«Començo sent una nena, me'n vaig amb una família». Melanie Serrano (Lebrija, 1989) només tenia 14 anys, era a l'escola i va rebre una trucada que li faria donar bots d'alegria. També li canviaria la vida: «El Barça em volia fitxar». Des que debutés un 15 de setembre del 2004 amb l'elàstica blaugrana, la sevillana s'ha fet gran en paral·lel al club de la seva vida. Ella, traspassant l'adolescència, aterrant a la joventut i acabar abraçant la maternitat. El Barça, descendint als inferns de Segona Divisió, renéixer de la mà de Xavi Llorens i encetar un procés imparable de professionalització fins a convertir-se en el millor equip d'Europa. De manera que, si bé l'existència de Melanie no es pot explicar sense el Barça, la del Barça tampoc es pot entendre sense Melanie. Sense forces per seguir posant-se les botes, 18 temporades i 516 partits després, la de Lebrija abraçarà un nou projecte dins el club: «Podré ensenyar tot allò que he après en aquesta casa». No sembla poca cosa.

Tota futbolista amaga una història. La de Melanie s'asseu en un tren. Només tenia 12 anys quan va abandonar els carrers de Lebrija (Sevilla), pels que feia rodar una pilota amb la que es divertia dibuixant sotanes als nens que jugaven amb ella. Amb la mare i la germana es van traslladar a Blanes, on començaria jugant a l'equip local abans d'eternitzar-se al Barça.

La mare no podia afrontar la despesa d'apuntar-la a un equip, però el Deportivo Blanes va accedir a fer-li una inscripció gratuïta a canvi que sortís bé la prova. Va ser el primer èxit. Després vindria la cèlebre trucada a l'escola i el tren. El del Barça, el de la seva vida. «Una hora i mitja amb tren i després amb metro fins al Miniestadi», rememora amb llàgrimes als ulls, darrere el micròfon d'una sala de premsa plena de gom a gom: família, companyes i staff tècnic.

El temor de perdre el tren de tornada la feia marxar abans d'hora dels entrenaments, dirigits aleshores per Natalia Astrain, la primera i última entrenadora del Barça. «Camps de terra, roba tres talles més gran, compartir camp amb quatre equips...» eren els greuges dels inicis, quan la societat i les institucions encara se'ls feia estrany conjugar en una mateixa frase futbol i femení.

Aleshores el Barça no era el tità d'ara sobre el terreny de joc, tampoc el referent social que en l'actualitat aixopluga les aspiracions de molts nens i nenes. Però en les 18 temporades que Melanie porta defensant la samarreta del Barça, una majoria d'edat, tot ha canviat molt. La de Lebrija és la notària d'aquest procés.

Perquè ella ja hi era quan l'equip blaugrana es sepultava a Segona Divisió. Melanie va romandre al club quan es va produir la diàspora, quan els cants de sirena d'altres clubs eren d'allò més seductors. Va agafar el braç a Xavi Llorens, i Xavi Llorens el de Melanie, per reconstruir una secció a la deriva. El tècnic de Cardedeu, present a la roda de premsa, no es podia perdre el comiat d'una història mitològica que també havia passat per les seves mans.

Des que debutés un 15 de setembre de 2004 fins a la professionalització de la secció l'any 2015, Melanie acumulava temporades al club com qui ostenta l'esperança permanent de que el millor moment sempre està a la següent cantonada. En aquest període ja havia conquerit tres Copes de la Reina i quatre Lligues, una d'elles amb un gol icònic seu a San Mamés contra un Athletic Club a qui va arravatar el títol en l'última jornada. Però el tren blaugrana encara tenia recorregut per arribar a l'estació desitjada. La Champions encara era una paraula prohibida, si més no pronunciada amb la boca petita.

Una paradoxa: quan arriben els millors anys del Barça, s'acosta també l'ocàs de Melanie. De la ferida de Budapest a l'èxtasi de Göteborg, la futbolista sevillana cada vegada passava més temps allotjada a la banqueta. Una condició incompatible amb la seva exigència: «Quan una veu que potser no aporta a l'equip el que vol aportar, comença a plantejar-se altres metes per ajudar d'una altra manera».

Abans que pengi les botes, encara té per davant un horitzó engrescador. La final a quatre de la Copa de la Reina i, el més immediat, la final de la Champions de Torí. Però quan deixi de rodar la pilota per a Melanie, la nòmada que ha trepitjat superfícies com la Joan Gamper, el Miniestadi, el Johan Cruyff o l'imponent Camp Nou, en silenci i amb doble rècord d'espectadors a les grades, el cordó umbilical entre club i jugadora no cedirà. «Se m'ha plantejat des del club un projecte», ha avançat amb misteri, sense concretar-ne els detalls.

Llegint tot el seu discurs d'una carta, com qui tem que els sentiments la traeixin, Melanie fa grans esforços per contenir les llàgrimes i els sanglots. Hi són les seves companyes, algunes de molt joves com Jana o Bruna, el present fèrtil de les quals neix del llegat de futbolistes com Melanie. També la família, amb una de les seves filles omplint de plors la sala de premsa. I la cort més institucional, amb Joan Laporta al capdavant, per acomiadar una nova llegenda blaugrana. Com ja li va passar a Vicky Losada el curs passat, també entre llàgrimes.

«Melanie és Barça i Barça és Melanie», pronuncia al final. L'epitafi de tota una vida vestida de blaugrana, convertida en una certesa matemàtica: l'ordre dels factors no altera el producte.