vaig experimentar cansament i desgana de seguir lluitant, però no se'm va ocórrer deixar-ho», comenta amb dificultats. El flirteig amb la retirada va ser efímer, però necessitava un canvi urgent. Tornar als orígens. I va tenir una segona etapa al Málaga, aleshores a Segona Divisió, equip que va rebre una petició sorprenent: Tajonar volia fer de davantera una temporada. La posició on va començar tot.

«Quan arribo ens van repartir la roba d'entrenament i em van donar l'equipació de portera. Jo els hi vaig dir que anava de debò el fer de davantera. I la 2013/14 la vaig jugar així», rememora amb orgull. Aquesta disfressa, juntament amb la trucada del Sevilla, va ser la seva salvació. Entre el 2014 i el 2018, Tajonar va viure un descens i un posterior ascens a Primera Divisió amb l'equip sevillà. Una etapa plena de corbes per acabar trepitjant terra promesa: el fitxatge pel Barça. Agafant el testimoni de Maribel Domínguez, Patricia Pérez i Kenti Robles, les mexicanes que havien vestit l'elàstica blaugrana abans que ella.

El cim de la seva carrera? «Jo crec que sí. El temps al Barça va ser del millor, sobretot per l'aprenentatge de la gent del voltant. Molt poques vegades tens aquesta oportunitat. Al final, el tema de jugar o no queda en un segon pla», remarca Tajonar, que en les seves dues temporades al club va viure a l'ombra de Sandra Paños. L'alicantina, precisament, no podrà viatjar pel parit amb el Villarreal al ser baixa d'última hora per una lesió al pectoral dret.

Però això no la va privar de viure experiències que no ha viscut en cap altra club. La més notòria, assolir una final de Champions. La de Budapest, del 2019, amb un desenllaç fatídic contra l'Olympique Lyonnais (4-1). Una final, per això, que va coronar Tajonar com la primera futbolista mexicana en arribar en aquesta instància de la Champions.

RETROBAR-SE AMB EL PASSAT
El currículum de la de Cuernavaca ja era per emmarcar. Al marge del Barça, amb la selecció va seguir carregant la motxilla d'experiències inoblidables. El Mundial d'Alemanya (2011), després de 12 anys d'absència de Mèxic, el Mundial del Canadà (2015), la Copa de Oro i els Jocs Panamericans. A banda dels ja esmentats Jocs Olímpics. El mapa somiat per a qualsevol futbolista internacional amb la seva selecció.

Després del Barça, arribaria l'etapa del Logroño, on tornaria a brillar amb llum pròpia i col·leccionaria les titularitats que no va gaudir a l'equip blaugrana. «És quelcom peculiar. He tingut la sort de passar per ambdós rols. M'ha servit per no acomodar-me en cap dels dos. Jugar molt pot ser contraproduent fins a cert punt, i viceversa», sosté Tajonar, que en l'única temporada al conjunt de La Rioja va disputar la seva primera final de la Copa de la Reina. Final que acabaria perdent, precisament, contra el Barça (3-0).

I el Barça, de nou, es creua en el camí de la portera mexicana. Aquest estiu ha fitxat pel Villarreal, recentment ascendit a la màxima categoria per primer cop a la seva història, que rebrà el conjunt blaugrana al Mini Estadi, a les 18.00 hores i sense cap televisió que retransmeti el partit.

«Tots sabem el que és el Barça, un equip que tindrà la pilota i que nosaltres intentarem incomodar. Però no estem focalitzant les coses en el resultat, amb cap rival. L'enfoc és en el treball col·lectiu», analitza Tajonar, que en aquestes tres primeres jornades de Lliga ha vist com la portera titular era la jove Elena de Toro.

Tajonar és aquella classe de persona que, per molt que compleixi anys (aquest desembre en farà 37), manté intacte un esperit jovenívol. «Des que vaig començar a ser portera he evolucionat de 0 a 1000. Tot ha anat en constant evolució. I m'agradaria que seguís sent així, no em canso de millorar cada any en algun aspecte», confessa, com si cada temporada fos la primera. I com si el gaudi del seu ofici resultés inesgotable: «De jove ni t'adonaves que estaves jugant. Ara, com més coneixes tot això, més ho aprecies».

 

Notícies relacionades

Comenta