El 6 de novembre, la plantilla del Rayo va emetre un comunicat en què exposava el ventall d'esperpents dels que està sent víctima des que comencés la temporada. Sense gimnàs ni el material esportiu bàsic. Sense fisioterapeuta ni equip mèdic ni delegat. Amb sous que arriben més tard del compte. Amb cases promeses a algunes jugadores que l'entitat ja no paga. Amb un pàrquing del club al que només té accés l'equip masculí. I una pretemporada en la que van haver d'entrenar durant uns dies, jugadores i cos tècnic, sense estar donades d'alta de la Seguretat Social.
En el mateix mes, el dia 29 de novembre, Alexia rebia la Pilota d'Or al distingit teatre Châtelet de París. Convertint-se, així, en la primera futbolista espanyola en aconseguir aquest guardó. En el gran impuls pel futbol femení espanyol i porta d'entrada perquè cada vegada més nenes pensin en aquest esport com una possibilitat més per guanyar-se la vida.
Aquest és el contrast que es citarà al Johan Cruyff, quan Barça i Rayo s'enfrontin en partit de Lliga de la màxima competició estatal. Una competició capaç d'acollir, al mateix temps, dues realitats tan antagòniques com les d'aquests dos conjunts.
L'ecosistema de les blaugrana, impulsat des del 2015 amb la professionalització de la secció, és un miratge a Espanya, amb unes condicions absolutament òptimes per desenvolupar la seva professió. A tots els nivells: des dels professionals que envolten l'equip fins a les instal·lacions, passant pels sous i els materials necessaris. I amb un patrocinador, l'empresa Stanley Black & Decker, des del 2018.
L'única nota discordant del paradís en què està instal·lat l'equip blaugrana és la lesió de Mariona en el darrer partit davant el Køge. La de Felanitx serà baixa unes vuit setmanes per una dolència al bíceps femoral de la cuixa dreta. I no podrà estar amb l'equip en la ruta madrilenya que el Barça encara en aquest final d'any: venen del Real Madrid, aquest cap de setmana és el torn del Rayo i la setmana vinent, en l'últim compromís del 2021, el Madrid visitarà el fortí del Johan Cruyff.
En canvi, el conjunt del barri de Vallecas, un dels històrics del futbol femení espanyol, es troba immers en una travessia pel desert en les últimes temporades. Sota la presidència de Martín Presa, l'equip femení s'assembla més a un destorb que a un motiu d'orgull per a l'entitat. I, en aquest context, les futbolistes s'han malacostumat a fer miracles sobre la gespa, cansades d'esperar un canvi de rumb des dels despatxos que no arriba mai.
D'aquesta manera, el Rayo lluita cada temporada amb ungles i dents per sobreviure a Primera Divisió. En cada inici de curs, tothom el col·loca en les travesses per descendir de categoria, però l'equip madrileny no es mou de l'elit. En la que hi ha estat en la major part de la seva història, a excepció de dues temporades a Segona Divisió; en la que ha guanyat tres Lligues; i en la que ha arribat a disputar fins a tres vegades la Champions.
Darrerament, però, l'únic que disputa la Champions és el Barça, que viu una lluna de mel permanent en els últims temps. Amb un ple de victòries en les primeres 13 jornades de Lliga, classificat com a primer de grup pels quarts de la Champions i màxim candidat a repetir el triplet del curs passat, rebrà al Johan Cruyff un Rayo en zona de descens.
El conjunt de Miguel Ángel Quejigo ha marcat nou gols en competició domèstica. Una xifra que diverses jugadores del Barça, de forma individual, igualen o superen: Oshoala (11), Martens (10), Jennifer Hermoso i Alexia (9). La classificació no enganya, tan sols és un reflex de les dues realitats tan abismals que conviuen en aquesta Lliga. L'or del Barça i la pirita, l'or dels pobres, del Rayo.